“El nostre temps és barat i molt valuós per a altra gent”

PalmaDesprés d’una vida fent feina a una escola, Margalida Mestre (66 anys) es va jubilar parcialment i, en disposar de més temps lliure, una amiga li va suggerir que el seu perfil encaixava com a voluntària de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC). La va convidar que s’hi unís. Va fer una entrevista, es va formar i, durant la pandèmia, va acompanyar telefònicament persones en tractament. Ja en el desconfinament, va oferir serveis de manera presencial: “Petits gestos, però importants per a la gent que els necessita”: recollir els fills d’una dona que rebia quimioteràpia o treure a passejar els cans d’una altra en la mateixa situació. Ara, un dia a la setmana s’ocupa d’oferir un berenar a Son Llàtzer als pacients i familiars que acudeixen a Oncologia. “El nostre temps és molt barat, però molt valuós per a una altra gent”, assegura sobre una funció que només pretén que les persones sàpiguen que “no estan soles”. Psicòloga i pedagoga de formació, a l’associació no exerceix com a tal. “La formació és fonamental per no dir frases com ‘tot anirà bé’, perquè no saps si serà així. Es tracta d’escoltar activament, que la gent que ho necessiti s’expressi, encara que a vegades no són necessàries moltes paraules. Amb una mirada és suficient. Ets aquí per als altres i en surts renovada”, continua.

Margalida encaixa en el perfil mitjà, molt feminitzat, del voluntariat a les Balears. Un 68% de les persones que s’hi dediquen són dones (la mitjana estatal és d’un 59,5%) davant de només el 32% d’homes, segons les dades facilitades per la Plataforma del Voluntariat de les Illes Balears (Plavib) el 2023. Constituïda el 2006, la Plavib és la xarxa del tercer sector amb més entitats membres, un total de 53 que treballen a l’àmbit social, de la salut, educatiu i d’oci i temps lliure. Van acabar l’any amb 10.220 voluntaris, davant els 9.293 de 2022. El creixement, no obstant això, no evita que les Balears continuïn a la coa de les comunitats autònomes (no hi ha registres per a Ceuta i Melilla), com una de les menys compromeses amb aquesta fórmula altruista i sempre per sota de la mitjana estatal. En persones que fan algun tipus de voluntariat es posiciona en el lloc 14 de 17 (9,2%, davant l’11% estatal); en donacions econòmiques (29,7%), en el 13; en donacions en espècies (15,8%), en el 15, i pel que fa al nombre d’associats a alguna entitat, directament tanca el llistat en la posició 17 (9%).

Feina i temps

Per què aquestes xifres tan baixes? “No crec que siguem més o menys solidaris, sinó que es deu a factors externs com el tema laboral: tenim un índex d’atur baix. Durant les crisis econòmiques, quan la gent perd la feina, s’aprecia un creixement”, explica el tècnic de la Plavib, Gerard March. De fet, la meitat dels enquestats per la plataforma argumenta que no podria participar del voluntariat per la càrrega de treball i la falta de temps. Aquest factor explicaria l’augment de persones compromeses a partir dels 55 anys i que un 24,6% sigui major de 65 anys.

Quant al desglossament de nacionalitats, destaquen els espanyols i els sud-americans. En el cas dels darrers, no s’aprecia una influència tan marcada en el fet d’estar en actiu o a l’atur com a condicionant. “Continuen participant-hi encara que no tinguin un coixí econòmic o familiar perquè tenen molt arrelada la idea del servei a la comunitat; és un sentiment molt fort i marcat en el seu cas”, revela March.

A pesar que el voluntariat és cosa de dones a les Balears, entre els matrimonis ells hi participen més que elles, encara que no és una qüestió de compromís, sinó de conciliació. “Les dones tenen menys disponibilitat perquè dediquen més temps a la llar i a cuidar la família que els homes. Per això, aquests percentatges s’inverteixen quan se separen o enviduen”, diu l’expert.

Per sobre de la mitjana (un 11,2%) se situen les persones amb alguna mena de discapacitat. Toni Sorà té 63 anys. Als 45 va perdre la vista per una retinopatia diabètica. L’empresa bancària en la qual treballava va facilitar, gràcies a l’ONCE, l’adaptació tecnològica a la seva nova realitat. “El món em va caure damunt. Em vaig quedar completament cec. Vaig passar un dol fins que em varen oferir una vida normalitzada. Som dependent, amb una autonomia limitada, però no puc estar més agraït a tots els que m’han ajudat. Tenc la necessitat d’intentar retornar tot el que he rebut per part de la societat”, confessa.

