Obres públiques a l’estiu

PalmaPodem presumir que hi ha una cosa que sempre funciona al país, i són les obres públiques. Sobretot a l’estiu, amb independència que sigui any electoral, que hi hagi canvi climàtic, guerra, pandèmia o qualsevol altra circumstància. Les obres –als carrers, a les carreteres, a parcs i jardins, a autovies i autopistes, en aparcaments, pasteres i mitgeres, onsevulla– són l’única constant autèntica que podem registrar en la nostra vida social i econòmica. És cert que devem al turisme el nostre sustent i la nostra raó d’existir, però també hem d’acceptar que el turisme és quasi tan fràgil com sagrat. No vull que els lectors amables tinguin malsons després de llegir això, però ens veiem obligats a recordar que durant el confinament, per exemple, no hi va haver turistes. I fins i tot alguns estrangers multimilionaris es van veure privats de poder venir a passar la Setmana Santa a les seves mansions mallorquines.

Les obres públiques, en canvi, no s’han aturat mai, ni en aquell moment d’infortuni ni en cap altre. Aquí es demostra la mentida d’aquells tocacampanes que no fan més que queixar-se que en aquestes illes només sabem fer turisme. També sabem posar ciment i totxos, i això ens permet sobreviure a qualsevol contingència. A més, gràcies a la tradició consolidada en el ram de la construcció, no tan sols ens podem dedicar a l’obra pública intensiva, sinó també a l’obra privada, bona part de la qual és afectuosament coneguda com a reformetes. Qui diu un lavabo o una cuina, diu una piscineta, o un xaletet, o una urbanitzacioneta sencera en condicions perfectament il·legals. Es comença per arreglar quatre teules i s’acaba per urbanitzar deu o dotze quarterades.

Però aquesta noble activitat és una altra cosa. Avui ens fixam en les obres públiques, en les quals prenen part un nombre variable de picapedrers i altres treballadors del sector, maquinària, tanques i senyalització per marcar la zona afectada per les obres, precinte i fil de ferro i més tanques i balises per tancar la zona afectada per les obres (no és la mateixa cosa marcar que tancar la zona), i les eines necessàries. I sobretot, dos requisits innegociables: tots els elements citats s’han de situar, com és obvi, a la via pública (altrament, ja no serien obres públiques), i la temperatura ha de ser igual o superior a trenta graus, preferentment amb humitats del voltant del seixanta per cent.

Ja fa anys que, a aquestes condicions sine qua non, n’hi hem afegit una altra, que és la massificació. Això introdueix una certa contradicció, ja que la idea de fer obra pública a l’estiu procedeix dels temps del desarrollismo franquista, quan als estius –i, especialment, al mes d’agost–, les ciutats i els nuclis urbans més poblats es buidaven, i a les carreteres de la indivisible nació espanyola disminuïa el trànsit. Les capitals quedaven desertes, excepte per la presència inquietant del que es coneixia com els Rodríguez, sobre els quals el cinema espanyol clàssic va filmar una quantitat important d’obres mestres. Aquest era el moment que el ministre Fraga Iribarne, i altres caps pensants del règim, trobaven més adequat per obrir paviments, asfaltar-los, arreglar-ne els trams més deteriorats, etc.

Es donava ja aleshores una presència notòria de turistes, impulsada també per l’inquiet Fraga i les seves campanyes “d’obertura” a les vacances de sueques i altres mites del turisme seminal. Però eren temps en què costava diverses temporades arribar a la turista número un milió, que era celebrada (generalment, la turista número tal solia ser una dona) amb un ram de flors i un simpàtic reportatge de la Televisió Espanyola. El ritme turístic es va accelerar considerablement durant els anys vuitanta, però encara als noranta, els més vells hem vist com el carrer d’Aragó de Barcelona (per posar un exemple) anava desbordat de cotxes dia 31 de juliol, per quedar tan absolutament buit l’1 d’agost que es podia creuar sense mirar si el semàfor de vianants estava verd o vermell.

Caos i embós

Amb el segle XXI va arribar el turisme de creuers i el turisme de masses tal com l’entenem ara, i la idea de les ciutats i les carreteres desertes no tan sols va passar a la història, sinó que es va capgirar. Ara, els mesos de juliol i agost (i juny i setembre, i maig i octubre) s’acaramulla més gent que mai a tot arreu, i la majoria no són ni de bon tros els aborígens, sinó els turistes als quals hem d’agrair sempre que vinguin a abocar-nos menjar, com es fa amb els porcs i les gallines. Però el que no ha canviat, curiosament, és que els mesos d’estiu són els idonis per dur a terme intervencions a la via pública, des d’arreglar zones enjardinades fins a repintar la senyalització, passant per apedaçar rotondes, canviar enllumenats o el que vostès vulguin. Amb la qual cosa, les obres a la via pública es converteixen en un ingredient que contribueix, en una mesura bastant elevada, al caos i a l’immens embós en què es converteix la vida a les Balears durant els mesos de bon temps. També és cert que, segons les forces que començaran a governar d’ara endavant, la massificació en realitat no existeix, igual que la violència de gènere. Pel que fa als picapedrers, com que la immensa majoria són migrants il·legals, aviat seran expulsats i els ciutadans espanyols podran tornar a picar asfalt amb un sol insuportable. Com en els temps que els padrins dels nostres governants feien servir els republicans de mà d’obra esclava per fer camins i carreteres. No hi ha temps que no torni, i les obres públiques sempre són de plena actualitat.