Esperança Seguí: "No podem treure d'Ucraïna la majoria dels nostres infants d'acollida perquè estan en zones difícils"

PalmaEntrevistam Esperança Seguí, presidenta de l'associació Per Ells, que durant 17 anys ha gestionat l'acollida d'infants en zones afectades pel desastre de Txernòbil. Ara, organitzen combois per dur a Mallorca ucraïnesos atrapats en la guerra.

Per Ells és una associació petita que de sobte ha tornat al focus mediàtic. Com ho viviu?

— Sí, la situació és aclaparant. Tenc el mòbil amb desenes de WhatsApp i tot el dia he de respondre telefonades i correus. Crec que aquesta és la cridada més llarga que he tingut en temps. Ja hi ha cansament mental i físic. Però continuam.

Explicau-nos una mica en què concsisteix l'associació Per Ells.

— Es va crear fa 17 anys per dur nins del nord d'Ucraïna i de Bielorússia. Els infants venen amb famílies d'acollida dues vegades a l'any –a l'estiu i per Nadal– i feim un programa de sanejament, perquè viuen en zones afectades pel desastre de Txernòbil. Són nins i nines que viuen en orfenats o de famílies vulnerables o desestructurades. Amb la pandèmia no varen poder venir, i ara que ja estàvem celebrant que podrien tornar, esclata la guerra.

Ha canviat molt la dinàmica de l'associació, imagín.

— Sí, com dèiem, nosaltres som una entitat petita i funcionàvem diferent perquè acollíem infants. Ara feim tota la logística per treure gent del país i que necessita ajuda. Divendres sortia un altre comboi cap a la frontera amb Polònia per dur més persones. I així, hem duit una trentena de persones a Mallorca. Si no anam plens, també ens coordinam amb les associacions de Catalunya i feim una aturada a Barcelona i després a Menorca.

Després de l'arribada, quin és el pas següent?

— Depenent del cas. Si tenen família aquí, passen a estar amb ells. Si no, cercam famílies d'acollida o ens coordinam amb les institucions. Anar a cercar gent és fàcil, però després els has de fer acompanyament i no tothom hi està disposat. Per això jo preferesc dur poca gent i ben duita que molta i que la meva consciència no quedi tranquila.

Heu pogut fer que vinguin tots els infants que acolliu?

— No, perquè la majoria viuen a la frontera amb Rússia, en zones complicades i ara mateix és molt difícil accedir-hi. Són devers 45 infants que estan allà sense poder sortir. Estam esperant poder entrar-hi per dur-los amb els seus germans.

Teniu contacte amb els infants que han quedat allà?

— Amb alguns sí, però no amb tots. Hi ha una família amb qui no he pogut tenir contacte des de dies abans que esclatàs la guerra. És una tortura.

Que us mou a fer aquestes accions?

— Jo vaig començar molt jove, a 22 anys, a acollir. Vaig tenir molt bona experiència i gairebé cada any he tingut infants d'acollida. Després ja vàrem crear l'associació i jo hi som des d'un principi.