Anil Seth: “El nostre cervell pateix un estat d’al·lucinació controlada permanent”

El que normalment entenem com a al·lucinació, que és aquella deformació de la realitat associada habitualment a un trastorn psiquiàtric com l’esquizofrènia o el consum de drogues psicodèliques, té una relació llunyana amb el que un nombre cada cop més gran de neurocientífics consideren que és. Per a aquest col·lectiu, té a veure amb com el nostre cervell percep el món que ens envolta amb els sentits i el transforma en prediccions que s’ajusten amb allò que convenim que és la realitat. Anil Seth (Regne Unit, 1972), neurocientífic de la universitat britànica de Sussex, és un dels investigadors d’aquesta línia de pensament més reconeguts internacionalment. Actualment al departament de neurociència cognitiva i computacional, fa més de vint anys que investiga els mecanismes biològics de la consciència, com actua i si hi ha alguna manera objectiva de mesurar-la. Aquesta setmana ha visitat la capital catalana per participar en un col·loqui sobre la consciència a la Biennal de Pensament de Barcelona 2022.

Vostè és aquí, jo també... ¿És una al·lucinació?

— No és tan fàcil com això. Aquesta qüestió o d’altres de similars tenen a veure amb la nostra relació amb el món i el conjunt d’experiències que hem tingut. La majoria del món veu les coses com sembla que són. Els objectes, les olors, les formes que arriben al cervell a través dels sentits. Però no és això el que passa realment. El nostre cervell no té accés directe a l‘univers que ens envolta ni tampoc a tot el que passa a l’interior del nostre cos.

Alguna mena d’accés hi deu haver, perquè l’univers, el nostre entorn, el nostre cos, hi són de veritat.

— Esclar, hi ha una forta relació entre el que ens envolta i el que interpretem que és. L’evolució s’ha encarregat de fer-ho possible. Podem parlar dels colors, però al món no existeixen de veritat, sinó que són reaccions a la llum en diferents longituds d’ona. Els colors es construeixen al cervell com a resposta a les diferents longituds d’ona.

Agafem com a exemple el color vermell, un dels seus preferits. Què ens explica?

— És un exemple fantàstic per explicar què significa una al·lucinació. Els colors en realitat són un conjunt de propietats físiques que hi ha al nostre univers. De fet, no són res més que una construcció del cervell a partir d’aquestes propietats que no deixen de ser percepcions que captem a través dels sentits. Tot i que només som capaços d’apreciar unes poques freqüències d’ona, som capaços de veure milions de colors. Hi té molt a veure la interpretació, l’experiència i la subjectivitat. Per tant, la percepció de cadascú.

En qualsevol cas, com construïm al nostre cervell el concepte de color?

— És que el cervell, en el fons, és una màquina predictiva. El cervell treballa contínuament per desxifrar la informació que rep. No té una única manera de fer-ho. El cas és que a partir de les percepcions que rep és capaç de predir què és o què no és cada cosa. I constantment actualitza les seves prediccions a partir de l’experiència, el coneixement previ o les percepcions. De la mateixa manera, minimitza les discrepàncies entre el que prediu i el que finalment succeeix. Si ho fa bé, farà estimacions cada cop més acurades.

Tornant a la pregunta...

— Percepcions, experiències, allò que visualitzem, són variables que utilitza el cervell per fer més i millors prediccions. D’això en diem al·lucinacions controlades.

Per tant, el cervell està sempre al·lucinant.

— Efectivament. És molt actiu. Està sempre mirant de transformar la percepció del món en prediccions cada cop més acurades, com si estigués en un test continu.

Des que naixem?

— I tant. És molt difícil saber què passa exactament en el cervell d’un nadó, però està clar que és un procés en què el cervell va prenent forma a partir d’allò que percep del seu entorn i va fent prediccions cada cop més fines. Cada cop que percebem alguna cosa nova, el cervell canvia ni que sigui una mica.

Fins i tot quan dormim?

— Pensem que sí, tot i que el fet de dormir encara no és un mecanisme ben entès en aquest procés. El que tenim fins ara són teories mecanicistes sobre el dormir. Veiem com canvien determinades funcions del cervell, i això ho podem mesurar. Hem d’avançar més.

¿Hi ha alguna relació entre dormir i la inconsciència?

— És difícil descriure amb exactitud què és la inconsciència. La psicoanàlisi la defineix d’una manera, hi ha el subconscient, les ments alternatives. Per a un neurocientífic, en canvi, la inconsciència en el cervell ve a ser una mena de desconnexió. Des del nostre punt de vista, sembla que el que percebem mentre dormim és una combinació entre el món conscient i l’inconscient. Quan dormim és obvi que hi ha una pèrdua de consciència, però és només temporal. Tenim consciència quan somiem i també en determinats moments que no somiem.

¿No té res a veure amb l’anestèsia?

— No, quan estàs sota els efectes de l’anestèsia la consciència es perd. Quan dorms tens moments conscients.

¿Estem parlant d’un fenomen només biològic?

