Tània Verge: "Oi que no et despertes un dia sentint-te home o dona i un altre elefant o bolígraf? Doncs les persones trans també tenen clara la seva identitat"

Voldria començar amb una reflexió sobre els recents atacs de LGTBIfòbia i sobretot què s'hi pot fer des de la conselleria d'Igualtat.

— La LGTBIfòbia pot acabar resultant en assassinats i, de manera més quotidiana, en múltiples discriminacions, com també passa amb el racisme, l’antigitanisme, el capacitisme i no cal dir el masclisme i les violències masclistes. Per tant, s’ha d’actuar a dos nivells. D’una banda, donant una resposta per la via administrativa amb sancions administratives o penals per a empreses o per a particulars que han ocasionat alguna discriminació i, de l'altra, atenent també les qüestions de tipus estructurals. El que necessitem és una transformació de fons per soscavar les bases dels prejudicis, de les desigualtats que sostenen i reprodueixen discriminacions i violències.

Això vol dir educació?

— Això vol dir educació però no només en el sistema educatiu. Vol dir sensibilització, corresponsabilització també al conjunt de la població de les conductes més quotidianes que naturalitzem que no han de ser tolerades. Tenim una responsabilitat quan presenciem aquestes discriminacions a tots els espais de no legitimar-les amb el nostre silenci o amb el nostre riure quan es fan certes bromes o certs sarcasmes. No hi ha llibertat individual ni col·lectiva si persisteixen aquestes desigualtats i aquestes discriminacions.

Aquests episodis de violència que estem veient últimament a què responen? ¿Que l’extrema dreta està envalentida?

— D’entrada responen a factors estructurals, la LGTBIfòbia és sistèmica, com ho és el masclisme o el racisme. Hem construït unes desigualtats en què les relacions de poder i les desigualtats són molt fortes a tots els nivells i, per tant, trobem aquestes violències de menys o més intensitat de manera quotidiana. Però, d’altra banda, també coincideix en el temps aquest increment de l’extrema dreta, generadora de delictes d’odi perquè legitima l’exclusió i la discriminació.

Que hi hagi una conselleria d’Igualtat és idea seva o vostè s’ho va trobar fet, això?

— És una aposta que té com a objectiu ubicar les polítiques d’igualtat al centre de l’acció pública. Això no vol dir que només una sola conselleria hagi d’executar aquestes polítiques, però sí que hi ha d’haver una conselleria dins del govern que s’ocupi del lideratge d’aquestes polítiques, que s’ocupi també d’acompanyar la resta de conselleries. Hi ha un principi bàsic de les polítiques d’igualtat que és la transversalitat, que vol dir que en cadascuna de les actuacions públiques cal tenir en compte la perspectiva de gènere, és a dir, com una política o un programa pot afectar de manera diferent les dones i els homes. I, a més, en un paraigua més gran portem polítiques d’igualtats. Diem igualtats en plural perquè el que venim a combatre són múltiples desigualtats. Estem parlant també de perspectiva LGTBI, perspectiva de la diversitat per combatre també aquestes altres discriminacions com són el racisme, la xenofòbia, la islamofòbia, el capacitisme o l'edatisme.

Idealment, què voldria aconseguir en aquesta legislatura que ara comença?

— Una de les coses que hem dit és que desplegarem amb la seva màxima potència les lleis d’igualtat. Des del moviment feminista, i com també passa amb la llei de drets LGTBI o d’altres, sovint es té la percepció que les lleis d’igualtat semblen recomanacions perquè costa d’implementar-les. Doncs hem de tenir la garantia d’implementació de les lleis d’igualtat, que són també transversals. Aquesta és la idea: que les polítiques d’igualtat deixin de percebre’s com una política sectorial i una recomanació.

Quin percentatge del pressupost de l’any que ve li sembla irrenunciable per a la seva conselleria?

— Aquesta és una xifra que no estic en condicions de donar ara com ara perquè estem fent el càlcul de tots els serveis. Però les polítiques d’igualtat d’un govern no passen només pel que executi una sola conselleria.

Però, esclar, una conselleria de nova creació que pot promulgar lleis que són vistes a vegades com a recomanacions, si no té diners, corre el risc de continuar sent, i això suposo que no ho voldria per la idea mateixa que defensa, una conselleria maria.

— A mi no em fa patir que no tinguem diners.

Crec que és la primera política a qui li sento dir una cosa com aquesta.

