Els nous mallorquins
A les portes de la Diada de Mallorca, quatre nouvinguts d’altres països relaten a l’ARA Balears el seu procés d’integració a l’illa, per al qual l’aprenentatge del català no sempre ha estat garantia d’èxit
PalmaSovint són els mateixos mallorquins els qui posen traves a la integració dels nouvinguts. Ho explica Lamia Abbassi, una jove marroquina de 24 anys, que a cinc anys va arribar amb la seva família a sa Pobla, un dels municipis de l’illa amb més població magribina: “Em sulfura que al supermercat o a la farmàcia em parlin en castellà quan, abans, a la persona que tenia al davant, li han parlat en català. I jo els dic: ‘Perdona? I a mi per què em parles en castellà? Després us queixau que els immigrants no parlin el català! Normal. Si no em parles en català, com vols que l’aprengui?”.
Lamia és una al·lota de combat. Està acabant el grau d’Educació Primària a la UIB i fa tres anys va posar en marxa amb unes amigues l’Associació d’Estudiants Marroquins a les Balears. El seu objectiu és ajudar i animar els joves del seu col·lectiu a no deixar els estudis per poder-se forjar un futur millor. Odia els discursos sobre la integració: “Cadascú és com és. Cal reivindicar l’harmonia de la diferència. Entre els mateixos mallorquins també hi ha diferències com, per exemple, en la indumentària. A nosaltres, en canvi, sempre ens retreuen que duguem vel. Arribaré a posar-me un cartell al front que digui: ‘Duc el vel perquè vull”.
La sinceritat d’aquesta poblera d’adopció és demolidora: “Per molt que jo intenti integrar-me en una altra societat, si aquesta societat no m’accepta no serveix de res. Al principi no em sentia acceptada i m’afectava molt. Ara, quan més emperons em posen, més caparruda som. Em vaig apuntar a una autoescola i, després de pagar la matrícula, em varen dir que no hi podia anar amb vel. Vaig exigir que em tornassin els doblers i me’n vaig anar a una altra”. Lamia reconeix que massa sovint s’ha sentit com una “moneia de fira”: “Pel carrer amb les meves germanes parl català i la gent es gira sorpresa. Jo els dic que hem crescut aquí i per això parlam la llengua d’aquí. Som una persona normal, igual que na Xisca o en Tomeu. M’ofèn que em mirin com si fos un exotisme. Vull que els mallorquins aprenguin de mi i no que m’estudiïn. Es tracta de compartir”.
Lamia se sent una privilegiada de viure entre dues cultures. Lamenta la idea distorsionada que es té del seu país i de la seva religió: “Ja estic cansada de lluitar contra els prejudicis. Arriba un punt que dius: ‘Pensa el que vulguis. Jo seguiré amb la meva vida”. A l’hora de valorar la societat mallorquina, evita les generalitzacions: “Tenc amics que són un amor i d’altres que m’estim més que em deixin en pau”. Al seu parer, l’escola és una element clau per treballar la bona convivència, que, tanmateix, a sa Pobla no s’ha aconseguit: “Encara hi ha guetos. D’ençà que hi vaig arribar no hi ha hagut canvis significatius. Tant poblers com marroquins viuen d’esquena uns dels altres”.
Qui, malgrat les dificultats trobades, també es manté ferma en la seva voluntat d’integració és la brasilera Carla Fontes, professora de circ de 47 anys. S’instal·là a Sineu el 2007 per amor. Primer estudià català pel seu compte i després s’apuntà a cursos. “Quan –assegura– em vaig animar a parlar-lo, la gent em contestava en castellà. Em feien sentir malament per no dominar prou la llengua d’aquí. Entenc, per tant, que hi hagi gent que, per vergonya, no parli el català, però que sí que l’entengui”.
Situacions de discriminació
Carla confessa que més d’una vegada s’ha sentit discriminada per ser estrangera: “M’he trobat amb situacions violentes en què, malgrat mantenir la conversa en català, em contestaven en castellà per fer-me saber que jo era diferent”. A aquesta brasilera-mallorquina li agrada molt fer vida de poble: “Curiosament he fet més amistat amb la gent gran. M’accepten perquè la meva antiga parella era d’aquí. Not, però, que les noves generacions són més tancades i tenen més prejudicis”. Això ho ha pogut comprovar sobretot a l’escola: “Els pares mallorquins marquen distàncies. La meva filla no té cap amiga íntima mallorquina”.
