“Obria i tancava el bingo, i mentre jugava, tramitava crèdits per telèfon”

PalmaEl saló de joc del barri no té grans rètols a l’exterior. Ni tan sols pot albirar-se des de fora què hi ha després de les portes de cristall tintades, però la façana negra ho fa diferent; una distorsió en el context de petits comerços i pisos de gent de classe treballadora. Si un hi entra de dia, ha d’acostumar la vista a la foscor. Hi ha una barra i diverses pantalles com en una versió moderna i estilitzada de les gegantesques i sorolloses escurabutxaques dels bars de tota la vida. Des d’un racó, s’accedeix a una sala més gran repleta de ruletes i altres dispositius de joc. La sensació és la d’estar endinsant-se en un club privat. Els llums de les màquines titil·len en una estada emmoquetada i igualment fosca, que reprodueix a petita escala el luxe aspiracional dels casinos de Las Vegas. No hi ha finestres ni rellotges. I les copes són més barates que en altres locals. Si ets un bon client, en alguns d’ells fins i tot “convida la casa”. És un no-lloc llest per atrapar el client. “Està tot pensat perquè hi perdis la noció del temps; perquè no sàpigues si és de dia o de nit. Els salons tenen fins i tot una fragància especial”, assegura Miquel (nom fictici), de 38 anys i actualment en tractament per la seva addicció al joc.

Miquel és psicòleg –“hi ha dies en què surt de donar teràpia per rebre-la”– i fa tres mesos que forma part del programa Eureka a Projecte Home per superar la seva addicció. Fa vuit anys va entrar per primera vegada en un saló de jocs perquè un amic hi feia feina. “Però cada vegada vaig començar a passar més temps allà”, confessa. Primer gastava petites quantitats, que van anar incrementant-se fins que aquest no-lloc, una nit –o potser era de dia– es va quedar amb els 2.000 euros d’estalvis d’una llibreta. Va demanar ajuda i es va autoprohibir l’entrada als salons. El registre actualitzat de la Conselleria d’Empresa, Ocupació i Energia del Govern té actualment 677 persones a les Balears que han signat perquè no les deixin entrar en aquests locals. Els empleats estan obligats a comprovar amb el DNI si el client pot accedir-hi. Així va estar un any i mig lluny del joc, però hi va recaure. “Me’n vaig anar als bars, a les escurabutxaques perquè, per desgràcia, no t’hi prohibeixen l’entrada. Però ja ni tan sols sentia l’adrenalina de guanyar doblers. Ho feia només perquè el món no em caigués damunt, perquè no es fongués a negre”, relata qui sofreix des dels 16 anys problemes d’ansietat, episodis de pànic i agorafòbia. “Per això vaig decidir estudiar Psicologia, per entendre què em passava. I a través del joc només m’estava desviant del problema. Em col·locava enfront de la màquina, usava l’alcohol com un disparador, mirava un punt fix i tot m’era igual. No pensava. És un remei molt car, que m’alleujava a curt termini, però quan sortia era terrible. Sentia culpa, vergonya i tristesa. I no era pels doblers, sinó pel mal que feia als meus pares i per veure que necessitava aquesta via de fuita”.

Tres préstecs en un mes

Julio (45 anys) passa cada dia per davant del saló de jocs pel qual va estar “a punt de perdre-ho tot”. Va començar a freqüentar-ho amb amics i es va veure “demanant tres crèdits en un mes”. “Vaig tenir la mala sort que em va tocar un premi de 600 euros”, que, com un miratge, es van esfumar jugant. “Vaig arribar a gastar 300 o 400 euros en un dia. El dia cinquè del mes ja estava en negatiu. Em sentia fatal. Tenia problemes personals i vaig començar a abandonar la família, la meva dona i la meva filla. Ara sé que estava vivint una falsa evasió. Em vaig crear una bombolla”, relata. Des de fa un mes segueix el procés de rehabilitació en una de les Unitats de Conductes Addictives (UCA) que gestionen l’IB-Salut i l’Institut Mallorquí d’Assumptes Socials (IMAS).

Els salons de joc han crescut de manera exponencial i es concentren, sobretot, en barris obrers. El llistat actualitzat del Govern en comptabilitza 136 a les Balears i situa Palma al capdavant, amb gairebé la meitat, 59. Tot a pesar que el Parlament va establir en 2023 mesures més restrictives amb la modificació de la Llei del joc, que cercaven frenar el creixement del sector i prohibir la publicitat d’activitats de jocs d’atzar i apostes, entre altres mesures, per “protegir les persones vulnerables enfront de la ludopatia”, va assegurar el llavors vicepresident Juan Pedro Yllanes. “Com més permissivitat es té del joc, més possibilitats que la gent perpetuï conductes addictives. Parlam de locals que, en alguns casos, obren les 24 hores i que cada vegada ofereixen més opcions de joc, com les apostes en línia, que tenen una especial incidència en els joves i les dones i trenquen barreres socials gràcies a l’anonimat. S’ha avançat l’edat d’inici en el joc i cada vegada hi ha més casos de gent que comença a 18 anys. Fa falta més prevenció, però es tracta d’un tema de negoci, de corporativisme”, assenyala el responsable de les UCA de l’IMAS, Albert Moratinos.

