Els nostres Romeu i Julieta
La història de les Balears és també la de les seves històries d'amor
PalmaDe les restes d’una parella del període talaiòtic, ara cobertes pel Gorg Blau, a les narracions tràgiques de signe romàntic, la història de les Balears és, també, com totes les del món, un recorregut per les històries d’amor viscudes pels seus habitants; unes quantes d’elles, desgraciades, com la de Romeu i Julieta. En recordam alguns dels relats, sovint envoltats per les boires de la llegenda, quan és a punt de celebrar-se la festivitat de Sant Valentí, encara que sigui un referent més comercial que cap altra cosa.
La parella més remota a Mallorca de la qual tenim notícia la va trobar el metge José María Tejerina, en companyia de la seva esposa, segons ha narrat ell mateix. Va ser el 1968, quan “un grup d’aficionats a l’arqueologia”, dirigits per Bartomeu Ensenyat, va fer unes excavacions al vall d’Almallutx, en un poblat talaiòtic que estava destinat a ser cobert pel Gorg Blau.
Tejerina descriu les restes de la parella com “l’esquelet d’un home jove, sense cap joia, com adormit. La mà dreta, crispada al pit, sobre el lloc del cor. L’esquerra, damunt els ossos del pubis”. Al seu costat, “de genolls, va aparèixer després l’esquelet d’una dona, també jove, amb una mà tapant el buit desdentat de la boca”. Tot d’una els batejaren ‘Romeu i Julieta’ i Guillem Colom els dedicà un poema. Es varen contemplar possibles fórmules de preservar aquella troballa. Però “eren temps poc proclius a les aventures culturals. I no es va fer res. La presa va cobrir el poblat prehistòric; els esquelets dels dos amants”, si és que ho eren.
Com que per les Illes han passat i –conviscut– diferents pobles i cultures, també trobam històries d’amor de cristians, àrabs i jueus i, així mateix, de parelles mixtes, condició sovint conflictiva. Una de les més conegudes és la que se situa, el 1365, al carrer de Palma que, justament, es diu de la Torre de l’Amor. Un ric jueu, Mossé Faquim, es va enamorar de l’esposa del seu veí, Magaluf Natjar, i va fer edificar una torre, des de la qual podria contemplar la seva estimada. Per descomptat, Natjar es va enfadar moltíssim i va aconseguir del monarca del moment, Pere el Cerimoniós, l’ordre de fer rebaixar-la en dotze pams, és a dir, una mica més de dos metres.
Els reis també tenien el seu coret. De Jaume I, afirma l’arxiver J. Ernest Martínez Ferrando que sentia “amor a l’esposa”, Violant d’Hongria, mare de Jaume II de Mallorca. Aquest va obtenir del pare la concessió, inaudita per a l’època, de triar companya al seu gust. Però no sembla que fos la passió allò que el va guiar, sinó el fet que la dona triada, Esclarmonda de Foix, pertanyés a una família poderosa, de dominis propers als seus.
El poema de la reina enamorada
La biògrafa de les reines de Mallorca Eusèbia Rayó atribueix a Jaume III i la seva segona esposa –i cosina–, Violant de Vilaragut, “estimació vertadera”. De fet, ja havien iniciat les seves relacions quan encara vivia la primera dona del rei, Constança d’Aragó. Violant seria l’autora del poema en occità “E-z yeu am tal qu’es bo e belh”, d’una ‘Reina de Mallorca’ que no sabem ben bé quina era, i que estaria dirigit al seu home: “L’enyorament i el gran desig / que sent per vós poden matar-me, / mon dolç i estimat senyor; / i crec que podria morir aviat / per vós, que tant estim i desig”.
Segons Rayó, Jaume III, que va morir el 1349 a la batalla de Llucmajor, volia que els fills trobassin “una parella que els estimi”, i no un enllaç polític. La reina Joana de Nàpols estava “enamorada” del seu espòs Jaume, fill i hereu frustrat de Jaume III, i a la seva germana Maria també li hauria robat el cor. Elisabet, filla de Jaume III, s’enamorà “fins al fons del cor” del seu segon marit, el cavaller alemany Conrad von Reichach.
L’escriptor Gabriel Sabrafín aporta un bon grapat de històries d’amor conflictives, en les quals el protagonista és un esclau ‘moro’, sempre amb el nom d’Ahmed. En una d’aquestes, a Valldemossa, l’antic captiu tornà molts anys més tard, ric i convertit al cristianisme, i compartí amb una dama mallorquina “un enamorament sobtat que va acabar en noces”. Cap al 1560, un altre Ahmed, a Fornalutx, s’hauria enamorat de la filla del seu amo, a qui havia salvat la vida; ell, en agraïment, li va atorgar la llibertat i la seva mà, però ella no es va atrevir a acompanyar-lo en la tornada al seu país, una terra desconeguda. Era lliure “i, al mateix temps, presoner d’un amor impossible”.
La veritat històrica era molt més cruel. A Mallorca, els esclaus no podien mantenir relacions sexuals entre ells, amb amor o sense, sota penes terribles. L’erudit Estanislau de Kostka Aguiló recull com els esclaus tàrtars Anam i Salvador, trobats a casa d’ella “usant carnalment”, foren condemnats, ell, a ser penjat, i ella, a ser cremada.
La guerra entre Canamunts i Canavalls, que va ensagnar les Illes al llarg del segle XVII, hauria tingut el seu detonant en un romanç frustrat: Nicolau Rossinyol se sentia atret per Elisabet Anglada, però a la família d’ella no li agradava aquell pretenent. Fins al punt que, el 1598, s’enfrontaren, armats, pels carrers de Palma. Una mena de Romeu i Julieta, membres de llinatges enemics.
