Anna Omedes: “Els objectes són molt importants per despertar emocions”

Exdirectora del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

“Els objectes són molt importants per despertar emocions” Anna Omedes
10/06/2022
7 min

El dia 1 de maig Anna Omedes va deixar la direcció del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que ha encapçalat des del 2000, i es va jubilar. “Estic molt tranquil·la i amb nous projectes al cap”, explica. Aquesta trajectòria, que ja venia de treballar gairebé vint anys més al Museu de Zoologia de Barcelona, ha estat reconeguda amb el premi Far de l’Any que atorga la Xarxa Europea de Centres i Museus de Ciència (Ecsite), formada per 327 institucions. El guardó reconeix les persones que han contribuït a la participació del públic en els museus amb una visió innovadora i que són capaces d’empoderar els seus companys. Segons el jurat, “Omedes rep el premi per l’amplitud del seu treball i la seva generositat amb la participació del públic dins de la comunitat científica. Fa temps que és líder de la comunitat Ecsite i és coneguda pel seu pensament original, innovació i experiència desenvolupant xarxes locals, nacionals i europees relacionades amb la ciència i la història natural”.

Per què és important que la gent participi en els museus de ciències?

— Primer, perquè contribueixen a la seva formació. Això potser és el menys important perquè sempre ha sigut així. A mitjans del segle XX, la gent va voler interaccionar més amb els museus i per això van aparèixer els centres de ciència, amb els interactius, i els museus tradicionals es van modernitzar. Però ara molta gent vol més que això, vol ajudar. En aquest sentit, la participació és important. Si en un museu només hi ha un sentit de comunicació, interessa poc. Si n’hi ha dos, millor. I si, a més, hi ha un avenç conjunt, encara millor.

Quines iniciatives de participació heu engegat des del museu?

— Quan es va decidir obrir la seu del fòrum, com que no estava al centre de la ciutat, vam fer la reflexió que no podíem obrir el museu com un bolet sinó que ens havíem d’integrar a la població. Des d’aquell moment es va definir el museu com a inclusiu i això implicava qüestions d’equitat, accessibilitat i proximitat. Vam fer un conveni amb el districte que ens permetia treballar amb totes les associacions. Diumenge a la tarda l’entrada és gratuïta i hi ha moltes famílies del barri. Les associacions es reuneixen allà. Durant la nit dels museus tot el que es fa és amb les associacions del barri. Pel que fa a les escoles, treballen les activitats de les exposicions i es tornen a mirar el barri amb uns altres ulls. I el producte de tot això el museu el tracta amb molt de respecte. Si és una exposició, l’exposa, i si és una pel·lícula, la projecta. És una feina lenta però que dona molt bons resultats. La percepció és que és el museu del barri, la gent se’l sent seu.

També heu treballat per la gent que no pot desplaçar-se fins al museu.

— Vam tenir molt clar des del principi que el museu havia d’estar a l’abast de comunitats que no podien venir, com les persones recluses. Vam construir baguls amb col·leccions, que es deixen a les presons. També vam fer maletes per a llars d’infants i hem treballat amb infants escolaritzats en hospitals per llargues malalties. En aquest cas, el material s’ha fet amb un paper especial que es pot rentar. El més important aquí no és tant la biologia que aprenguin sinó que se’ls obrin portes fora de l’hospital.

Els últims 25 anys s’han multiplicat per 10 els museus de ciència a tot el món, però hi ha una franja d’edat, dels 18 als 30, que costa que s’hi interessi.

— Hi deixen d’anar quan acaben l’escola i hi tornen quan tenen nens, sí. Els museus de ciències naturals juguen amb desavantatge perquè hi ha la percepció que són per a infants. Amb els museus d’art no passa. És molt difícil treure’s de sobre aquest segell. De tota manera, es poden fer coses per atraure la gent jove. Un cop vam llogar una exposició feta a Brussel·les, Assassinat al museu, que explicava la feina de la policia científica. Representava que havien matat el director del museu i els visitants trobaven pistes que havien d’analitzar en diversos laboratoris per resoldre el cas. La mitjana d’edat era baixa i la gent s’hi estava molta estona: dues hores i mitja quan una hora i mitja ja es considera un èxit. A més, podien anar al final per conèixer la solució, però no ho feien. Això em va dir que podríem enfocar-nos cap aquí. Ara s’organitza el Museum Quizz i ve aquesta franja d’edat. La gent ve en grup, visita el museu per obtenir informació i després hi ha molta competència.

Abans els museus de ciències eren, bàsicament, exposicions d’objectes i tots s’assemblaven, però amb el temps cada museu ha anat fent el seu camí i ara hi ha molta varietat, cosa que no passa tant amb els museus d’art.

