El nostre Halloween

PalmaAbans de la globalització i d’apuntar-nos al Halloween anglosaxó, al llarg de segles a les Illes Balears hem compartit rituals relacionats amb la mort –molt marcats per la religió–, costums i pràctiques amb els quals s’acomiadava el difunt, i pors i llegendes vinculades al Més Enllà. Repassam algunes d’aquestes tradicions illenques quan som a punt de celebrar, com cada primer de novembre, la festivitat de Tots Sants, dedicada a aquells que ens han deixat.

Les referències més remotes es corresponen, és clar, a les etapes talaiòtica i pre-talaiòtica, quan els enterraments es feien, pel comú, en coves naturals o en cambres que s’excavaven a la roca. De la població preromana, Diodor Sícul assegura que als cadàvers, “després de trencar els membres del cos amb fustes, els col·loquen dintre d’un recipient i damunt hi posen moltes pedres”. Talment sembla que els feia por que poguessin tornar de l’altre món, com una mena de zombis o de vampirs.

De la dominació fenícia i cartaginesa data el que encara avui constitueix l’espai més impressionant consagrat als morts de la nostra geografia: la necròpolis del Puig dels Molins, miraculosament conservada a Eivissa Vila. Es va arribar a calcular que reunia uns 100.000 cadàvers, si bé el nombre real de tombes excavades del període púnic –hipogeus– ronda les tres mil. Les sales del museu, al mateix recinte, mostren una col·lecció impressionant d’objectes que acompanyaren els eivissencs de fa dos mil·lennis i mig a l’altre món: collars, anells, gerres, terracotes, petits caps de pasta vítria, recipients fets amb ous d’estruç, escarabeus (amulets en forma d’escarabat), figuretes de fal·lus, mans amb el puny tancat i una guardiola amb dues monedes dedins.

Les cultures successives que habitaren les illes –romans, jueus, musulmans (i els britànics i francesos, a Menorca)– ens deixaren els seus enterraments, testimonis de les seves pràctiques funeràries. A les Ordinacions de l’any 1300, Jaume II de Mallorca va disposar que els futurs cementeris havien d’emplaçar-se fora dels nuclis de les viles i que a Palma no es podria enterrar a l’interior de les esglésies, com a mesura higiènica. S’avançava així quatre segles i mig als mandats de Carles III, el monarca il·lustrat per excel·lència.

Però les persones distingides, i no tan sols els clergues, es continuaren enterrant a l’interior de les esglésies. L’escriptora Rosa Planas recull una brega del 1805 entre els religiosos de Sant Francesc i els de Sant Agustí, ja que tots dos es volien quedar el cadàver del capità Martí Boneo, “governador intendent a Amèrica”. Inicialment guanyaren els agustins, que l’enterraren a la seva església, però uns mesos més tard l’autoritat eclesiàstica va decidir en contra seva i els obligà “a retornar als franciscans el valor de la sepultura, més misses i altres serveis que havien cobrat”. Perquè els ingressos per les funcions religioses relacionades amb el trànsit suposaven una aportació econòmica important.

“Ja entren els morts”

És ancestral, segons l’escriptor i periodista Carlos Garrido, la por d’un possible retorn dels morts del Més Enllà. Mallorca “té una espècie pròpia” de fantasmes, les ‘bubotes’, de les quals Baltasar Porcel en distingia cinc varietats: de cementeri –les pitjors–, de foravila, de carrer, de casa i de contraban. De bubotes, segons explicava l’escriptor Cristòbal Serra al seu jove col·lega José Carlos Llop –a dir d’aquest–, se’n registraren algunes aparicions a Palma, tot just després de la Guerra Civil, “envoltats en llençols blancs, amb forats retallats a l’altura dels ulls i fent udols esquinçadors”.

Ben distintes són, assenyala Garrido, les ‘ànimes’ del Purgatori, que “visiten durant unes poques hores les cases on visqueren”, justament, l’horabaixa de Tots Sants. Si se’ls posa un ‘llum d’oli’ en memòria seva, “no passa res”. Però d’altres esperits no són tan pacífics i d’aquí les ‘cases de la por’, de les quals “no n’hi ha poble” a Mallorca “que no en tengui almenys una”, sobretot a la serra de Tramuntana. Chopin contava que el claustre de la Cartoixa de Valldemossa estava “ple de terrors i fantasmes”, a dir de George Sand.

El fantasma per excel·lència de la tradició mallorquina és el Comte Mal, personatge històric del segle XVII, al qual, segons els filòlegs Caterina Valriu i Tomàs Vibot, es traspassaren els trets del mític Comte Arnau, de Catalunya. Per les seves malifetes en vida, el Comte Mal hauria restat condemnat a vagar, com a ànima condemnada, amb aparicions a la seva esposa, “fins que ella invoca Déu per tres vegades i el fa desaparèixer”.

