Oh, els reis de Mallorca!

PalmaLa literatura i la historiografia d’arrel romàntica consagraren el regne ‘privatiu’ de Mallorca, suposadament independent, com la nostra edat d’or. I els seus sobirans –Jaume II, Sanç I i Jaume III– els donen a conèixer com els ‘bons’ de la pel·lícula, enfront dels ‘dolents’, els seus familiars de Barcelona, que volien reunificar la Corona d’Aragó –i ho aconseguiren. Repassam i desmuntam aquests tòpics, quan som a prop del 12 de setembre: la data que la dreta, ara en el poder, vol recuperar com a Diada de Mallorca, recordant la jura de les franqueses illenques per Jaume II, el 1276.

La idealització dels nostres reis arranca ja, com és sabut, amb Jaume I, veritable mite fundacional de Mallorca i del País Valencià, heroi de rondalles i de llegendes, votat com el personatge històric més estimat a Catalunya, en una enquesta del programa de TV3 El favorit, el 2005. Aquest model de virtuts cavalleresques va massacrar prop de 20.000 persones en la presa de Madina Mayurqa –commemorada per la Diada fins ara vigent i històrica, la del 31 de desembre–, va ordenar tallar la llengua al bisbe de Girona i va repudiar dues de les seves tres esposes.

Però és amb el seu fill Jaume II amb qui comença el regne anomenat ‘privatiu’ de Mallorca, del 1276 al 1343. Desconeixem per quina raó el Conqueridor va voler repartir els seus regnes entre els dos fills majors, Pere el Gran i Jaume, si bé va ser un costum habitual a l’Edat Mitjana. S’ha assenyalat un factor humà: la preferència per Jaume de la mare, Violant d’Hongria. El cas és que la divisió no va ser del gust ni de Pere ni dels seus successors, tampoc dels comerciants catalans i mallorquins, que veien així xapar-se un mercat comú –una mena de Brexit.

El testament de Jaume I havia atorgat al seu segon fill un lot dispers, compost per les Balears i per tres territoris continentals, ara francesos: l’actual Catalunya Nord o Rosselló, Montpeller i el llunyà Carladès, sense corts, ni institucions ni legislació comunes. La residència habitual dels nostres monarques era el que encara avui s’anomena palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà.

Els medievalistes Maria Barceló, Gabriel Ensenyat i Jordi Maíz han recollit com els autors del passat han identificat aquell ‘regne enmig del mar’ com la millor època de la nostra història. “Va començar la decadència de Mallorca des de l’extinció dels seus reis propis i la seva incorporació a la monarquia aragonesa”, assegurava l’erudit Josep Maria Quadrado. “Fatal va ser aquesta unió a Mallorca”, afegia el seu col·laborador Pau Piferrer: “Els pagesos beneïen la memòria del benèfic Jaume III. (...) L’abundància i el content regnaven” a Mallorca.

Decadència? Quina decadència?

Aquesta ‘síndrome de l’edat d’or’ no és exclusiva de les Illes. A l’àmbit del Rosselló, s’ha forjat “el mite”, segons diu Gabriel Ensenyat, “d’una època privativa (“no catalana”, per tant) daurada i d’un període posterior a la incorporació clarament decadent”. Encara el 2004, l’inspector de monuments Olivier Poisson, de Perpinyà, afirmava, a Diario de Mallorca, que aquell període va ser “el més brillant de la història del Rosselló”.

Són exactes, aquestes afirmacions? Com recull l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, el desastre no el va dur el retorn de Mallorca a la Corona aragonesa, el 1343, sinó que s’havia iniciat, com a mínim, el 1327, quan encara regnava Jaume III i res feia pensar que ho deixàs de fer. “Les males collites anaren repetint-se de manera preocupant”, escriu. El comerç “es va veure afectat per la creixent conflictivitat de la Mediterrània occidental”. El 1336, Mallorca havia perdut població respecte del 1329. De les finances, ni en parlem: el 1331, “el dèficit de la hisenda reial arribà als quatre milions i mig de sous i s’acostà perillosament al llindar del col·lapse”. Així que Jaume III va apujar els imposts, la qual cosa no va contribuir gaire a la seva popularitat.

Tampoc la decadència, òbviament, no va ser definitiva. Tot i els desastres del segle XV, com la Revolta Forana i la pesta del 1481, l’artesania tèxtil agafà una embranzida important, segons afirma Casasnovas. En començar el XVI, la població mallorquina creixia un 27,6% en només 14 anys. El doctor en Història Onofre Vaquer registra a Mallorca, en aquests dos segles, una immigració significativa de comerciants, sobretot catalans, valencians, corsos i genovesos.

La suposada independència de Mallorca, amb Jaume II, no durà gaire: tres anys. És el temps que trigà l’enèrgic Pere a imposar el vassallatge al seu germà. Aquest vincle de subordinació es va mantenir al llarg de la breu història del petit regne. D’altra banda, els illencs eren, majoritàriament, descendents de colons catalans i parlaven –parlam– aquest idioma: fins al segle XVI, com assenyala el medievalista Antoni Mas, es referien a ells mateixos com a ‘catalans’. L’historiador militar Francisco Estabén estableix “la inexistència d’un sentiment de nacionalitat i independència insular”.