A aquella història d’amor interrompuda, la llegenda hi va afegir un epíleg de por. Convertits en enemics, Nicolau hauria calumniat el bon nom d’Elisabet. Després, partí a una d’aquelles “guerres que mai faltaven en aquell temps”, com diu Sabrafín, mentre la dona quedava reclosa a casa. Al mateix temps que ella moria, ell tornava a Mallorca. Va anar a vetllar el seu cadàver a l’església de Sant Francesc de Palma. Al dematí següent, apareixia mort i amb la llengua, amb la qual havia difamat la donzella, tallada.
Però aquell llarg conflicte encara generà una altra història d’amor entre dos membres de clans rivals, en aparença més amable. Els investigadors Pere Salas i Antoni Domingo recullen com, a Pollença, Miquel March, dels Canavall, es va comprometre en matrimoni amb Joana Eixartell, dels Canamunt. Per descomptat, els March rebutjaren aquell enllaç i, presumiblement, ben igual els Eixartell. Però el jove Miquel va decidir tirar endavant, tot i ser desheretat pel pare.
La monja i el militar
El 1741, es va produir a Mallorca un dels episodis d’amor tràgic més coneguts de la seva història. El militar Manuel Bustillos, del Regiment de Dragons d’Orà, per acabar-ho de complicar “casat i pare de dues criatures”, segons precisa Sabrafín, es va enamorar de la jove monja de família aristocràtica Elisabet Font dels Olors, i decidiren fugir plegats per viure, lluny, el seu amor. El mític corsari Antoni Barceló va haver de complir la desagradable missió de capturar la seva embarcació i portar-los de tornada. A ell li varen tallar el cap al Born de Palma i ella, reintegrada al convent, va ser castigada amb el silenci, “el darrer lloc en totes les activitats comunitàries, dejuni a pa i aigua i sessió de disciplina dos dies per setmana, obligació de besar els peus a les seves germanes (...) i privació absoluta d’acudir al locutori”. Així va viure quaranta anys més, fins al 1781: el monòleg Cos de dona de Miquel Mestre, interpretat per Agnès Llobet, recrea aquell terrible destí.
Segons l’historiador Gaspar Valero, a Mallorca va existir, “fins a la segona meitat del segle XIX”, l’estratègia matrimonial de ‘robar’ la núvia. Sona molt fort, però en realitat eren unes ‘diligències’ ben establertes, descrites per l’arxiduc Lluís Salvador, per a aquells casos en què la família no aprovava l’enllaç. Es recorria a l’autoritat –el batle–, es traslladava la núvia a una casa amiga i si, així i tot, els parents insistien en la seva negativa, el governador podia donar la seva autorització a les noces.
Un cas del 1802, citat per Sabrafín, és el del noble Jordi Ignasi Ballester d’Olesa i Descatlar i Ignàsia Rosselló, filla d’un notari, que “s’estimaven de bon de veres”. En aquest cas, però, el batle “denegà el permís”, narra Valero, i “els fets, convertits en escàndol conegut de tothom, esdevingueren motiu de polèmica popular, amb gloses i manifests a favor i en contra”. Però Ballester no es va donar per vençut i va fer arribar la seva reclamació fins al monarca –Carles IV–, qui va emetre un veredicte favorable als enamorats.
Encara un altre relat, aquest un de tants de signe tràgic, també recollit per Gabriel Sabrafín: el dels joves de Campanet Maties Pujadas i Isabel Pons. Ella va morir en un accident, el 1871, i ell, incapaç de superar la seva pèrdua, es va penjar “d’un arbre, als afores” de la vila. Al llarg de decennis, continuà apareixent damunt la tomba d’ella “una rosa vermella el dia de Tots Sants”. Un pic més, la llegenda, per rubricar una història d’amor.
No era senzill trobar l’amor de la vida a les Pitiüses de població dispersa al camp, i d’aquí el costum del ‘festeig pagès’. Com descriu la historiadora Catalina Sansano, en aquest festeig, “l’al·lota, fortament vigilada per l’autoritat paterna, no sortia de la casa i era l’al·lot qui anava a les diferents cases on sabia que hi trobaria fadrines, per tal de poder tractar-les i escollir així la seua promesa”.
La trobada entre els dos joves, afegeix Sansano, es duia a terme sota l’atenta mirada de la mare o el pare, que “així salvaguardaven l’honor de l’al·lota i de la família”. Sovint, eren uns quants, els pretendents: “En aquest cas, s’havia de repartir el temps, i per anar bé no havien de passar-se de l’estona que s’havia acordat si no volien provocar alguna baralla o conflicte”.
A l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, segons assenyalava a Diario de Ibiza la seva directora, Fanny Tur, trobam “molts d’expedients criminals originats per una baralla que havia començat durant una vetllada de festeig”, per rivalitats o gelosies. Una d’aquestes vetllades “a una casa de Sant Jordi l’any 1833 va acabar amb una baralla, un ferit, un passeig a l’hospital de pobres, la intervenció de la justícia i la presó”. Un informe del batle de Vila, Ignasi Llombart, arran d’un assassinat que el 1863 posà de manifest la violència al camp eivissenc, assenyalava aquesta pràctica com a “motiu de contínues rivalitats” entre els al·lots.
El capellà alemany Christoph Lindemann, destinat a la Menorca britànica del segle XVIII, explica que, al camp menorquí, en produir-se els impulsos eròtics, “el jove va a buscar una noia bonica per casar-s’hi”. A la ciutat, en canvi, es perd “tota la innocència i la virtut”. Pel que fa a les menorquines, “que en un clima tan calorós elles senten l’amor amb força, és quelcom que es pot imaginar. Però hem de dir que són molt poques les dones que porten una vida llibertina”. Aquest era el llenguatge.