Joaquim Nadal: "Si ens obliguen a incomplir la llei d'universitats espanyola, la incomplirem"

BarcelonaJoaquim Nadal (Girona, 1948) és el conseller d'Universitats i Recerca des de la remodelació del Govern amb la sortida de Junts. Veterà en la política, ha estat a l'executiu de tres presidents de la Generalitat: els socialistes Pasqual Maragall i José Montilla i, ara, amb el republicà Pere Aragonès.

Deixi’m començar preguntant-li una cosa molt clarament: és massa cara la universitat catalana?

— El Govern està fent passos en la direcció de les aspiracions legítimes dels estudiants i de les famílies de rebaixar les taxes. Estem eliminant contrasentits absurds com ara que els alumnes amb matrícula d’honor de batxillerat tenien matrícula gratuïta a la universitat, mentre que els de matrícula d’honor dels cicles formatius no. I respecte al cost, no és cara, perquè el cost hi és i creix. La universitat a dia d’avui està pressupostàriament escanyada, els rectors tenen raó quan diuen "doneu-nos una mica d’oxigen".

Li exposo tres dades i el qualificatiu el deixo a vostè: en deu anys la plantilla del professorat s’ha reduït un 15%, el 55% de professors tenen més de 50 anys i més del 60% és personal associat.

— És preocupant, un diagnòstic força exacte. En l’època en què s’havia d’abaixar el deute no podies cobrir totes les places que s’anaven produint, com les vacants de jubilació (la meva, per exemple). Ara, si hi ha pressupostos [a Catalunya], hi ha una partida de 30 milions per a tres anys per ajudar les universitats a reduir la precarietat, tenir una capacitat de més flexibilitat per millorar les prestacions de les plantilles i dotar les places d’acreditació raonable, fer que els associats siguin lectors i aconseguir que en la carrera professional els lectors puguin ser agregats, catedràtics, etc.

Els associats representen el 60% de les plantilles i s’havia dit que no havien de superar el 20%. Què falla?

— Crec que el sistema no està ben dissenyat i que els condicionants de la política de professorat i d’accés a la carrera professional tendeixen a crear un recorregut massa complicat, i això frena l’escalafó. Però com que les classes s’han d'impartir, si desapareixen cinc catedràtics d’un departament i feien, posem per cas, 20 crèdits cadascun, has d’anar a buscar gent que et faci aquests 100 crèdits que han quedat despenjats. A on els vas a buscar? Al mercat de l’esglaó més baix, que és allà on tens un contingent que espera entrar a la carrera professional.

La llei estatal que abandera ara el ministre Joan Subirats es proposa estabilitzar aquest personal. Es parlava de 25.000 professors, però quants serien a Catalunya?

— En tenim les dades, però no les comentaré perquè intentem que la llei es modifiqui en el tràmit d’esmenes.

Per què?

— Perquè hi ha coses que afecten la singularitat del sistema català, que ha tendit a la laboralització del professorat. La figura del laboral permanent ja ens estaria bé, però la llei no l’accepta i diu que hi ha d’haver un 51% de funcionaris i cap universitat catalana compleix aquest percentatge. Per això diem que no.

Per entendre’ns, parlem de personal que seria indefinit sense la necessitat de ser funcionari.

— Exactament, i això és el que estem dient al ministre i al ministeri, i el que està aixecant molta oposició dins el grup del PSOE.

Vol dir que veu molt difícil que pugui tirar endavant?

— Hi ha uns quants punts de negociació. Un altre és que volem que admetin que el rector pugui ser un laboral i tampoc hi estan d’acord, diuen que ha de ser un catedràtic funcionari. Volem que en aquest joc de definir condicions no hipotequin i no torpedinin el sistema universitari català. Si això no prospera, la llei no prosperarà, espero.

Pot prosperar sense el seu suport. Si tira endavant, Catalunya té capacitat per fer aquestes contractacions? Al final són els governs autonòmics els que han de pagar...

— Les competències són de les comunitats autònomes, hi ha una llei d’universitats catalana des del 2003, per tant, arribo a pensar que si ens posen en la tessitura d’haver d’incomplir la llei d’universitats estatal (la Losu), la incomplirem perquè és impossible de complir.

La llei també proposa arribar a una despesa de l’1% del PIB en Universitats. És possible?

— No només ho veig possible, sinó que ho veig necessari. Ara bé, el ministeri està acceptant un model de finançament per arribar a l’1% empacant l’Estat, les comunitats i les universitats, entre tots. I jo li diria: «¿Y tú cuánto pones?» Però a l’hora de concretar els diners, no hi ha manera.

La Generalitat, quina part podria aportar-hi?

— Nosaltres ja fem una aportació que és molt notable i veuríem fins a quin punt podem incrementar-la una mica, però vaja, o l’administració de l’Estat s’adona que, especialment en recerca, hi ha hagut transferència de competència sense cap traspàs de recursos en aplicació de l’article 158 de l’Estatut, o no hi ha marge de maniobra possible.

I sense més recursos, es pot competir a escala internacional?

— La majoria d'universitats catalanes estan molt ben posicionades en els rànquings internacionals de més prestigi. Catalunya ha obtingut sis ajuts del European Research Council i a la resta de l’Estat no n'hi ha anat cap. I si sumem tota la recerca, també la que es fa a les universitats, Catalunya respecte a altres sistemes queda molt ben posicionada, darrere del sistema alemany i el francès.

Una altra cara de no tenir diners és allò que s’han anomenat els xiringuitos de les universitats. Centres públics que acaben arribant a acords amb centres adscrits i allà es fan títols nous, a preus no públics, que els permeten obtenir més ingressos. I després hi ha universitats privades amb molta oferta de títols justament a preus molt elevats. Què li sembla el model?

