Nou Llevant, un barri dividit entre el privilegi i la precarietat

PalmaAlejandro Sarmiento va comprar un pis en el que llavors es deia polígon de Llevant l’any 1977, quan en aquesta zona de Palma hi havia més camp que habitatges. “Aquí no hi havia res. Era un barri que no tenia serveis i els solars gairebé es regalaven. Només hi havia quatre empreses que generaven molèsties”, explica –hi havia la fàbrica de gas de Gesa i la de Coromina Industrial. “Tot eren necessitats, però érem joves de classe treballadora i estàvem molt mobilitzats”, continua Alejandro, que encara exerceix l’activisme a l’Associació de Veïns de Nou Llevant –n’és el tresorer.

L’estampa que ofereix aquest veí dista molt de l’actual. L’obertura del Palau de Congressos el 2017 i la construcció dels primers habitatges de luxe el 2019 han transformat el paisatge urbà i han dividit el barri en dos mons que no es mesclen. D’una banda, hi ha els residents dels nous pisos, molts dels quals són estrangers d’alt poder adquisitiu. De l’altra, la gent de sempre, aquella que va accedir en el seu moment a un habitatge de protecció oficial, famílies de classe obrera i jubilats, que s’alegren perquè l’entorn urbà ja no està tan degradat com dècades enrere, però que també miren amb escepticisme l’arribada dels nous habitants.

“El que veig ara són gairebé dos barris, dos mons. Fa pena veure els habitatges de l’Ibavi [l’Institut Balear de l’Habitatge], molts dels quals estan apuntalats, i veure ben a prop edificis de pisos que costen milions d’euros”, comenta Alejandro.

Una conseqüència inevitable d’aquesta situació ha estat l’augment del preu dels habitatges, tant els de compra com els de lloguer. Basta consultar qualsevol plataforma immobiliària per entendre la situació. El lloguer més barat és de 1.295 euros –s’anuncia un pis antic per 1.350 euros–, i un habitatge als nous edificis pot arribar als 3.000 euros mensuals. Si es vol comprar, només són assequibles pisos en mal estat i ocupats, que ronden els 150.000 euros. En canvi, els pisos de luxe poden superar els 3,5 milions d’euros. Per trobar-ne d’uns o dels altres, basta travessar un carrer com l’avinguda de Mèxic, una artèria de la barriada.

En aquest indret de Palma, les autocaravanes de qui no pot accedir a un pis es mesclen amb els cotxes d’alta gamma, i els renous de les obres de nous edificis de luxe no aturen. “Cal entendre què és Nou Llevant, perquè era gairebé l’única zona de Palma on quedava sòl finalista, solars llestos per construir”, assenyala Rodrigo Royo, qui, a més de ser resident a Nou Llevant, també fa feina com a Agent de la Propietat Immobiliària (API). Rodrigo destaca la bona ubicació d’aquest barri com a factor d’atractiu per a compradors amb recursos econòmics. “Està pràcticament al costat de la platja, a 15 minuts de la catedral i de la plaça d’Espanya, i ben connectat amb l’aeroport. El que està passant és natural fins a un cert punt”, diu. “És veritat que hi ha un sector humil, però quan hi ha molta pressió demogràfica, com passa a Palma, no es crea tant d’habitatge per a aquestes persones”, afegeix.

Què hi han guanyat els habitants de tota la vida amb l’arribada dels nous residents? De moment, un supermercat i una perfumeria d’unes conegudes cadenes alemanyes i una mica més de zones verdes. En canvi, la manca de serveis ciutadans s’ha cronificat. “Aquesta perfumeria es va obrir perquè va canviar l’estatus del barri”, explica Cristina, una de les treballadores de l’establiment. “Les noves edificacions eren una oportunitat perquè la barriada canviàs de veritat, però ara mateix està totalment dividida. No veuràs que una persona dels nous edificis parli amb la gent de sempre”, continua aquesta treballadora, que té identificades algunes de les nacionalitats dels nous residents: “Veig sobretot alemanys, suïssos i italians. No dic que no treballin, però es veu que la gran majoria o bé ho fa a casa o bé ha vingut a Mallorca amb molts doblers”.

