Obrir una fruiteria: Una oportunitat de pujar a l’ascensor social per als migrants

PalmaRahman (demana que no es publiqui el seu llinatge) obre la seva fruiteria del carrer de 31 de Desembre a les 8 h i la tanca a mitjanit. Abans d’aquesta jornada interminable, va a Mercapalma per comprar el gènere que li fa falta. Intenta fer torns amb la seva dona i també l’ajuda el seu fill de 18 anys, encara que amb els estudis no hi pot dedicar tantes hores com el seu pare. Aquest bangladeshià representa el que podem trobar a moltes altres botigues de fruita regentades per migrants: una possibilitat de futur per a les famílies al preu de jornades laborals eternes al llarg de setmanes en les quals cap dia és festa.

Quan li demanam si té uns minuts per parlar, Rahman es mostra incòmode perquè no s’acaba de creure que l’únic que volem saber és la seva història. Però a mesura que avança la conversa, interrompuda per la desfilada de clients que s’acosten a la caixa per pagar les seves compres, cada vegada té més ganes de parlar. “Vaig decidir obrir la fruiteria fa quatre anys perquè no tenc cap professió tècnica, com un mecànic”, relata.És el mateix temps que fa que viu a Mallorca, després d’haver passat gairebé dues dècades a Barcelona. “Mallorca és el lloc amb les persones més amables que he conegut mai. Si no puc morir a Bangladesh, moriré aquí”, diu amb un somriure a la cara, que fa estrany que estigui parlant de la mort. De fet, Rahman assegura que el 80% de la seva clientela és mallorquina, encara que també reserva racons de les prestatgeries per als productes típics que compren els veïns sud-americans del barri. “També venen alguns ‘guiris’!”, diu i guaita el carrer per assenyalar l’hotel que hi ha al costat del seu local.

“La fruita i verdura d’aquí és de molt bona qualitat, encara que no sé per què venc més verdura que fruita”, continua, i assegura que, malgrat que ha aconseguit oferir una vida a la seva família a l’illa, no vol que el seu fill continuï amb el negoci. “No vull això per al meu nin. Vull que estudiï. Només tenc 58 anys i sempre estic cansat. Així és la meva vida, però no ha de ser la seva”, diu.

La pandèmia i la inflació han passat factura a les fruiteries de barri i propietaris com Lakhwinder Singh (nascut a l’Índia) han hagut de reduir el marge de beneficis. “Ara mateix només estam afegint 20 cèntims per quilo”, apunta. Lakhwinder i el seu germà ja tenen tres botigues repartides entre el Camp Redó i l’Escorxador, que donen feina a vuit persones. “El meu germà va venir fa 15 anys a Mallorca, i en el meu cas, en fa només 7.Abans feia feina de pescador a Grècia i en vaig acabar fart”, explica, mentre una clienta demana per les albergínies. “M’encanta la botiga i m’encanten ells. Són dels pocs que encara donen julivert”, explica la senyora, que nom Jerònia Coll. “Has sentit el que he dit de tu?”, li demana després a Lakhwinder, que riu de valent.

“A les 7 h rebem la comanda de Mercapalma, obrim a les 8 h i tancam a les 21 h”, continua, i fa promoció dels productes. “Tenim les millors taronges, i les patates són de sa Pobla. La gent ve aquí perquè les coses són més fresques que al supermercat”, afegeix, i mostra satisfet que en un dia ha gastat 1.700 euros en fruita i verdura.“Només per a una botiga”, matisa.

En canvi, Amir-Shahzad Cheema (del Pakistan) va haver de quedar sense treballadors després de la pandèmia. La seva fruiteria és a la plaça de Santa Pagesa i ara la gestiona tot sol. “Fa anys que no estic malalt. El meu cos sap que no m’ho puc permetre!”, diu mentre riu. Amb tres fills (d’11, 9 i 6 anys) també l’ha afectat la crisi de l’habitatge i explica que amb el negoci té just per viure. “Em varen apujar del lloguer de 650 euros a 850.Després tenc les despeses del local, les factures, la roba, el menjar... Però els meus fills no saben aquestes coses i estan contents”, continua. El seu horari també és de més de 12 hores i, a més, cada dia va a comprar a les 5 h del matí. “No vaig només a Mercapalma, també som client de pagesos d’Inca i Manacor”, apunta.

Experència en el sector

Tant Tarik Sadik com Abdel (qui també demana que no surti el seu llinatge) són del Marroc i tenen les botigues a Inca –en el cas d’Abdel, són dues, amb una dotzena de treballadors. Ambdós varen treballar uns anys a Mercapalma, on varen aprendre el negoci. “Vaig obrir fa un any i mig i funciona. Jo faig una comanda cada dia, però els dimarts i els dijous hi vaig sempre perquè hi ha els pagesos”, diu Tarik, que té clients que “venen d’Alcúdia i de sa Pobla”. “No tenc gaire vida fora de la botiga, perquè obrim 14 hores de dilluns a diumenge i els festius”, afegeix, encara que assegura que s’agafa “dues hores per descansar al migdia” gràcies als dos treballadors que té contractats.

També ofereixen carn amb certificació halal, que no només compren musulmans, sinó també llatinoamericans i mallorquins. “Hi ha molts mallorquins que em compren la carn. Aquestes festes hem tingut el me de Felanitx d’oferta perquè els clients estiguessin contents. El millor me de menys de sis mesos és el mallorquí”, comenta Abdel, que considera que la finalitat d’aquestes ofertes és “guanyar clientela”. “El 70% ja són mallorquins”, remarca.

Aquest fruiter té dues filles, i la gran, que té 12 anys, vol continuar amb el negoci.“Sempre em demana quan pot venir a ajudar. Jo li dic que estudiï molt per fer-ho bé. Sobretot matemàtiques!”, explica rient.

Habitualment, els migrants que obren aquest tipus de botigues només tenen la família per ajudar-los a dur endavant els negocis. Amb el temps, alguns acaben contractant més personal, però això no passa en tots els casos. “Aquestes persones fan molta feina i les hores que fan no són normals. Són esclaus d’ells mateixos”, assenyala el president de la patronal del petit comerç Afedeco, Antoni Gayà, qui remarca que “venen d’uns indrets on la vida és molt complicada”.

Afedeco ja ha establert contacte amb empresaris migrants amb l’objectiu que siguin socis, però Gayà apunta que hi ha reticències. “Estam disposats a donar un cop de mà en tot allò que faci falta, perquè el que fan és fantàstic per al producte local i s’ajuden entre ells, que és precisament el que feien les botigues de barri de tota la vida dècades enrere. Els funciona i possiblement els mallorquins no ho voldrien fer”, sentencia.