— Al llarg del segle XX va haver-hi aquesta necessitat de democratitzar el contingut dels museus, i amb l’aparició dels centres de ciències interactius, els museus de ciències naturals clàssics es van haver de modernitzar i incloure interacció o bé material o bé d’activitats. També van haver de canviar els discursos. Ja no els servia posar ocells i papallones en vitrines, van haver de canviar el que explicaven i la manera d’explicar-ho. Per altra banda, els centres de ciència s’han adonat que els objectes són molt importants per despertar les emocions de les persones. En un museu la gent sempre pregunta: “¿Això és de veritat?” Encara que l’objecte sembli comú, segons el que se n’expliqui i com es faci, es poden explicar moltes altres coses. I ara tots els centres de ciència utilitzen col·leccions. Per tant, jo diria que hi ha una certa confluència.

Tot i aquesta modernització, avui dia predominen les xarxes socials i l’espectacle audiovisual, que són competidors difícils.

— Crec que no es pot competir amb això, però la situació es pot afrontar de dues maneres. La primera és que el que s’explica ha de ser molt rellevant. El visitant ha de sentir que surt del museu amb alguna cosa. No cal que aprengui gaire, només que surti amb un parell d’idees o de dubtes relacionats amb alguna cosa que ha viscut a la seva vida. S’ha d’aprofitar el fet que anar a un lloc és molt diferent que, posem per cas, veure alguna cosa en 3D en una pantalla. Però també cal utilitzar els mitjans digitals, esclar. La gent jove encara troba útils els correus electrònics, cosa que permet treballar per contactar-hi i incidir en aspectes que els interessin. I ara, amb la pandèmia, se’ns han obert moltes portes. Hem vist que potser hem d’aprendre a fer les coses d’una manera més mixta.

Jorge Wagensberg deia que d’un museu se n’ha de sortir amb més preguntes de les que es tenien abans d’entrar-hi.

— Si el visitant s’hi entreté i en surt amb un parell d’idees o de dubtes ja n’hi ha prou, perquè això arrossega moltes altres coses. I per aconseguir-ho, cal tenir en compte que hi ha persones que es miren les exposicions com si llegissin una novel·la, de principi a fi. Però també hi ha gent que se salta parts i, per tant, el discurs s’ha de muntar de manera que cada fragment tingui sentit en si mateix.

Els museus sempre han sigut uns avançats en l’àmbit de la navegació no lineal, doncs.

— Sempre ha sigut així. Potser abans, quan s’exposaven escarabats i altres animals, la història no era tan important, però ara sí que ho és. A més, quan es fa una pel·lícula o s’escriu un llibre, hi ha un públic diana, però els museus de ciències naturals no tenen cap públic diana sinó que han de fer les coses per a tothom. A vegades hi ha una activitat per a especialistes i una altra per a infants, però en general no et pots permetre el luxe de segmentar el contingut.

Això dificulta la creació d’un discurs.

— Ho fa interessant però també ho dificulta, sí. Amb tot el que es fa sempre hi ha un públic a qui arriba més.

La professió de museòleg científic no s’estudia. A diferència del que passa en l’àmbit del patrimoni històric o artístic, hi ha poca oferta formativa.

— És veritat que no està professionalitzada, però el Consell Internacional de Museus (ICOM) ha treballat per fer un catàleg dels llocs de treball d’un museu. I, recentment, l’Associació de Museòlegs de Catalunya també ha fet un esforç. Al final, el més important és entendre què és un museu, quins serveis ha de donar, quin és el valor del seu patrimoni, quina recerca s’hi ha de fer i com aconseguir que la ciutadania hi participi, i tot això és independent de la disciplina.

Però el museu de ciència té una especificitat perquè ha d’explicar un contingut molt particular.

— Perquè fa més anys que fa un esforç per arribar a tots els públics.

¿Els d’art no ho fan?

— No, viuen molt bé [riu]. Sí que fan alguna activitat per als infants, però no tenen aquest enfocament generalista. Ara comencen. Fa uns anys, al museu vam tenir una exposició per a infants molt petits, de 0 a 6 anys, que es va dissenyar a partir d’una recerca que va estudiar durant dos anys les reaccions dels nens petits a les exposicions. I va tenir molt d’èxit. Aquestes experiències normalment es troben en l’àmbit de la ciència.

Un tema fascinant és el de les peces no exposades dels museus, que són moltes més que les que s’exposen.

— S’ha de tenir en compte que l’ús de les peces no és només l’exposició. Al museu del Fòrum sembla que hi hagi moltes coses, però les peces exposades no arriben a quatre mil i el fons és de més de tres milions. I el museu de Madrid, per exemple, té 30 milions de peces, però els de París i Londres en tenen 60! Per estudiar una papallona no n’hi ha prou amb un exemplar. Es necessiten exemplars en diversos moments vitals, de diversos hàbitats, etc. I avui aquestes sèries són importantíssimes per veure com estan canviant les espècies com a conseqüència del canvi climàtic.

stats