Els mitificats monarques de Mallorca no eren pràcticament mai a les Illes. Cap d’ells no havia nascut a l’arxipèlag: Jaume I i Jaume II, a Montpeller; Sanç I sembla que a Perpinyà i Jaume III, a Sicília. Quant al llinatge, eren del casal de Barcelona, ben igual que els reis d’Aragó. “El cert”, assenyala Casasnovas, “és que durant tot el període de la dinastia mallorquina l’arxipèlag va esdevenir un territori perifèric respecte del poder reial (...). Més encara, els principals oficis reials de les Illes eren rossellonesos, però no hi havia naturals de les Balears ocupant càrrecs d’importància al Rosselló”. Les Illes eren, “en certa manera, un territori subordinat”.

Reis sense suport popular

Com que la família de Barcelona no renunciava a quedar-se tota l’herència de Jaume I, les relacions entre les dues branques mai no varen ser gaire bones. Amb Jaume II, la tensió arribà al límit, en trencar el rei de Mallorca el vassallatge al seu germà Pere i aliar-se amb el seu enemic, el rei Felip III de França. Com a revenja, el fill i hereu de Pere, Alfons, es va apoderar de les Illes. Resulta simptomàtic que els illencs, en general, no moguessin ni un dit per defensar el seu rei, a qui pràcticament no veien mai; amb alguna excepció, com l’heroica resistència de Cabrit i Bassa al castell d’Alaró. No va ser fins a tretze anys més tard que es va produir la devolució de les Illes a Jaume II, a canvi de renovar el vassallatge als seus familiars.

Els ciutadans de Mallorca, segons relata Carlos Garrido a Diario de Mallorca, “no es mostraren gaire considerats” amb les restes de Jaume II, que “passaren amb el temps a convertir-se en una mena de preatracció turística”. Allotjades en un sepulcre conegut com ‘sa Sopera’, actualment al Museu d’Art Sacre, aquest disposava d’una “trampeta a través de la qual es treia el cadàver (...) per a delectament dels visitants”. Aquesta mena d’espectacle continuà fins que es varen traslladar a la capella reial. Contrasta, aquesta escassa reverència dels nostres avis, amb les ofrenes florals que rep el monarca cada 12 de setembre, sobretot per part de la dreta.

El 1307, amb la benedicció de Roma, Felip IV de França va detenir els templers i es va apropiar dels seus béns. La relació de Jaume II amb ells, segons assenyala l’historiador Juan Carlos Sastre, havia estat “prou cordial”. Però era una bona oportunitat de fer caixa, així que també els va empresonar i els va confiscar el patrimoni. El seu successor, Sanç I, “va tenir molta més pressa per negociar un acord econòmicament favorable i, a canvi d’un bon pessic, va consentir el traspàs dels béns a l’Hospital”, el 1312, segons relata Sastre.

De Sanç, va dir el clàssic Ramon Muntaner que “jamés no nasqué senyor en què si hi hagués més de veritat e de dretura que ell havia”, i el cronista Vicenç Mut, que “fou amic de la veritat i de la justícia”. Però també vetllava pels seus interessos personals. La construcció d’una flota per defensar el comerç es va deure, “en certa mesura”, segons els seus biògrafs Jordi Maíz i Lluís Tudela, que n’“era part interessada (...) Era propietari d’algunes galeres privades que li reportaven grans beneficis comercials i que volia protegir”. El 1321, “salpava un important comboi de galeres rumb a Flandes”, entre les quals n’hi havia una que era propietat del rei, “per comprar mercaderies que serien venudes a Mallorca”.

Entre el 1309 i el 1314, relaten Tudela i Maíz, es registraven constants protestes contra els jueus, acusats de “proselitisme i conversió de cristians”. Així que aquest “senyor de veritat e de dretura” va ordenar “la confiscació de tots els seus béns”. Però això “podria generar greus problemes econòmics a la monarquia mallorquina”, en perdre un sector prou dinàmic. Així que pogueren recuperar “bona part” del que s’havia perdut a canvi “del pagament d’una multa molt elevada, 95.000 lliures”.

El regne ‘privatiu’ de Mallorca arribà a la seva fi, com és sabut, amb el seu nebot i successor, Jaume III, a qui Pere el Cerimoniós arrabassà les Illes, pràcticament sense resistència, i que va morir a la batalla de Llucmajor, el 1349, en l’intent de recuperar-les. “Al seu castell de l’Almudaina deixà d’habitar un monarca propi”, es lamentava el cronista Pere d’Alcàntara Penya, “amant i amat del poble”. El cert és que quedàvem com havíem estat: amb un sobirà llunyà i sense “cap canvi en les institucions administratives”, a dir de Ricard Urgell, director de l’Arxiu del Regne de Mallorca. La llegenda dels reis de Mallorca es va forjar després.