Tanmateix, Carla insisteix que no es pot generalitzar: “Pertot hi ha gent que et tracta bé i malament”. Ara s’ha convertit en una gran defensora de la nostra cultura: “Al grup de WhatsApp de pares hi ha gent, sobretot alemanys, que es molesten quan algú escriu una informació en català. Consideren que és una falta de respecte no posar-la en castellà. A mi aquesta actitud em molesta. Jo els dic que la llengua d’aquí és el català. Si jo he fet un esforç per aprendre-la, ells també l’han de fer. Bé volen que a Alemanya la gent aprengui alemany!”.
Qüestió d’empatia
El mateix tarannà que Carla mostra Jorge Melian. És un metge cubà, de 52 anys, que treballa per a l’IB-Salut. Aterrà a Mallorca el 2004, també per amor. “Quan arribes a un lloc –recalca– t’has d’integrar en la societat. Almanco has d’intentar entendre la llengua”. Jorge reconeix que té molt bona oïda per als idiomes. Decidí aprendre català per tenir una relació més directa amb el pacient. Els majors han estat els seus millors professors: “Ho agraeixen molt quan et dirigeixes a ells en la seva llengua. És un tema d’empatia, ja que alguns tenen serioses dificultats per parlar el castellà.
Aquest cubà-mallorquí assegura que són comptades les situacions de discriminació que ha patit: “No es pot generalitzar. Hi ha molts tipus de mallorquins. Com pertot, hi ha de tot. M’he trobat amb persones molt educades. En general, el mallorquí és una persona noble de cor i respectuosa, però reticent a l’hora d’expressar les seves emocions. Inicialment són una mica tancats o desconfiats”. Jorge sent enveja pel fort sentiment d’identitat que hi ha a l’illa enmig de l’actual mestissatge: “En l’heterogeneïtat hi ha la riquesa de la societat”.
Igual de positiva és l’experiència de Chinyere Nwoye, un nigerià de 19 anys. Arribà a Palma el 2018 amb els seus dos germans petits per reagrupament familiar. Assegura que “de moment” no ha patit cap situació de racisme. S’aferra a una dita del seu país: “Si cerques una cosa amb els ulls oberts, te la trobaràs pertot”. Aquest nigerià, de caràcter pausat i parlar místic, primer començà per aprendre el castellà: “No sabia que aquí es parlava un altre idioma i de seguida em vaig posar a estudiar el català”. Al carrer, però, s’ha trobat amb molts d’impediments per parlarlo: “Quasi tothom s’adreça a mi en castellà. Ara estic contentíssim perquè visc en una finca on tots els veïns són mallorquins i puc practicar més el català”.
Chinyere té l’igbo i l’anglès com a llengües mare. I ara està estudiant també francès i alemany. Reconeix que és una rara avis dins el seu col·lectiu: “La majoria de nigerians venen aquí a treballar i no volen aprendre l’idioma, ni el català ni el castellà. Molts treballen en empreses de neteja o a l’hoteleria i tan sols aprenen quatre nocions bàsiques de l’idioma”.
Societat cosmopolita
Les noves veus mallorquines de Lamia, Carla, Jorge i Chinyere configuren una societat del tot diversa que ja no té res a veure amb l’endogàmica de fa seixanta anys. Amb el boom turístic, de sobte, una illa que havia estat terra d’emigrants passà a convertir-se en una terra promesa per a molts treballadors de fora. Aquella allau de nouvinguts provocà una autèntica revolució demogràfica, que a principi del 2000, amb l’esclat de la globalització econòmica, arribà al seu punt d’inflexió.
Avui la població de les Balears, amb prop d’un 1.200.000 habitants, s’ha multiplicat per tres respecte dels anys seixanta, quan n’hi havia 441.000 (362.000 a Mallorca; 42.000 a Menorca i 37.000 a les Pitiüses) –en el cas d’Eivissa i Formentera la població s’ha gairebé quintuplicat. Pere Salvà, catedràtic emèrit de Geografia Humana de la UIB, destaca aquestes xifres: “Essent un territori petit, som una de les regions d’Europa que han experiment el major creixement demogràfic en aquestes darreres sis dècades”.