— Aquí no ens entendríem perquè el meu concepte de xiringuito és diferent. El meu concepte és una figura molt antiga en la qual un catedràtic d’universitat era una mena d’illa dins la mateixa universitat i buscava recursos i tenia subvencions i feia la seva... Crec que en el sistema de titulacions hi ha models molt diversos i crec que les universitats no tenen xiringuitos, sinó que tenen algun centre adscrit amb titulacions molt específiques.

El ministeri va aprovar un decret per posar-hi ordre. Entén que no afecta Catalunya?

— Crec que no. Les universitats catalanes estan oferint títols de grau i de màster amb prou solvència i amb prou transparència perquè no hi hagi d’haver cap problema.

La llei de ciència tan esperada, en quin punt està?

— Crec que som al final, que podria anar a un ple del Parlament al desembre o gener. I em costaria d’entendre que hi hagués algun vot en contra.

I què me’n diu, de l’espanyola? La proposta de la contractació indefinida va aixecar crítiques dels centres de recerca i de la seva predecessora, Gemma Geis.

— Com passa amb la llei d’universitats [espanyola], planteja obstacles sobre el reconeixement de l’especificitat del nostre sistema. I si el sistema dels centres de recerca és que es contracta gent per projectes, quan s’acaba el projecte que té un finançament extern s’ha de poder fer alguna operació que signifiqui un canvi d’adscripció administrativa de la persona que hi treballa.

Avui no donarien suport a aquesta normativa?

— No. No admetem un nivell d’intervencionisme que signifiqui hipotecar l’economia dels centres de recerca.

Tornant al text català. Com ha de canviar la nova llei de ciència l’actual sistema?

— Té quatre objectius: un és de gènere, l’altre és de ciència oberta, l’altre és de territorialització i n’hi ha un d’específic que és un pla d’excel·lència de la recerca de les universitats de Catalunya, dotat i amb voluntat de fer créixer el seu paper en l’àmbit de la recerca, que insisteixo que no és incompatible amb el paper dels centres de recerca. La llei està per caure i a mi me n’interessa sobretot el desplegament, perquè me l'he trobat quasi feta. Ja tinc la caixa d’eines, vull començar a fer servir la clau anglesa.

Sobre el paper del català a les aules universitàries, els rectors van acordar un objectiu d’anar cap al 80% de classes en català. Què li sembla?

— Si tenim en compte que estem al 73% de docència de graus en català, no em sembla gaire allunyat. Però tot això s’ha de fer assegurant unes quantes coses, una de les quals el coneixement com a mínim de tres llengües quan els estudiants surtin amb grau de les universitats. Ho vaig dir i algú s’ho va prendre com una provocació: el problema no és el català, el problema és l’anglès. Si anem als màsters, crec que un 34% s’estan fent en català, quasi un 38% en castellà i la resta, fins al 100%, en llengües estrangeres. Per tant, el tema ja no és ben bé que hem de fer que hi hagi un 80% de màsters en català a Catalunya. Si la captació d’estudiants de tercers països és un objectiu d’alguna universitat per dotar de contingut econòmic els seus màsters, doncs probablement el domini d’una llengua estrangera és important.

Mirant a Madrid, Pedro Sánchez ha aprovat els pressupostos al Congrés amb els vots d’ERC. Això facilita que els socialistes donin el sí als comptes d’Aragonès?

— Això s’hauria de preguntar a Salvador Illa. Hi ha uns quants partits que no veuen en l’horitzó immediat unes eleccions. ERC negocia els pressupostos amb els comuns i els vol negociar sobretot amb Junts, que són els pares d’una part d’aquesta criatura. També hi ha negociacions amb la CUP. Hi hi ha converses amb el PSC.

Què li sembla la reforma del delicte de sedició?

— Em sembla un molt bon punt de partida i em sembla sorprenent que des d’alguns sectors s’intenti aigualir i devaluar l’acord. Sense entrar en els detalls, és un segon pas que s’afegeix als indults i que anirà afegint temes sobre la taula. Si hi sumem les inversions per a Catalunya que ERC està pactant, crec que és un aval a la política de diàleg.

Quan deia que a vostè li costa entendre que alguns la critiquin, pensava en Carles Puigdemont?

— No, perquè la veritat és que en Carles Puigdemont hi penso poc, per no dir gens. Ens coneixem, però hi ha un distanciament i molt poca relació.

La reforma de la sedició no resol la situació de Puigdemont.

— A poc a poc s’han d’anar trobant solucions a tot. El president Aragonès insisteix molt que a l’horitzó hi ha d’haver l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, tot això ha d’anar arribant.

Manté el que deia al llibre Catalunya, mirall trencat el 2018? Hi deia que l’1-O no va ser un referèndum.

— Va ser una enorme mobilització que no va tenir el ressò que podria haver tingut si Europa i el món li haguessin atorgat caràcter de referèndum.

Encara defensa restituir l’Estatut del 2006?

— Això no forma part de l’imaginari actual. No vull restituir res. Sí que vull que la gent entengui que lamentablement ara vivim, ens administrem i dirigim els afers col·lectius aplicant l’Estatut del 2006 retallat.

Vostè va formar part molts anys del PSC, on hi havia moltes veus que havien parlat de federalisme. Què veu més factible, una Espanya federal o una Catalunya independent?

— Ni l'una cosa ni l’altra. Em semblen difícils totes dues, però la Catalunya independent és un horitzó plausible i el poble té tot el dret de somiar-hi. Pel que fa a l’Espanya federal, no hi ha ningú que la vulgui, no hi ha federalistes a Espanya.

Era federal el PSOE quan vostè formava part del PSC?

— No, passa que el PSC mirava d’aconseguir que hi hagués avenços cap a una política federalitzant que mai es van produir.