L’addicció al joc va suposar el 67,5% de les 163 admissions de tractament per trastorns conductuals, segons els resultats de 2022 del Pla d’Addicció de les Illes Balears (Padib). El segueixen, molt des de lluny, l’ús compulsiu del mòbil (20,9%), l’addicció al sexe (8,5%) i a les compres (3,1%).

El perfil mitjà de les 110 persones que van entrar en un programa d’ajuda amb un problema de ludopatia és el d’un home (87,3%) de 40 anys, amb estudis secundaris (45,5%), feina (66,1%) i que va demanar ajuda per iniciativa pròpia (39,1%). L’edat d’inici se situa en els 25 anys a les Balears i el joc presencial encara és majoritari (62,7%), enfront del trastorn per joc mixt (19,1%) o exclusivament en línia (18,2%).

Els tractaments per superar l’addicció es desenvolupen amb un enfocament biopsicosocial: una anàlisi de totes les circumstàncies que es relacionen amb el problema. Fran Antonete, psicòleg i director del programa Eureka de Projecte Home, explica que la primera fase d’un problema de ludopatia és el guany. “Tota persona s’enganxa perquè ha tingut un premi. És un reforçador gratificant davant del qual sents la necessitat de repetir la conducta. Només que el joc està pensat perquè perdis, no perquè guanyis”, explica qui ha conegut venedors de l’ONCE que han acabat “enganxats als cupons”.

Mary (nom fictici), de 49 anys, recorda nítidament el dia que va guanyar 3.000 euros en una escurabutxaques. “No m’ho podia creure. Pensava que estava marcant un zero de més”. I llavors va buscar el reforç al qual es refereix el psicòleg. “Em vaig gastar 2.600 en un dia en la mateixa màquina. Pensava que ho podria aconseguir una altra vegada. Però no va ser així”. A 18 anys, ja freqüentava els bingos, “per escapar d’una infància molt difícil”, marcada pels abusos sexuals. “Desconnectava i em concentrava en el joc. Només pensava a tenir temps i diners per jugar. En el meu dia lliure obria i tancava el bingo. Era allà i, mentrestant, tramitava microcrèdits per telèfon per no haver de parar. Pagava uns i en sol·licitava uns altres. Perdia i em volia suïcidar”, relata ara que fa any i mig que està lluny de la seva addicció gràcies al tractament en una UCA. En 2002 va vendre ca seva a Palma per eixugar deutes i va anar-se’n a viure fora. Després va tornar i va recaure. “He tingut pensaments de robar i m’ha passat pel cap fins i tot prostituir-me, però, per fortuna, no n’he estat capaç. El meu bloqueig pels abusos sexuals em va dur a consumir cocaïna, i sortir del joc és molt pitjor que deixar-la”.

Enganxats als ‘rasca i guanya’

No podia dormir “per la culpabilitat”, però tampoc no podia treure’s del cap “el renou de les màquines i els llumets”, encara que estigués demanant ajuda per alimentar les seves filles. Mary encaixa en els estudis que certifiquen que les dones desenvolupen més la seva ludopatia a través del bingo i tota mena de loteries perquè “els permet estar menys exposades al judici aliè”, apunta Antonete. “El joc té una presència tan gran a la societat que es donen casos de gent enganxada als ‘rasca i guanya’, que ofereixen una recompensa instantània, però el patró és comú: guanyar, perdre, robar, mentir i sol·licitar crèdits usurers fins a perdre el control. Els genera una desesperança i una ansietat a la qual no veuen sortida, però aquí estam per ajudar-los”, afegeix.

Mary ha pogut “recol·locar, entendre i aprendre a manejar” les seves emocions gràcies a la teràpia i lluita per eixugar els seus deutes. Cobra una pensió per incapacitat de la seva feina i estudia per començar de nou. Es va autoprohibir l’entrada en els salons de joc. “Tant de bo demanassin el DNI fins i tot per fer una primitiva o comprar un cupó. He arribat a entrar en un bingo i m’he sentit segura quan m’han dit que no hi podia entrar. Necessitava comprovar que era així”. I, ara sí, pensa en el futur: “M’estic acostumant a tenir una vida de veritat, una, per descomptat, lluny del joc”.