Fa ara 12 anys, amb les fusions de la banca, el seu lloc de feina va desaparèixer i va sol·licitar la jubilació anticipada. S’ha especialitzat en formació en diferents organitzacions i, actualment, comparteix els seus coneixements amb els voluntaris de la Fundació Monti-Sion Solidària, que atén persones en situació de vulnerabilitat social. “Jo dic sempre que el voluntariat és com un enamorament; t’has d’enamorar de l’entitat, del que fan. Són persones que ajuden persones. T’ha d’agradar i has de trobar la manera de vehicular-ho, sense que et condicioni. Jo som cec i no puc preparar la distribució d’aliments, però sí ajudar en tasques organitzatives. Altres companys en la meva situació es dediquen al voluntariat telefònic, a fer costat a persones que també han perdut la vista”, explica.

En una escala de l’1 al 5, els enquestats de les Balears consideren el voluntariat (amb una nota del 3,81) com una bona manera d’afrontar els problemes socials, per davant de creure que n’hi ha prou amb pagar impostos (2,84), fer donacions (2,71) o que aquestes situacions són cosa de qui les sofreix (1,87).

Victòria de la Canal pertany al grup dels que donarien la màxima nota al voluntariat. Fa dos anys, amb només 19, estava en un moment personal convuls –“m’estava situant, no sabia què fer”– i va decidir acudir a diferents entitats per informar-se. Es va decidir per Càritas perquè el tracte amb la coordinadora li va semblar “més personal”. Està acabant d’estudiar una formació professional d’Educació Infantil, que combina amb la seva feina per a l’entitat. “Particip en jornades, faig xerrades de sensibilització i, si em necessiten, també col·labor amb la distribució d’aliments. M’hi compromet en la mesura de les meves possibilitats”, explica sobre unes tasques que la satisfan. “Des d’una perspectiva personal, m’ajuda a créixer, a veure diferents punts de vista, altres realitats i sent que estic ajudant els altres”. Quan va començar, confessa, es va enfrontar a les preguntes del seu entorn, que dubtaven sobre dedicar el seu temps a unes tasques sense remuneració econòmica. “Em deien: ‘per què estàs fent això si no aconseguiràs res’. I sí que creia que obtindria alguna cosa. Cal provar-ho. Les meves amistats han canviat i el meu cercle fa el mateix que jo. Sent que form part d’una comunitat”, assegura.

Les entitats són conscients de les exigències de la vida laboral i personal, per la qual cosa s’han esforçat per “oferir tasques més concretes i específiques, que no requereixin una gran exigència de temps”. “Es planifica molt més que abans, està molt pautat”, explica March, de la Plavib. Quant als treballs, les dones solen centrar-se en “la intervenció directa”, mentre que els homes compleixen un perfil “més de gestió, de presentar documentació i de difondre les activitats”.

17 nacionalitats

Toni Jaume, de 58 anys, no en tenia ni 20 quan ja formava part d’una associació de veïns del Molinar. Organitzava sardinades, revetlles, festes; en definitiva, feia barri. Des de llavors, sempre ha combinat el voluntariat amb el treball de docent i educador social. Col·labora amb la Fundació FEBIB 1935, un projecte per impulsar el bàsquet des d’una perspectiva social, i en Serveis de Cultura pel Poble –el seu lema és ‘Una mica fa molt’–, entitat impulsada per la seva tia, que va invertir l’herència familiar a ajudar els més desfavorits. Ofereixen cursos de llengua i tenen 126 inscrits de 17 nacionalitats. “Ens funciona el boca-orella. Els migrants hi venen perquè altres compatriotes els ho han recomanat”, explica sobre un alumnat format amb un 80% de dones.

Els diferencia respecte d’altres organismes que han creat una ludoteca perquè les mares puguin deixar els seus fills jugant a cura d’uns altres mentre estudien i aprenen espanyol. “Són col·lectius amb una realitat amagada. Molts d’ells, analfabets en la seva pròpia llengua”. Tenen vuit grups amb entre 16 i 18 voluntaris donant classe. A més, com quetenen el local en propietat, l’ofereixen a altres entitats per a les seves activitats. “Al final això es basa en la proactivitat, el compromís, la solidaritat i l’aprofitament de treballar en xarxa”. Val la pena? “I tant que sí”.