L’oblidada ànima obrera de Palma

PalmaL a ciutat franquícia que ara és Palma ha fet oblidar el passat obrer d’algunes de les seves barriades. Una d’elles és la Soledat. Situada entre l’actual carretera de Manacor i el polígon del Llevant, va ser una de les primeres que es crearen extramurs de Ciutat. La seva història es remunta al 1851 amb la parcel·lació de s’Hort des Cas. El nom li venia de l’antic oratori dedicat a la Mare de Déu de la Soledat que hi construí al segle XVI una congregació de frares mínims. El fet d’estar en un espai obert propicià l’arribada a la zona de fàbriques de la Palma industrial del segle XIX, que, en els estrets carrers de centre urbà, veien limitat el seu creixement.

La veu cantant del sector secundari a la Soledat la portà la fàbrica tèxtil de Can Ribes. Nasqué d’un taller que ja tenia l’empresari Gabriel Ribas al barri de la Gerreria, l’epicentre industrial del qual era La Fàbrica de Teixits de l’actual Centre Flassaders. El 1873 el taller es traslladaria als afores de Ciutat de la mà del gendre de Ribas, el valldemossí Vicenç Juan Rosselló. Fou llavors quan es produí la major expansió del negoci, que, amb dues màquines de vapor de gran potència, es dedicà a la confecció de flassades de llana i teles de cotó. No només venia per la Península, competint amb els valencians i els catalans, sinó que també exportava a països com Cuba, Santo Domingo, Puerto Rico, Beirut o Damasc. Can Ribes, que ocupava 6.000 metres quadrats, arribà a donar feina a més de 400 treballadors –tancada el 1960, avui està pendent de convertir-se en un centre de circ.

La cultura, eina de canvi

Amb aquell caliu fabril, la Soledat s’aniria omplint de societats de socors mutu com La Lealtad (1883) o La Tranquila (1905). L’investigador Albert Herranz, especialista en moviments obrers, n’explica el funcionament: “Eren uns temps en què no hi havia Seguretat Social ni atur. Els afiliats, a canvi d’una quota, tenien accés a una sèrie de garanties en funció de la societat que triaven. N’hi havia que cobrien els accidents laborals, les pensions de viudetat o l’accés a metges i a medicines”.

Les societats mutualistes també donaven molta d’importància a la formació dels treballadors en una època en què l’analfabetisme era molt alt, especialment entre les classes baixes. “Totes –diu Herranz– disposaven d’una biblioteca i muntaven grups de teatre i de cant coral. Hi havia la creença que la cultura era l’eina principal del canvi, juntament amb una distribució justa de la riquesa. S’ensenyava a llegir i a escriure i, sobretot, a llegir les grans obres de la literatura universal. De fet, molts treballadors acabaren fent feina de periodistes en diaris com ‘Cultura Obrera’”. Era una mà d’obra víctima del capitalisme: “O feien feina en jornades maratonianes o es morien de fam. No tenien alternativa. S’organitzaren, però, a la recerca d’una utopia, la d’una societat més equànime”.

Orgull d’ofici

Herranz insisteix a destacar l’orgull d’ofici d’aleshores: “Malgrat les seves lamentables condicions laborals, un sabater o un operari d’una màquina tèxtil se sentia orgullós de la seva feina. Era un tema de dignitat que els permetia continuar creixent com a persones en les seves reivindicacions. Avui això s’ha perdut completament”. La seu de les societats mutualistes eren els cafès, un espai reservat fins aleshores a les classes altes. Amb els obrers com a nous clients, es convertiren en centres de debat polític i en l’embrió de futures organitzacions sindicalistes. L’esbarjo es completava amb casinos, cinemes i diferents agrupacions esportives (ciclisme, futbol, gimnàstica...).

L’esbucament de les muralles de Palma el 1902 i la conseqüent expansió de Ciutat feu que la Soledat fos una barriada més. Continuà, però, caracteritzant-se pel seu activisme obrer. Quedà demostrat el 14 d’abril de 1931 amb l’arribada de la Segona República, que propicià que la Soledat passàs a dir-se la Llibertat. Alguns carrers fins i tot es rebatiaren. Fou el cas de l’actual carrer de Manacor, que es baratà per carrer de l’11 de febrer, dia de la proclamació de la Primera República el 1873. Llavors el barri ja gaudia d’un gran bullici de forces progressistes. El 1935 els anarquistes hi crearen l’Ateneu Divulgació Social i intentaren organitzar una escola racionalista. Tota aquella il·lusió, però, quedà truncada amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936.

