Noves formes de cultura

PalmaHi va haver dies agitats a Can Magrana, centre de cultura i biblioteca pública del municipi de Sant Miquel del Torrent, al Pla de Mallorca. A na Marcela, que n’era la directora, li va costar de creure quan n’Alícia, la tècnica, li va explicar que havia arribat un correu del Consell de Mallorca.

—Com que hem de cancel·lar l’acte de demà?

—Això diuen –n’Alícia tampoc s’ho explicava. No donen més explicacions.

Es tractava d’una activitat, organitzada per una entitat del poble en col·laboració amb el GOB, sobre comportaments útils per contrarestar el canvi climàtic. Havia de venir una parella d’entesos a explicar quines són les actuacions que poden dur a terme els ciutadans particulars per generar entorns sans, sense gaire esforç. Des de la ja clàssica separació de residus (que a Sant Miquel tenien ben organitzada de feia temps, amb recollida porta a porta) fins a mesures per reduir a nivell micro les emissions contaminants de les llars. Molts usuaris de la biblioteca i del centre s’havien interessat per l’activitat, que s’havia de fer l’endemà, divendres, a les set de l’horabaixa. Comptaven que seria un èxit, més que més perquè els divendres horabaixa hi havia una colla d’usuaris (usuàries: la gran majoria eren dones, com sol passar a les biblioteques, clubs de lectura i centres culturals) que havien agafat l’agradable costum d’enriquir les sessions amb menjar que duien de casa: des de coques de diversos gusts i tastos de sobrassada i formatge fins a elaboracions de sushi, cebiches i altres especialitats.

—I ara què deim? –es preguntava na Marcela. Activitat cancel·lada per ordre del Consell?

—Ha arribat un altre mail –va avisar n’Alícia. Del Consell, també?

—I què diuen?

Va semblar que n’Alícia no havia sentit la pregunta. Va quedar amb la vista fixa a la pantalla de l’ordinador, amb l’atenció absorta. Na Marcela es va impacientar una mica:

—I bé? Què diuen? –va insistir.

—És que no m’ho puc creure –va ser la resposta.

Des del Consell es feien responsables de les molèsties ocasionades per l’ajornament de l’activitat que hi havia programada, i per això en proposaven una altra a canvi: una xerrada sobre la caça menor a la zona del Pla de Mallorca, ara que ja som a la tardor i era temps de sortir amb l’escopeta i els filats. La xerrada la impartiria un individu que pel que semblava era expert en la matèria. Assistiria a l’acte el conseller de Medi Ambient en persona, de manera que de categoria no n’havia de faltar.

Na Marcela i n’Alícia llegien i tornaven a llegir el correu, sense poder-hi donar crèdit. També especificava que, a fi d’assegurar l’assistència de públic, es posaria en coneixement la celebració de l’acte als clubs i associacions de caça de la comarca. El personal de Can Magrana –elles– no s’havia de preocupar de res més que de fer les previsions necessàries per acollir l’acte. Era evident que no tan sols no podien negar-s’hi, sinó que no tenien cap més sortida que acceptar el canvi.

—La tardor, diuen –va sospirar na Marcela. Però encara fa calor d’estiu.

—Per si de cas això no ho diguis –va gesticular n’Alícia. Encara t’acusaran de fer propaganda del canvi climàtic.

Va ser una moguda complicada avisar tothom del canvi sobtat de programació. Van enviar un correu a la llista d’usuaris, un WhatsApp als diferents grups (el del club de lectura, el de mares i pares, el del taller d’escriptura i lectura de contes, el del taller de cuina, el del grup d’audicions musicals, el de cinefòrum) i varen rebre una quantitat important de respostes desil·lusionades. En Maurici, un professor d’Història jubilat que esperava amb ganes la xerrada sobre comportaments útils per evitar el canvi climàtic, va demanar on podia presentar una queixa, no contra Can Magrana, sinó contra el Consell de Mallorca. La usuària que havia après a fer sushi volia preparar per a l’ocasió un sashimi de gambes que, afirmava ella, hi cantaven els àngels. Però totes les il·lusions van quedar en suspens.

Va arribar divendres a les set de l’horabaixa, i també un cotxe oficial que va aparcar davant de Can Magrana. En van baixar dos individus d’aspecte desagradable, que a pesar d’anar amb americana no aconseguien deixar de semblar un encreuament improbable entre el client d’un bar de mala mort i un home de les cavernes. Va resultar que el més gros era el conseller, i l’altre, menut i ronyós, era el conferenciant. Marcela els va rebre amb correcció neutra. El conseller, amb una inflexió de veu que el feia semblar a punt de fer un rot, va preguntar pel director del centre.

—Soc jo, el director –va especificar Marcela.

Des d’aquell moment el conseller i el caçador conferenciant no li van treure els ulls del damunt. Les mirades es van intensificar quan Marcela, per explicar alguna cosa, els va contar que era uruguaiana, però que havia après català tan bon punt havia decidit instal·lar-se a Mallorca.

—Aquí no xerram català ni l’hem xerrat mai –va grunyir el conseller, en el seu català eructat.

El conferenciant va desviar els ulls de na Marcela fins que li van caure damunt n’Alícia. Va acompanyar les mirades untuoses amb un somriure entre patibulari i imbècil. Les dues dones també es miraven entre elles, intercanviant la incredulitat i l’oi.

A l’acte hi van assistir quatre tios, en representació de les juntes del club i l’associació de caça. Tots eren mallorquins, però, com que l’ocasió era solemne, el conferenciant va voler fer la seva xerrada en castellà. No en sabia i no es va entendre res del que deia. Quan va acabar l’acte, el conseller es va dirigir a na Marcela:

—M’he fixat que teniu la retolació en català. L’heu de posar en castellà o en bilingüe, castellà - mallorquí.

Després, el conseller va indicar al xofer del cotxe oficial que se’n podia anar, perquè ell i el conferenciant tornarien en el cotxe d’un dels que havien vingut de públic. Feien comptes anar plegats a sopar, i després a un local de carretera que hi havia no gaire lluny de Sant Miquel del Torrent.