“Els nostres coloms missatgers són esportistes d’elit, no rates de l’aire”

PalmaPedro Blanco, el mallorquí que presideix actualment la Federació Espanyola de Columbofília, no pot amagar l’orgull de ser el primer representant de les Illes a ocupar aquest càrrec que, segons explica, és una manera de reconèixer el paper punter de les Balears en l’àmbit del colom missatger. El seu vicepresident en temes esportius és un altre mallorquí, el campió europeu Miquel Àngel Veny, que admet que els seus primers records amb els coloms missatgers són de ben petit, ja que a la família tant el seu pare com el seu padrí jove són aficionats a aquest esport. “Quan tenia quatre o cinc anys jo ja els acompanyava a engabiar animals per dur-los a competir, i tenc carnet de soci del club del meu poble, Porreres, des dels 13 anys”, confessa. Avui, trenta anys més tard, n’és el president i ha aconseguit guardons importants com el campionat d’Europa i el llatinoamericà AILAC, ambdós l’any 2022.

La presència mallorquina al capdavant de la gestió estatal d’aquest esport no és una casualitat i s’explica, en part, per la tradicional afició dels illencs als coloms missatgers, que ha passat de generació en generació. De fet, segons relata el colomer porrerenc, “els clubs columbòfils que tenim aquí són dels més antics que hi ha a l’Estat”. I en destaca el cas del club l’Sportiva Missatgera de Palma, que enguany celebra el centenari. Veny explica que la Federació de les Balears disposa de 300 socis, 17 clubs i un cens de 15.000 coloms registrats. “A cada competició podem moure entre mil i dos mil coloms que s’han d’engabiar i transportar per fer les amollades. Els arribam a amollar a mil quilòmetres de distància”, diu.

Els ‘Messis’ voladors

La columbofília és un esport que disposa de les seves pròpies olimpíades i que té competicions d’àmbit local, regional, estatal i internacional, amb curses de velocitat o de fons. I de la mateixa manera que fan els entrenadors de futbol amb les seves estrelles, els criadors de coloms dissenyen plans específics de nutrició i suplementació, entrenaments per millorar la resistència i preparació física dels seus Messis voladors, a més d’establir incentius per estimular el seu instint de retorn. Perquè en contra del que pensa molta gent, insisteix Veny, “no es tracta d’enviar el colom on tu vulguis, perquè el colom no va on li dius, sinó que torna a ca seva, allà on l’has criat, és un tema instintiu que no tenen tots els coloms, només els missatgers”.

Per això, als aficionats als coloms missatgers els sap molt de greu que els confonguin amb els salvatgins que s’escampen per les ciutats. Pedro Blanco ho vol aclarir: “No tenen res a veure amb els nostres. Nosaltres tenim esportistes d’elit, no rates del cel”. Aquest és un fet que corrobora Miquel Àngel Veny, qui respon amb rotunditat als que els acusen que coloms missatgers perduts són els responsables de les plagues actuals. “Els coloms que trobam perduts als nuclis urbans no són missatgers, perquè tots els nostres van anellats des que tenen pocs dies. És impossible llevar-los l’anella i tots els que veus a places o edificis no en tenen”, adverteix. I tant ell com Blanco coincideixen que els aficionats són els primers interessats a erradicar aquests animals perquè, com assegura el porrerenc, “el pitjor que pot passar és que n’entri un als nostres colomers, on duim un control exhaustiu sanitari i higiènic, perquè poden transmetre malalties i paràsits als nostres coloms”.

Un altre aspecte que es deriva de les plagues de coloms és la mala imatge que es té d’aquests animals en general, ja que, tal com assegura Pedro Blanco, “estan molt mal vists i cada vegada és més difícil tenir-ne. Els veïnats es queixen perquè tenen por dels residus que deixen i de les malalties”. Per altra banda, Blanco apunta a una altra qüestió que els preocupa especialment i és la manca de reconeixement des de l’administració, la qual no preveu un tractament específic per a coloms missatgers. “Ara mateix els tracten com a aus de corral, com si fossin gallines”, diu, i es queixa de la nova normativa de benestar animal que assegura que els ha fet pràcticament impossible el trasllat per participar en fires: “Abans, per dur unes gàbies a una exhibició pagaves 80 o 90 euros i ara en són 800”. En aquest sentit, argumenta que a altres països ofereixen més facilitats, i explica que les complicacions que es viuen aquí es comencen a notar perquè, tot i que les Balears han estat molt punteres tradicionalment, “ara està baixant un poc pel que fa al nombre d’aficionats, en part, per aquestes dificultats que no fan més que afegir traves una darrere l’altra”.

A les darreretes

Tot i les dificultats, els coloms missatgers mostren una vitalitat i dinamisme que es troba a anys llum dels seus parents autòctons. A les Illes Balears hi ha sis espècies pròpies: gavatxut, grossa, escampadissa, pinta, borino i nas de xot. Llorenç Payeras, un dels grans experts en races autòctones de les Balears, es mostra preocupat i reconeix que “avui en dia estan a les darreretes, res a veure amb el que passava abans a Palma, on va arribar a haver-hi més de dos-cents colomers que feien volar els coloms, i la gent s’aturava a mirar com volaven perquè era un espectacle preciós”. L’expert es refereix a l’escampadissa, un tipus de vol d’entreteniment que ja s’ha perdut, com reconeix Francesc Ayarte, un veterà en la matèria, un dels pocs que té coloms de les races autòctones illenques. “Abans es feien competicions a veure qui aconseguia robar més coloms dels veïnats i fer-los anar al seu colomer o provocar combats de falcons fent volar molt alt els coloms”, recorda. La realitat és que actualment la situació és extremadament delicada, segons Payeras, perquè hi ha races que tan sols una o dues persones en tenen exemplars. “Les mantenen per sentimentalisme”, diu.

I per què els va tan malament als coloms autòctons? Ayarte, amb tota una vida dedicada a aquests animals, ho té clar: “Al jovent no els crida l’atenció això dels animals, només estan pendents de les pantalles i, si es volen conservar els coloms, s’han d’oferir al·licients”. Apunta que cada vegada hi ha més dificultats per dur els animals a les fires i exposar-los al públic: “Les autoritats no ajuden”. I afegeix que, tot i que hi ha demanda de carn de colom, és molt difícil servir-la als locals perquè no hi ha escorxador per aviram, per tant, no disposa de les autoritzacions sanitàries necessàries. Precisament, segons aquest colomer, la raça més amenaçada és la de casta grossa. “Té molta de carn, arriba a pesar un quilo, i entre que no té sortida comercial i que es reprodueix molt poc, és la que està pitjor”, afirma.

La solució no és només econòmica. Tot el col·lectiu reclama facilitar les coses. Payeras demana “que l’administració xerri amb la gent, perquè no es tracta només de donar doblers, sinó de fer normatives urbanes més racionals i fer campanyes de divulgació”. L’expert alerta sobre la pèrdua cultural associada a l’extinció d’aquestes espècies: “No és només la desaparició d’una raça, sinó també de tot un conjunt cultural d’eines concretes, instal·lacions, vocabulari i calendari. Hem de tenir en compte que l’afició als coloms és pròpia de la nostra cultura, i si s’acaba, continuarem vivint, però cada vegada serem culturalment més pobres”.