Oh, primavera
S’anuncia una temporada encara millor que l’anterior, i això significa que la població autòctona ens hem d’abstenir de fer nosa
PalmaHi ha múltiples senyes que ens fan saber que ha arribat la primavera, des dels sementers i els camps florits –margalides, roselles– fins a l’allargament gradual dels dies –aviat tornaran a fer aquella cosa espantosa i absurda de l’horari que en diuen d’estiu, i que és una atrocitat–, passant per tota la publicitat relativa a l’estació de les flors, etc. Però a Mallorca hi ha sobretot tres fenòmens que indiquen amb absoluta claredat que tornam a ser a la primavera, i no són altres que l’aparició de les primeres mosques vironeres, dels primers ciclistes a les carreteres i dels primers turistes a les terrasses dels bars dels pobles. Fixem-nos-hi amb una mica de deteniment.
Les tres aparicions es produeixen amb independència de la data que convencionalment tenim assenyalada al calendari com a inici de la poesia: 21 de març, que per altra banda també és el Dia mundial de la poesia (el vincle entre la primavera i la poesia ve d’enrere i es troba reflectit en una extensa col·lecció de versos, començant per aquells de Machado que defineixen allò que ens ocupa: “La primavera ha venido / y nadie sabe cómo ha sido”). Ningú sap com ha estat, però de sobte trobes una moscota vironera dins ca teva, i tant és que sigui dia 6 com dia 14 de març: el març marceja, ja ho sabem, i les mosques vironeres compareixen quan volen.
Hi ha, com és sabut, una relació directa entre aquests insectes i la temperatura. Tan aviat com el termòmetre torna a fer incursions més amunt dels 21 graus, la mosca vironera apareix com si es formàs espontàniament dins les cases. També és cert que la mosca que apareix en aquests dies moltes vegades no és vironera-vironera, sinó que més aviat s’hi assembla per la mida, però en realitat és una altra cosa. La mosca vironera té aquell color verd que tira a brillant, de vegades jaspiat, i és la que pon ous dels quals neixen els virons, és a dir, larves i cries de mosca. En canvi, aquesta que surt amb les primeries de la primavera, i que ja ens acompanyarà fins als primers freds és una espècie de moscot d’aspecte poc agraciat, i de comportament bastant betzol, que bàsicament es dedica a topar contra els vidres de portes i finestres i a molestar amb el brunzit que fa amb les ales, bzzzzz, com als tebeos. És una mosca inofensiva, per descomptat, però bastant emprenyadora i gens agraïda de tenir dins la cuina o dins la sala d’estar, ara que tenim l’ocasió de (tornar a) mirar Doctor en Alaska a Filmin.
La primera volada de les mosques grosses (ho deixarem així) coincideix, dèiem, amb les primeres pedalades dels ciclistes, que poden ser autòctons o estrangers. En el primer cas no tenen més importància, però si són turistes, aleshores –d’acord amb la mentalitat imperant a les Balears– pertanyen a una espècie superior i se’ls han de retre els honors i homenatges que es mereixen. Al ciclista turista li pertany la via pública illenca pel dret natural que l’assisteix, que no és exactament de conquesta, sinó de rendició anticipada i absoluta per part dels aborígens. S’anuncia una temporada encara millor que l’anterior (millor per als hotelers i els touroperadors, se sobreentén), i això, en la manera que es té aquí d’entendre el turisme, significa que la població autòctona ens hem d’abstenir de fer nosa a aquesta gent que tenen la gentilesa de venir a donar-nos menjar. Això inclou la desocupació de carrers, carreteres, autovies i autopistes: fins ara ens havíem queixat que no hi ha manera de circular-hi perquè anavan massa plenes (saturades, solíem dir), però és que partíem d’una anàlisi equivocada. Efectivament, les xarxes viàries balears van saturades, però saturades de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. El que hem de fer durant els mesos de temporada alta (que enguany són dos més, i que s’espera que en breu ho siguin tots els mesos de l’any) és hibernar, encara que estiguem a quaranta graus a l’ombra. La nostra obstinació a moure’ns per amunt i per avall, malbaratant inútilment els recursos d’aquest paradís terrestre, hauria de ser motiu de sincera i severa autocrítica. No en tenim prou de ser els privilegiats que resideixen tot l’any a Shangri-La, que a damunt tenim la pretensió de no voler cedir-hi el pas als visitants que tan sols venen (després de molt d’esforç dut a terme durant la resta de l’any, en unes condicions àrdues) a passar-hi unes vacances més que merescudes. En canvi, nosaltres, els ciutadans de les Balears, és com si visquéssim en unes vacances permanents: tant ens costa, siguem sincers, abaixar una mica de la nostra supèrbia i quedar-nos a casa en companyia de les mosques? I per què menyspream les mosques de la manera que ho hem fet al paràgraf anterior? Si hi param una mica d’atenció, i no tudam temps i esforços escatimant espai als ciclistes forans, ben segur que en podrem aprendre coses valuoses, de les nostres mosques.
Màxim respecte i gratitud
A banda dels turistes que pedalen, aquests dies les terrasses del Born de Palma, i de la majoria de places dels pobles de la Part Forana, s’omplen de persones en calçons curts i sandàlies amb calcetins. Quan us els trobeu, no oblideu que aquestes persones mereixen el nostre màxim respecte i gratitud. Feu-los una discreta acotada de cap quan hi passeu pel davant, i procurau no molestar-los amb els vostres dois. Són l’avançada dels quinze milions que passaran per aquí entre juliol i agost, i han vingut a veure si ho tenim tot a punt per merèixer aquest altre privilegi que és la seva visita. Quan els veieu, feu-los un somriure (però no us els quedeu mirant com si fóssiu pardals) i, si els envolta alguna mosca, arruixau-la. Sobretot, si és vironera i el turista és calb.