Carmen i Amparo són veïnes de tota la vida i estan contentes de no haver-se de desplaçar a altres barris per fer la compra al supermercat. Parlam enmig de dos blocs de luxe, que també donen a una de les escoles de la zona, el CEIP Pintor Joan Miró. “Han posat el súper perquè hi ha pisos cars, mentre que hi ha persones que viuen a caravanes i, fins i tot, al cotxe. Haurien de fer més edificis de protecció oficial per a qui no té res, siguin d’on siguin”, diu Carmen, la més gran de les dues. Amparo comenta que, de vegades, se sent malament amb els nous residents, perquè percep que la miren “amb superioritat”. “Aquesta gent no es mescla, no va als bars del barri. Només la veus fent la compra”, apunta.

A un dels bars de la zona, un grup d’amics riu quan expliquen que alguns veïns nous els miren “amb cara de sorpresa”. “Nosaltres som treballadors i ells són classe alta. Per a la gent que fa feina ara és més complicat viure amb ells, perquè han fet que pugi el preu de l’habitatge”, diu un d’ells, que nom Juan, qui sent que es tracta d’una “situació estranya”.

Un model d’aïllament

No s’ha de confondre el que passa a Nou Llevant amb la gentrificació, perquè els habitants de sempre no han abandonat la barriada ni és probable que ho facin. “Es tracta més d’un model d’aïllament i segmentació que no de gentrificació”, subratlla el professor de Geografia de la UIB i investigador del projecte 2Cities in Transition –a més de la UIB, hi estan implicades la Universitat de Barcelona i la Universitat de Las Palmas de Gran Canària–, Luis Alfonso Escudero. “És un polígon residencial i a hores d’ara deu tenir uns 10.000 habitants. El formaven torres de pisos aïllades l’una de l’altra, i ara hi ha les torres de luxe, que miren cap a la mar. Són realitats diferents, que no es mesclen, però que tampoc generen conflicte entre elles. Dos mons separats”, continua l’investigador, que posa com a exemple els edificis de luxe que s’han fet a tocar del barri de la Mina, a Barcelona.

Pel que fa als serveis, Escudero assenyala que aquest és un problema “molt més complex”. “L’urbanisme per si mateix no arregla res. Fer edificis no arregla les deficiències de transport públic, per exemple”, diu.

L’antropòleg José Mansilla, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà de la Universitat de Barcelona (UB) parla de “gentrificació homeopàtica”. “En lloc d’una transformació dura, és com una gota dirigida a classes mitjanes i altes. No s’expulsa la gent que ja hi és, però s’espera una influència positiva en el teixit social i econòmic. La manera de vestir i el nivell educatiu de la gent que ve de fora pot influir positivament en la gent del territori”, explica. Mansilla remarca que “aquests processos no funcionen” perquè, “per molt que fiquis un edifici d’alt estànding amb gent de fora, això no implica que es vegi un resultat a la resta del teixit social”. L’antropòleg considera important que “es facin coses per la gent del territori”, com facilitar-ne l’accés a l’habitatge i millorar el seu context urbanístic.

A més, “la gent de fora normalment no es vol barrejar amb la gent que està al territori perquè no són dels seus”, afegeix Mansilla. Aquest aïllament fa que els edificis de luxe es transformin en “una mena de fortalesa, de búnquer, amb un efecte a l’exterior molt petit”. En el cas de Nou Llevant, hi ha anuncis de pisos de luxe a la venda on es destaca que tenen servei de seguretat i una sèrie de comoditats dins de la mateixa comunitat: jardins, piscines i, fins i tot, n’hi ha amb simulador de golf –és el cas de XO Residences, l’edifici més luxós i amb els preus més cars.

Malgrat tot, hi ha veïns de tota la vida que veuen molt bé que s’edifiqui tant a la barriada. És el cas de Mariano, un jubilat de 80 anys que va treballar més de quatre dècades com a inspector d’obres. “Per mi això és com una festa. He passat per totes les construccions d’aquí, i a una fins i tot em varen regalar una mica de tela asfàltica”.