“És un nyeu-nyeu. Diu ‘no en vull’, i clec-clec, tot s’ho beu!”: Quantes onomatopeies saps?

PalmaRemei Huguet, creació de Llorenç Villalonga a la cèlebre novel·la Mort de dama, passa els dies fent la garangola a dona Obdúlia de Montcada amb l’objectiu que la faci hereva. Tanmateix, però, la moribunda viuda de Bearn la veu venir d’una hora enfora. Per això, quan la mort és a prop, farà saber: “a la nyeu-nyeu de Remei no li deix res, ni tampoc a na Maria Antònia Bearn. Sàpiguen que de totes maneres n’Obdúlia les aprecia i pregarà per elles des de l’altre món”. Però què és un o una nyeu-nyeu? És el renou que fa un moix quan ens frega les cames, fent el ronser,perquè li donem un tros de sobrassada? Idò per aquí van les coses. Segons el DCVB, és “l’onomatopeia del parlar gemegós i nasal, com de persona pidolaire o hipòcrita”. També és, però, un substantiu i adjectiu per referir-se a una “persona aparentment retreta, gata maula, hipòcrita”. Així, per exemple, podríem dir: “Aquest és un nyeu-nyeu. “Diu ‘no en vull, no en vull’, i llavors fa clec-clec, i tot s’ho fot!”. I vet aquí que ja n’ha sortit una altra, d’onomatopeia, és a dir, d’un mot format a partir de la imitació d’un so. Quantes en coneixes? Aquí us en proporcionam una llista. Algunes apareixen als diccionaris, altres no.

Clec-clec i cataclec. Imaginau-vos com el líquid passa per la gargamella d’una persona mentre beu a morro. Quin renou fa? Idò fa clec-clec, pronunciada la e amb un so neutre, com la e d’àngel. Segons el DCVB, l’expressió “fer clecs” vol dir “beure molts de tassons de vi o d’altre licor”. Vaja, que en parlar de fer clec, no és aigua el que es beu. I segons aquest mateix diccionari un clec és també un “tassó petit per a beure, tan ample de dalt com de baix”. És de suposar que es tractava de tassons que antigament tenien pels cafès, quan encara estava mal vist que hi anassin les dones i els homes s’hi dedicaven a xumar, que vol dir “beure, sobretot líquids alcohòlics”. Però encara hi ha una altra casta de clec, que en aquest cas es pronuncia amb la e oberta, com la e de Miquel. Imita el renou que fan els botons, formats de dues peces, que es tanquen a pressió. I pel renou que fa, un clec és també un cop al cap o una clotellada. “Vine aquí que te fotré un clec!”. Un cataclec és també el renou sec que fa una cosa en esclatar o partir-se en trossos.

Tutup i per terra. Parlant de sorolls, un tutup és el renou que fa una cosa en caure o en topar de manera violenta. Però tutup té també en el cas de Mallorca un altre significat, i aquest no està recollit per cap diccionari, ni tan sols el DCVB. Un tutup és també una persona curta d’enteniment, entabanada o poc resolta. “Al meu home no li puc comanar cap feina. I saps quin tutup que tenc! Si hora de casar-me ho hagués sabut, altres comptes hauria fet!”.

Fer tat als infants. Aquesta onomatopeia és per ventura una de les més populars. És el so que acompanya l’acció de “guaitar o deixar veure de sobte la cara que es tenia amagada, sobretot per jugar amb infants”. I per fer quatre moixonies als infants, l’ideal és allargar molt el so de la a: “taaaat…”. “Fes tat a aquell nin, el faràs riure i el tindràs entretengut”.

Nyop-nyop fan els cans. En anglès, els cans fan woof woof; en castellà, guau guau, i en italià, bau bau. Què fan en català? Idò en català fan nyop-nyop. Bé, sembla que aquesta onomatopeia per imitar com lladren els cans és cosa pròpia de les Illes Balears. Tot i que no és a cap diccionari, és (o era) una expressió bastant utilitzada, també per fer por als infants. “Fes via a acabar-te el berenar, perquè si no, vindrà un canot, farà nyop, i et prendrà el panet!”. Però no només per espantar els joves, sinó també a persones adultes. A qui no li han pegat un crit de nyop, en passar per un carrer solitari i silenciós, de darrere una persiana? Sempre hi ha persones a qui agrada fer bromes sense que les vegin.

“Pim-pam-pena, i tot d’una va estar llest”. Segons els diccionaris, l’onomatopeia pim-pam” es refereix al “soroll produït per una sèrie de cops secs o de trets d’arma de foc” o al “soroll de cosa detonant que es repeteix”. Vaja, que el re de l’onomatopeia és la successió d’un so repetit, com les passes que fan els soldats en una desfilada militar. Però encara podem allargar el pim-pam i fer-lo pim-pam-pena. Així, ens referirem a una acció executada amb determinació i rapidesa. “Oh… en Pere és un llamp i un tro. Li vaig encarregar una feina, i voldria l’haguessis vist. S’hi va posar i, pim-pam-pena, tot d’una la va tenir feta”.

“Au, xin-xin i molts d’anys!”. Aquesta és per ventura una de les onomatopeies més bones de deduir, perquè el xin-xin imita el renou que fan les copes de vidre en col·lidir, quan dues o més persones es feliciten en un aniversari, un dia de festa o senzillament una reunió social. “Au, alçau la copa que farem xin-xin i molts d’anys! I que l’any que ve no en falti cap!”.