Només la bellesa salvarà el món

PalmaDostoievski, a les pàgines de L’Idiota, ens va regalar una afirmació lluminosa. Diu que la bellesa salvarà el món. No sé si és veritat, però estic convençuda que la bellesa ens transforma i per ventura és aquesta transformació de la pròpia vida la que pot salvar encara alguna cosa. Quan experimentam la bellesa ens tremolen les certeses i és possible deixar les pors en silenci, encara que sigui per un instant. En escoltar Miles Davis, en contemplar La primavera de Botticelli, en llegir els contes de Rodoreda o els poemes de Szymborska –cadascú amb les seves dèries–, el temps s’atura o almenys ens ho fa creure, i som capaços de mirar el món de bell nou.

Com en un procés d’alquímia, la bellesa commociona el món i el fa aparèixer transfigurat. Foren els formalistes russos qui, tot just començar el segle XX, atorgaren a l’art la capacitat de renovar la nostra percepció del món. Estam anestesiats per la repetició monòtona de la vida i l’art ens desperta del somnambulisme, és ‘una destral clavada enmig’ de la nostra indiferència. Així doncs, experimentar la bellesa ens transfigura, no només les coses que contemplam sota l’estela de la bellesa prenen un sentit nou, sinó que aquesta percepció ens fa ser uns altres.

M’agrada pensar que la màgia suau de quedar-nos corpresos davant la bellesa, de ser els seus creadors incansables des de fa tants segles, és la veritable petjada humana. Els filòsofs ens han definit de moltes maneres, sempre a prop de la raó, però potser la definició que ens convé més és la que ens posa en relació amb la bellesa. Som éssers tocats per la bellesa, malgrat no en tenim una definició universal. Allò bell està íntimament lligat a la nostra contingència i al mateix temps ens la fa suportable.

Estètica de l’existència

Ara bé, l’experiència estètica no necessita la comprensió racional. Kant, al cim de la crítica de la raó, va reconèixer que allò bell ens plau sense conceptes. Nietzsche, més agosarat, feu de l’art l’antítesi del concepte. El llenguatge de l’art és una manera alternativa d’apropar-nos al món, l’única que ens permet estimar la vida tot i saber que és tràgica. On aferrar-nos en un món agombolat per l’absurd i orfe de déus? A la bellesa que és capaç d’oferir-nos la creació artística. “Tenim l’art per no morir a causa de la veritat”, però en el pensament nietzscheà la noció d’’art’ pren una dimensió immensa. No es tracta només de crear paradisos artificials, estam davant una estètica de l’existència. Una crida a fer de la pròpia vida una obra d’art.

Amb “la lenta fletxa de la bellesa”, cada ésser humà pot transformar-se a si mateix, pot recrear el sentit del món. Pentura en això consisteix la salvació, l’única de la qual som capaços.

Schopenhauer, que durant un temps guià el quefer nietzscheà, deia que el plaer estètic causat per la bellesa ens endinsa en un estat de pura contemplació, un instant en què emmudeix la voluntat, qualsevol desig queda paralitzat, i som lliures de nosaltres mateixos. En un present frenètic, que desferma el nostre voler banal i estableix la tirania del desig aliè, qui sap si la lenta fletxa de la bellesa podria rompre les dinàmiques del capital. Sigui com sigui, tenim la urgència d’educar(-nos) la sensibilitat, perquè la bellesa és difícil i nosaltres estam a la intempèrie.