"No vull que m'ingressin en un psiquiàtric mai més, que em portin a una UCI"

Barcelona"Amb el que ha costat, ja és tot un èxit ser aquí". Alba Muntades respon així a les felicitacions el dia que en fa 51. La seva vida va donar un tomb quan, ja mare de dues criatures i amb una carnisseria en propietat, li van diagnosticar un trastorn bipolar, una "alteració de les emocions que té períodes de depressions i eufòries", diu aquesta veïna de Ribes de Freser prement la cànula que li activa les seves cordes vocals després d'haver estat sotmesa a una traqueotomia. 

Fa 15 anys, va accedir a sotmetre's a una teràpia electroconvulsiva, els electroxocs. Desesperada per voler millorar, es va "agafar a un ferro roent" i en dos anys calcula que va rebre una vintena de sessions. En va dir prou quan ja va témer que la pèrdua de memòria –un dels efectes secundaris– li faria oblidar que tenia dos fills. Des de llavors té anys "esborrats" i la convicció que no repetiria la tècnica, de la mateixa manera que renega de les unitats psiquiàtriques d'hospitals. "Ni que estigui en risc de mort vull anar a un psiquiàtric, que em portin a una UCI", adverteix.

Al psiquiàtric hi ha anat dos cops arran de quatre intents de suïcidi ("és la malaltia la que et vol matar, no tu") i explica que la van "empastillar" com una "zombi" i s'hi va trobar tan sola, desemparada i superalterada en veure com a la seva companya l'havien lligat, que defineix l'estada com "baixar als inferns". Diu que els protocols psiquiàtrics fa que se senti "vigilada, coaccionada i jutjada", mortificada pel sistema de represàlies si no feia el que li demanaven o haver d'ensenyar la boca per demostrar que s'havia pres la medicació. "Et tracten com una nena petita". La queixa de Muntades és un crit a sacsejar el sistema de salut mental per canviar-lo de dalt a baix, una recomanació de l'OMS i un compromís de la Generalitat, a través del Pacte Nacional de Salut Mental. 

Una estratègia de país

El Pacte, que dirigeix Magda Casamitjana i depèn de la conselleria de Presidència, és la gran estratègia catalana perquè tots els departaments s'integrin en un sol sistema per compartir informació i facilitar l'accés als diferents serveis. La feinada per consolidar un canvi de paradigma en l'atenció, que posi els drets de les persones malaltes en el centre, és ingent, admeten els experts, tot i que s'estan fent cada cop més bones pràctiques.

En un informe, la federació Salut Mental Catalunya, que aplega 70 entitats, ha recollit 200 denúncies de vulneracions de drets dels malalts (que es fan dir primeres persones). La meitat d'aquestes es fan a l'àmbit sanitari i menys d'un 20% en la família, en un percentatge similar al d'entitats i empreses privades. Més de la meitat de les víctimes són dones i, en set de cada deu casos, les denúncies també les fan dones, el que demostra que són elles les que pateixen, d'una banda, "més discriminacions en un sistema de dinàmiques patriarcals" i, de l'altra, les que es fan càrrec de cuidar-los, diu Ivan Cano, tècnic de drets i incidència de l'associació.

L'activista Edgar Vinyals ha portat a la justícia i a la Sindicatura de Greuges els abusos comesos pel personal de seguretat quan el van immobilitzar a la tornada d'un permís en una unitat d'aguts perquè van considerar que estava massa alterat. "Un guarda de seguretat em va posar el genoll al pit quan jo ja estava lligat i un altre em va agafar del coll perquè deixés de cridar", diu. 

Com Muntades, Vinyals retreu que els que tenen un historial psiquiàtric rebin un tracte diferent i per un circuit segregat de la resta i, fins i tot, com li va passar a ell, en un tràmit amb els serveis socials, no se'l considerava un "interlocutor vàlid". És el que anomena la clínica de la sospita, en què el pacient "s'ha de guanyar la confiança" dels treballadors dels serveis. També la federació ha rebut denúncies de serveis d'atenció a les dones que ràpidament han derivat una usuària en adonar-se dels seus antecedents o de com en una clínica de reproducció assistida a una pacient se li va qüestionar que volgués descongelar els seus òvuls per iniciar el procés. A l'escola, tenen queixes per les pressions de professors perquè aquestes persones triïn estudis no universitaris, explica Cano, que parla de la "coerció invisible" amb què topen els malalts en forma de la "narrativa repetida dels deliris" o de l'"autoritat" que exerceixen els professionals.

El Pacte Nacional de Salut Mental tracta d'impulsar, precisament, mesures que vagin a reforçar els drets del col·lectiu i eliminin les discriminacions. Per exemple, formant professors a sanitaris o personal de residències, o trencant l'opacitat que hi ha en les unitats d’aguts (ingressos) i adaptant les urgències hospitalàries a les seves necessitats. Casamitjana assumeix les queixes del col·lectiu i admet que hi ha camp per millorar en l'atenció dels pacients per donar-los veu en els seus tractaments, com tenen els malalts de patologies físiques. I mentre no s'acaba amb les contencions mecàniques (lligar amb cordes al llit), d'acord amb una resolució del Parlament del 2017, advoca per oficialitzar un registre per informar sobre quantes se'n fan, quant duren i per què.

Abans d'acabar l'any, Casamitjana confia poder tenir enllestit la PDA, la planificació de decisions anticipades, un document en què el pacient deixa per escrit al seu historial les seves necessitats i desitjos de com ser tractat: des de rebutjar les contencions, a qui avisar o quina música escoltar per calmar-se. "Les primeres persones no es poden aïllar, han de saber quins recursos tenen al seu abast", assenyala la directora del Pacte.