PalmaFa poc, a les pàgines de l’assaig Humà, més humà, de Josep Maria Esquirol, hi trobava aquest pensament: “Que la reflexió sobre la vida ha d’intensificar la vida. I que la reflexió sobre el mal ha de contribuir a combatre’l. Que la bona teoria ha de ser, en si mateixa, gest i acció”. Un pensament que voldria recuperar ara per acomiadar-me d’Arcadi Oliveres, o més ben dit, per repensar el quefer dels mestres, dels activistes, dels filòsofs del present, sota la seva llum, imprescindible.
Seguint el fil del pensament d’Esquirol, cercant les herències i els ressons, he arribat amb facilitat a Michel Foucault. Durant els anys setanta, el filòsof francès es va esforçar per trastocar les relacions entre la teoria i la pràctica. Segons Foucault, una teoria ja és en si mateixa una pràctica, concreta i local. Una pràctica, a vegades, de resistència que pot fer visibles les relacions de poder, que pot indicar els punts específics on és possible lliurar la batalla, lluitar contra el(s) poder(s) per ferir-lo allà on és més invisible i més insuportable. Des d’un altre lloc, Marcel Proust, considerat un teòric d’alta volada, va dir quelcom que podem enfilar amb el pensament d’Esquirol i amb les consideracions foucaultianes: tractau el meu llibre com unes ulleres dirigides cap a l’exterior i, si no us serveixen, trobau vosaltres mateixos el vostre aparell que forçosament serà un aparell de combat. Sota aquesta nova mirada, una teoria funciona com una caixa d’eines al servei de la gent que vulgui emprar-la per desestabilitzar determinats nusos de poder.
Així doncs, Arcadi Oliveres, amb la seva vida, ha estat un exemple essencial d’aquest lligam entre teoria i pràctica. Com a mestre, les seves classes canviaven la vida de molta gent, és a dir, canviaven una mica el món, el feien millor. Com a activista, les seves xerrades tenien la capacitat de posar a l’abast de qualsevol un cabal de dades i de sabers que permetien mirar la vida i les seves possibilitats amb uns ulls nous. Com a ésser humà, era dels que allunyaven l’infern a cada passa, era dels que feien lloc a l’esperança sense renunciar a la complexitat de la tragèdia.
El llegat d’Arcadi Oliveres és una immensa caixa d’eines, una caixa que no ha estat pensada per encalçar utopies, sinó per aprendre a resistir en present, per posar l’experiència quotidiana al servei de la vida, per no renunciar davant la violència, ni la injustícia, malgrat que semblin invencibles. Una caixa que ens empeny a desertar de qualsevol crueltat, per molt normalitzada que se’ns presenti.
El llegat d’Arcadi ens permet rompre cada una de les evidències que refermen el monstre. El capitalisme és despietat, fins i tot quan, sobretot quan, se’ns presenta com una manera de viure inevitable. El patriarcat ens mata mentre en discutim els matisos. Els privilegis no ens salvaran de l’estavellament climàtic. Posar fi a la pandèmia sanitària no és més urgent que acabar amb els desnonaments virals i amb la misèria que mata diàriament, sense cap horitzó de cura. O que erradicar l’apatia malaltissa i farcida d’excuses que veu les morts des de l’altre costat de la frontera, i les accepta. Hem de ser dissidents de la por i fer lloc a la mala consciència de saber que els diners que tenim al banc financen les armes i els exèrcits, financen les guerres que sempre són infames. Potser quan s’han desfet els miratges i ja només queda el monstre, la pregunta no va de si un altre món és possible, sinó de com és possible aquest.
Arcadi Oliveres ha partit dibuixant camins d’esperança, camins que no ens porten a imaginar utopies sinó a construir refugis i a posar l’experiència al servei d’una altra vida i d’un altre món. I ha partit deixant una constel·lació de gent que l’estima i estima la seva manera de viure.
Voldria acabar tornant a les pàgines d’Humà, més humà: “Sí, estimar és el principal infinitiu de la vida. I no hi ha res més radical que aquest verb. Res més radical... llevat dels noms que necessàriament l’han d’acompanyar. Ho expressava amb perfecta senzillesa Pere Casaldàliga: Al final del camí em diran: Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms”.