Salvà recorda altres xifres que constaten que som una de les comunitats més cosmopolites d’Espanya. Prop del 48% de l’actual població balear és originària dels diferents països que formen la Unió Europea. Un 22% prové de països americans. El 18,50 per cent és procedent d’Àfrica i el 6,80 per cent és d’origen asiàtic. Per nacionalitats dominen en primer lloc els marroquins, que arriben a 24.000 migrants (12,92%). Els segueixen els alemanys (9,78%), italians (9,37%), els britànics (7,65%), romanesos (6,47%), colombians (3,87%), argentins (3,57%), búlgars (3,47%), francesos (3,12%), xinesos (2,85%) i equatorians (2,73%).
Els batecs dels pobles sempre són canviants i, en l’era de l’aldea global, encara més. Als mallorquins, i als illencs en general, encara ens queda el repte de saber incorporar tots aquests fills de Babel a la nostra identitat. Caldrà fer-ho des de l’autoestima i sense caure en discursos paternalistes, tan habituals a l’hora de tractar el multiculturalisme. El missatge ens el donà el 1905 Miquel Costa i Llobera en el seu reivindicatiu poema Als joves: “Siau qui sou”.
Al gran lingüista i antropòleg nord-americà Edward Sapir (1884–1939) li agradava recordar que totes les llengües són el monument més gran a la intel·ligència humana. En aquest sentit, un proverbi txec diu: “Tantes llengües coneixes, tantes vegades ets un ésser humà”. El filòsof francès George Steiner (1929-2020) també es rendí davant la meravella de la nostra condició d’Homo loquens i advertí que “cada vegada que mor una llengua, desapareix un món”. Això passa, d’acord amb alguns estudis, cada dues setmanes amb una de les prop de 6.000 llengües que hi ha al planeta. D’aquestes, al nostre arxipèlag se’n parlen més de 160, segons dades del GRESIB (Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears), depenent de la UIB. A part del català i el castellà, l’alemany, l’anglès i l’àrab són les més parlades a Mallorca.
Ara el repte del català a les Illes, supeditat sempre a l’hegemonia del castellà, és saber treure el cap enmig d’aquesta petita torre de Babel de mons paral·lels, massa sovint ignorats. La lingüista de la UB Carme Junyent ja ha fet el crit d’alerta. En el seu llibre El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020) avisa de la delicada salut de la nostra llengua. Rebaixa l’optimisme dels qui diuen que, si el franquisme no va poder erradicar el català, ningú no podrà. Aleshores, però, encara hi havia molts catalanoparlants monolingües i la transmissió de la llengua funcionava, la qual cosa –recorda Junyent– ja no és així amb els moviments migratoris que hem rebut.
A les Balears no va ser fins l’abril del 1986 que el Parlament aprovà per unanimitat la Llei de normalització lingüística. Trentaquatre anys després, Maria del Mar Vanrell, coordinadora del GRESIB, reconeix que la norma no ha donat els resultats esperats: “Tots aquests anys han estat com una muntanya russa. Cada vegada que hi hagut un canvi de govern han canviat les condicions. La llengua, independentment de qui governi, hauria de ser un tema central”. La lingüista destaca l’actual discriminació que pateix el català: “Un dels grans problemes que tenim els catalanoparlants és que no podem fer vida normal amb la nostra llengua. Els castellanoparlants, en canvi, sí”.
Per tal de revertir aquesta situació, el Govern ja ha anunciat la posada en marxa de l’Oficina dels Drets Lingüístics. Vanrell insisteix en el paper que tenen les institucions en la promoció del català: “És vera que la responsabilitat individual a l’hora d’emprar el català és important. Necessitam pensar, però, que darrere nosaltres hi ha algú. Anar pel mig sempre parlant en català és un desgast. Sovint rebem pals per fer-ho i això és una forma de racisme”. En qualsevol cas, la coordinadora del GRESIB defensa la despolitització de la llengua: “Hi ha gent que no té una actitud hostil cap al català i que no el parla per manca d’habilitats lingüístiques. Per desgràcia sovint es tendeix a estigmatitzar els castellanoparlants i se’ls atribueix de manera injusta una ideologia concreta”.