El 1942, poc després de la fi de la contesa, la Soledat incorporaria una nova fàbrica: Calzados Gorila, coneguda inicialment com Calzados Salom pel seu propietari, Jaume Salom. S’especialitzà en una innovadora sola de goma vulcanitzada, molt resistent. S’acabaria imposant el nom de Gorila en al·lusió a l’animal protagonista de la pel·lícula King Kong, estrenada el 1933, nou anys enrere. Aquella va ser la primera acció de màrqueting directe en el món del calçat. Molt exitosa seria l’estratègia de regalar amb cada parell de sabates una pilota de goma, que es convertiria en la jugueta preferida dels nins de la postguerra.

El barri més industrial

Molt més important que la Soledat pel que fa a teixit industrial fou el barri de Santa Catalina, també situat extramurs. La seva variada oferta fabril deixà en un segon terme l’antiga tradició marinera del barri. Destacaren les fàbriques de La Cordelera (1861), que feia cordes; La Económica, que produïa gas; La Palmesana (1878), dedicada a múltiples activitats (construcció, fusteria…); Can Llofriu (1895), centrada en la producció de vidres, o la Sociedad General Mallorquina (1878), que fou la primera fàbrica de farines de Mallorca.

Avui els noms del carrer de la Fàbrica i de la Indústria recorden aquesta activitat fabril, que provocà l’efecte crida de molts treballadors, sobretot d’Andratx. El 1891, a la Guía Manual de las Islas Balears, Pere d’Alcàntara Penya afirmava que a Santa Catalina i el Jonquet (barri adjacent) hi habitaven 10.000 persones. Per a totes elles també hi havia una gran oferta de societats de socors mutus. Una de les més importants fou Montepío Mallorquín (1892). Aferrada a Santa Catalina, el barri de Son Espanyolet tingué La Roqueta com a principal representant del segon sector. Fundada el 1897, fou una fàbrica de ceràmica modernista aplicada a l’arquitectura. Les seves pintoresques rajoles decorarien edificis com el Gran Hotel, la Casa Batlló de Barcelona o la part de la catedral de Palma que reformà Antoni Gaudí el 1904.

Un altre barri industrial de l’extraradi palmesà fou els Hostalets, prop de l’estació del tren. La fàbrica més important va ser Ses Sedes de Can Ponsa, dedicada al tèxtil. A l’altre extrem, a primera línia de la mar, el Molinar aniria deixant enrere l’important tradició molinera del barri, tal com indica el seu topònim, per especialitzar-se en el sector energètic. El 1859 ja acollia la primera fàbrica de gas de Mallorca. Al cap de vint anys, a la zona del Portitxol, es fundà la refineria de petroli Sa Petrolera. I el 1903, no gaire enfora, a Can Pere Antoni, l’empresa Ahlemeyer inaugurà la primera central elèctrica de Palma. Tota aquesta indústria rebé un impuls important el 1920 amb l’arribada al Molinar del tramvia, que connectava amb el centre de Palma –la Soledat i el Molinar també n’acabarien tenint.

Barris castigats

Durant la Segona República el Molinar fou un dels principals feus del Partit Comunista. Era d’on procedia una de les seves dirigents, Aurora Picornell, costurera d’ofici, i on s’havien instal·lat per fer senalles les conegudes ‘Roges del Molinar’, la gabellina Catalina Flaquer Pascual i les seves filles grans Antònia i Maria Pasqual Flaquer. En esclatar la Guerra Civil, les quatres foren detingudes i tancades a la presó de Can Sales. Serien assassinades la nit dels Reis de 1937 juntament amb una cinquena jove, Belarmina González Rodríguez, natural de Palència.

La tradició obrera del Molinar, la Soledat i Santa Catalina es reflectí en les eleccions generals del febrer de 1936. Foren els únics tres districtes de Palma on guanyà el Front Popular. A la resta hi arrasà la dreta. “El franquisme –recorda Herranz– castigà aquestes barriades pel seu passat obrer. Les deixà degradar-se, sense fer-hi gairebé cap obra de millora, mentre les seves emblemàtiques fàbriques anaven tancant. Així amb el temps es guanyaren la fama entre els mallorquins de ser zones de gitanos i de drogues”.

A principi del segle XXI aquesta mala fama dels barris obrers poc importà als inversors estrangers. “Ells –recalca l’investigador– estaven lliures de prejudicis per iniciar aquí els seus negocis immobiliaris. Santa Catalina ja és coneguda com la ‘petita Suècia’, amb pràcticament cap catalinero de tota la vida. I el Molinar i la Soledat (la part del polígon del Llevant, Nou Llevant) van pel mateix camí de convertir-se en zones d’alt estànding només per a estrangers rics. Fa molta pena. Amb tot, en l’actual globalització econòmica, és una tendència que passa amb els antics barris obrers de tot el món”.