— Podem observar què passa fisiològicament mentre dormim. Ho podem captar a través de les ones cerebrals, que es modifiquen en estadis concrets. Dormir no significa que el cervell estigui aturat. Si l’evolució ens ha portat a dormir vuit hores al dia és perquè hi ha funcions bàsiques que ha de fer. Per exemple, el son reparador o mantenir el nostre cos en funcionament. Però també sabem que parts del cervell treballen per consolidar aprenentatges.

És una llàstima que no puguem visualitzar el funcionament del cervell de manera directa. No el podem dissecar i sempre hi ha la barrera del crani.

— No, esclar. De fet, és un dels grans obstacles per entendre la consciència. En tot cas, hi ha mètodes indirectes d’observació mitjançant sensors o tècniques d’imatge cada cop més sofisticades. Aquestes eines ens permeten veure el cervell com un objecte físic, però no ens diuen res sobre com actua la consciència. La psicologia i la psiquiatria, o fins i tot des de la filosofia, s’ocupen d’aquests aspectes.

Parlant de consciència, com la defineix?

— És molt simple. Per a una criatura conscient és allò que sembla que és, és a dir, se sent com alguna cosa. Jo o tu som com pensem o sentim que som. També un gat o un gos, però una taula no se sent com una taula.

¿Els animals tenen consciència?

— Sí! Històricament hem atribuït la consciència només als humans, però és força clar que els mecanismes bàsics cerebrals que estan relacionats amb la consciència ho estan també en alguns mamífers.

Així, un gos se sent gos

— Bé, això és una altra cosa. Hauríem de parlar de la consciència de ser un mateix. Nosaltres som humans i en som conscients, ens atribuïm identitat, sabem que tenim un passat i esperem tenir un futur, tenim xarxa social. En la meva opinió tots aquests atributs no signifiquen necessàriament tenir consciència. Els sentiments, les experiències i les percepcions en formarien part.

La fisiologia de cada animal deu ser determinant.

— Hi ha molt debat sobre aquesta qüestió. Hi ha molta gent que associa la consciència amb capacitats superiors com ara el pensament abstracte. Crec que no tenen raó. Més aviat té a veure amb l’emoció, regular el cos, integrar l’experiència del món i la seva relació amb la supervivència. Per fer tot això no cal pensament abstracte. Són mecanismes que conceptualment compartim amb altres animals.

¿La consciència emergeix?

— En cert sentit podríem dir que sí. Ningú ha trobat la consciència en una neurona o un gen. És una propietat de xarxes d’activitat al cervell. Al nostre laboratori estem mirant de caracteritzar objectivament com es produeix aquesta emergència. Quina mena de coses emergeixen de l’activitat col·lectiva de milions de neurones. Si alguna cosa emergeix, les matemàtiques ens ajudaran a entendre com.

¿I les noves eines computacionals?

— Per descomptat que sí. La computació i la intel·ligència artificial ens han d’ajudar a elaborar models, simuladors i altres propietats del cervell. Però en cap cas per construir una consciència artificial.

Què podríem fer amb aquestes eines?

— Per exemple, mesurar i fer mapes de com veiem les coses, les experiències viscudes. És un treball multidisciplinari que estem iniciant al laboratori. La idea és definir variables sobre percepcions, estímuls visuals, emocions, objectes o colors, i establir alguna mena de mesura. Un cas seria com percebem el pas del temps, que s’expandeix i es contrau segons la nostra experiència personal. ¿Ho podríem quantificar d’alguna manera més enllà del que marqui el rellotge?

¿Hi haurà mai una màquina amb consciència?

— Hi ha màquines dotades de molta intel·ligència. Això vol dir que tenen consciència? Realment no. Hi ha molta confusió entre què és intel·ligència i què és consciència. Hi ha qui diu que quan les màquines siguin prou intel·ligents podran tenir alguna mena de consciència. No n’estic segur. Com tampoc n’estic que el material del qual estem constituïts no hi tingui res a veure. Estem fets de carboni, amb neurones, circulació sanguínia, musculatura i reaccions bioquímiques. Els ordinadors, de silici i cablejat. Hi ha qui pensa que això no és un problema, però jo crec que sí. El cos és important i la regulació és conscient. No crec que pugui ser mai programable en un ordinador i residir al núvol.

També hi ha qui diu que en això de la consciència cal considerar la mecànica quàntica.

— És molt interessant i s’està avançant molt en aquest camp, però no té res a veure amb la consciència i la neurociència. Tots dos són un misteri, però no hi ha res que connecti els dos mons.

Què n’espera del seu camp en un futur pròxim?

— No sabem encara com passa la consciència. Sabem moltes coses del cervell i de les àrees implicades en molts processos. Fins i tot sobre els mecanismes de la consciència. No crec que hi hagi cap gran punt d’inflexió, sinó que viurem un procés incremental. Tanmateix, aquests petits avenços acabaran tenint implicacions sobre el món real. Hi seran en psicologia i psiquiatria per elaborar diagnòstics i definir nous tractaments. També en política per mirar d’entendre les diferents visions del món, en ètica o en benestar animal. Veurem totes aquestes implicacions molt abans de tenir la resposta definitiva sobre la consciència.