"Els nostres fills no són delinqüents, són malalts mentals"

BarcelonaEl neguit i la desesperació de les famílies amb fills amb trastorns greus de conducta fa anys que s'arrosseguen. Per la incapacitat de pares i mares de fer front a casa a situacions de violència, amenaces, robatoris i, sobretot, per la mancança estructural de serveis específics (en salut mental, addiccions en centres terapèutics) en el sistema públic. Però l'última mort d'un d'aquests joves –entre els 20 i 30 anys–, el sisè en els últims tres anys, fa que les 300 famílies que aplega l'Associació de Familiars d'Afectats per Trastorns de Conducta (Afatrac) diguin "prou" a l'"abandonament" que pateixen de les administracions. "Són morts que cap ha estat un suïcidi, però molts viuen al carrer, no prenen la medicació, no van als centres de salut mental i acaben morint", explica la presidenta de l'entitat, Charo Díez, que reclama acabar amb l'estigma i fer un canvi de mirada cap al col·lectiu. "Els nostres fills no són delinqüents ni drogoaddictes, són malalts que molts cops no admeten la malaltia. No volem més morts", subratlla.

La gran diversitat de símptomes fa que aquests joves es tractin sota diagnòstics variats que poden canviar al llarg dels anys, des del TDAH fins al trastorn de l'espectre autista o de personalitat. En comú tenen que els trastorns se solen manifestar a l'adolescència amb comportaments agressius, impulsius i desafiadors; falta d'empatia i de socialització i de responsabilitat pels seus actes, i això, sumat a les fugides de casa durant dies, les addiccions o la comissió de petits delictes, els fa carn de canó per tenir una vida al marge de la societat. 

La Tamara (prefereix no donar el cognom) va ser adoptada a Haití quan tenia sis anys i mig amb un diagnòstic de desnutrició fetal. L'adolescència va suposar el gran clic, i als 13 anys s'escapava de casa i s'estava dies desapareguda, sense anar a l'escola i amb males companyies. Quan la seva família va intentar trobar-li un centre terapèutic es va trobar que de públics no n'hi havia per al seu diagnòstic i els privats valien 4.500 euros. "Vaig pensar: «Encara ens ho podem permetre», però resulta que no, que eren 4.500 euros al mes!", recorda la mare de la jove, Neus Estany. 

Renúncia a la tutela

Aconsellada per professionals, la família va renunciar a la tutela temporal de la menor en favor de la direcció general a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), perquè només així la Tamara entraria en una plaça pública en un centre terapèutic. Va ser una decisió dura, que voldria que cap família no hagués de tornar a passar, i la noia s'hi va estar fins que va complir els 16 anys, en tres anys en què no van faltar les fugides. Estany subratlla que la desprotecció d'aquests joves que no són conscients dels perills dels seus actes ni de la seva malaltia els deixa en un estat molt greu de "vulnerabilitat", però assenyala que per a les noies encara és molt pitjor. 

A diferència dels homes, les dones amb aquests trastorns potser no s'enganxen a les drogues, però sí "a parelles tòxiques" que les maltracten o les prostitueixen. Entre el col·lectiu hi ha una gran incidència d'embarassos "no desitjats o no planificats", continua aquesta mare activista pels drets dels joves malalts.

La normalització laboral

Els drets són per a Afatrac més recursos i serveis que permetin una atenció integral sociosanitària. "Ens trobem amb nois que peguen, roben els pares o que han cremat la casa on viuen", afirma Díez, per a qui és bàsic augmentar la plantilla de psiquiatres i psicòlegs, les places públiques dels centres terapèutics i educatius i, sobretot, fer de l'atenció sanitària una atenció comunitària. "Ha d'haver-hi un plantejament proactiu perquè aquests nois creïn lligams amb els professionals, perquè ens trobem que amb 25 anys han passat per més de 20 psiquiatres", assegura Díez.

Part de la solució també ha d'arribar per facilitar llocs de feina adaptats perquè són joves a qui els costa aguantar la disciplina d'un horari laboral convencional. La Tamara té el dia 8 una entrevista per a un centre especial. "Jo vull treballar i necessitem més oferta", diu. La noia ha estat un any de dependenta a Rescatem, la botiga que Afatrac ha obert al centre de Barcelona, per, precisament, donar l'oportunitat laboral als seus fills. El nom és tota una declaració d'intencions. "La feina no és només feina, és donar-los una responsabilitat, una autonomia econòmica, uns horaris", afirma Estany.