L’editor i periodista Lluís Ripoll narra com, a Mallorca, en arribar l’horabaixa del primer de novembre, “començaven a tocar a mort les campanes de les esglésies” i els familiars feien servir la inquietant expressió “Ja entren els morts”. El costum era, el Dia de Difunts, “anar pel camp de passeig o d’excursió i, de passada, recollir, si es donava el cas”, els fruits de temporada.

L’arxiduc Lluís Salvador, segons recull el catedràtic de filosofia Sebastià Trias, va descriure al segle XIX els costums, “molt característics”, dels mallorquins en la seva relació amb la mort. En morir qualcú, se’l tapava amb un llençol o una manta, fins a tenir disposat el taüt. Es duia a terme la vetlla a cal difunt, amb queixes i plors que –assegura l’Arxiduc– constituïen un vertader escàndol. Algunes pràctiques “supersticioses” en aquestes cerimònies les veia el clergat amb manifesta “desconfiança”, afegeix Trias.

A continuació, narra Lluís Salvador, el cadàver era conduït a l’església de matinada i les campanes començaven a tocar a mort. “Si el mort és d’una família distingida, és acompanyat per tots els menestrals de la casa, amb espelmes enceses, i porten el fèretre els servents, missatges i jornalers”. Celebrada una missa, se’l duia al cementeri a l’alba. En tornar a la casa, es convidava a menjar els participants.

El virrei incorrupte

A Menorca, assenyala Garrido, era habitual que les persones grans “es preparassin amb esment les robes que els havien de servir de mortalla” i reservaven “com un dipòsit sagrat” els diners destinats a l’enterrament. Als funerals es practicava la ‘capada’ o ‘cabessada’, a la qual els assistents, “un per un i per rigorós ordre”, feien “una solemne reverència a la família del mort, inclinant el cap davant ells”. Era també costum que, si un cadàver es duia a enterrar travessant unes terres determinades, aquestes adquirien de manera immediata la servitud de pas. I que si el transportava un mul, aquest no pogués ser utilitzat mai més per a les feines del camp, per la qual cosa “tots cercaven un animal ja vell i d’una altra finca per portar el mort fins a la seva darrera llar”.

Si el seguici semblava que no havia de ser gaire nombrós, hi havia maneres que ho fos. Planas cita el cas d’un mallorquí que, el 1883, “va llegar una pesseta”, una quantitat important aleshores, “a qualsevol home que, ciri en mà, acompanyàs el seu cadàver al cementeri”. “La cridòria” de voluntaris “fou de tal magnitud que va haver d’intervenir-hi un cos d’agents municipals per posar ordre”. I, efectivament, l’assistència al trasllat fou multitudinària.

La pena per la pèrdua d’un familiar quedava perpetuada, de manera pública, amb el ‘dol’, és a dir, els vestits negres. A les Pitiüses, assenyala la historiadora Catalina Sansano, aquest, si “era pel marit o per un fill (...) podia ser de per vida”, però el més habitual eren entre tres i set anys. Es llevava “gradualment, per peces” –el ‘mig dol’. “En temps de dol, a la pagesia no s’emblanquina la casa, no es fa salsa de Nadal, no se celebren casaments ni s’escolta música”, relata.

De vegades, qui semblava mort no ho estava. Per assegurar-se’n, apunta Garrido, “es col·locava un mirall sota el nas” del difunt, “observant si s’entelava o no”. O se li acostava un misto encès: “Si la flama no mostrava el menor moviment”, la defunció era segura. Planas relata com, a la Mallorca del 1832 i enmig de la commoció per l’aparició d’un cometa al cel, un infant que era conduït al cementeri es va moure, per la qual cosa la comitiva va tornar a casa seva i va resultar que no era mort.

Una altra circumstància que recull Planas és la dels cossos incorruptes, un fenomen amb explicació científica, però que tradicionalment s’atribuïa a sants i beats, com Caterina Tomàs. El virrei Felipe de Cervellón, que no era cap de les dues coses, va ser una d’aquestes persones el cos de la qual no es va descompondre. Fou inhumat a la Seu de Mallorca el 1852 de manera discreta, ja que “sembla que no interessava destacar l’excepcionalitat del seu cas, que no podria atribuir-se a cap fet miraculós”, opina.

Encara als nostres temps, els funerals, assegura José Carlos Llop, “són la cerimònia de la tribu mallorquina”. No és la matança del porc, “el símbol major de la societat” illenca, sinó l’ofici religiós amb el qual s’acomiada el finat. La mort apareix, “apocalíptica”, al Cant de la Sibil·la, preservat només a Mallorca i a l’Alguer, i declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, i a l’himne de l’illa, La Balanguera, sobre el poema de Joan Alcover, que protagonitza “una parca filant al seu telar”.

El funeral, afirma Llop, “és la gran comèdia humana” de Palma “i un perfecte reflex de la subtilitat de relacions que s’hi estableixen (...) Saber qui hi és i qui no, és important (...) Sentir-se reconegut per l’entorn –i a l’entorn– encara ho és més”. Un acte social amb el qual es rubrica el que, després de tot, continua sent el major misteri de les nostres vides.