— Deixi-m’ho dir d’una altra manera. Hi ha una promesa en campanya electoral de creació d’una conselleria i hi ha una aposta del president per la transformació feminista. Sortim amb una estructura de secretaries sectorials i de direccions generals que és potent i, per tant, no crec que es pugui dir que hagi sigut una promesa buida. Seria il·lús dir que no em preocupen els diners. El que volia dir és que fins avui hi ha coherència entre la projecció en discurs amb els fets que van donant concreció a aquell discurs.

Hi ha bona disposició a Economia?

— Hi ha bona disposició i també hem de veure el pressupost de manera longitudinal, del primer any i el d’anys posteriors. Pel que deia, la mateixa creació de la conselleria farà que l’estructura completa de la conselleria potser no estigui tota creada el primer any. Estem desplegant lleis noves, la llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no discriminació inclou la creació d’una sèrie d’organismes i d’estructures que tenen uns mesos de tramitació perquè hi ha un decret pel mig, per exemple. Per tant, si els pressupostos s’aprovessin abans d’aquest decret, hi ha coses que potser quedarien dotades en un següent exercici pressupostari.

El Dia de l’Orgull va aparèixer una campanya de la Generalitat que deia “Lluitem totis”. Quin sentit té fer servir aquell llenguatge i fins a quin punt està determinada a fer-lo servir en tot o per tot?

— El lema de la campanya era “A vells prejudicis, noves victòries” utilitzant un gir sarcàstic de frases, de comentaris, de preguntes que les persones LGTBI es troben de manera molt habitual a casa seva, a la feina, amb amistats... Aquesta sensació contínua d’haver de donar explicacions per ser qui s’és o per vestir-se... o per tenir una determinada expressió de gènere o per tenir una determinada orientació sexual. S'utilitzava el totis, la i, que és com les persones no binàries utilitzen el gènere inclusiu. Per tant, aquí hi ha dues qüestions: nosaltres no ens inventem res sinó que recollim l'ús de la llengua en sentit inclusiu que ja és viu al carrer, i desconèixer aquesta realitat no vol dir que sigui invenció d’una consellera. Aquesta i, que també per a algunes persones va ser d’indignació, nosaltres diem que és una i d’inclusió, és una i d’igualtat, és una i de lluitar contra la injustícia que suposen aquestes discriminacions.

Però vostè suggerirà per exemple que el president de la Generalitat faci servir aquesta terminologia en els seus discursos?

— Aquest d’entrada no és un suggeriment o no està al servei de l’ordre del dia. Més que res el que diríem és que ens permetrem utilitzar la llengua d’una determinada manera quan això vulgui donar un missatge polític. Si un criteri fos que no es poden fer servir paraules que no estan recollides al diccionari, doncs tindríem paradoxes importants com per exemple que feminicidi és una paraula que no recull el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, una paraula que està recollida en resolucions, declaracions de les Nacions Unides, del Consell d’Europa. Entenem que hi ha vegades que una determinada utilització també és un posicionament polític de suport a unes determinades reivindicacions.

Quin pla hi ha per acabar amb els assassinats masclistes?

— No acabarem amb les violències masclistes si no fem treball de prevenció. I cal fer-ho de manera específica amb els homes en el marc de les relacions de poder, perquè ens en trobem en l’àmbit familiar, laboral, educatiu, digital, obstètric o de la política. S’hi han de dedicar més recursos, i s’ha de fer també una formació especialitzada al conjunt de cossos de l’administració, des de la seguretat a la justícia, perquè donin resposta ràpida i evitin la revictimització.

Com veu l'avantprojecte de la llei trans?

— Ens fem nostres les reivindicacions dels col·lectius LGTBI i en especial de les persones dels col·lectius trans i de persones no binàries. El paradigma que nosaltres creiem que hauria de tenir aquesta llei és el respecte als drets humans sense tuteles. El Tribunal Europeu de Drets Humans i també tribunals espanyols han reconegut que la lliure determinació de gènere és un dret humà. Per tant, si ho és, i l’Organització Mundial de la Salut ja havia despatologitzat el fet trans, per què fa falta una aportació de testimonis? Com passa en el cas de la interrupció lliure de l’embaràs, que hi has d’anar un dia i després t’ho has de pensar durant tres dies i tornes, són tuteles sobre drets fonamentals que entenem que no haurien de tenir cabuda. La llei posa més traves a aquesta autodeterminació de gènere a persones migrades o refugiades, perquè hauran d’anar a demanar informació als seus països en un context en què pot haver-se perdut, o no existeix, o podrien posar en risc la seva vida si ho sol·liciten, i no recull la realitat de les persones no binàries.

Li ha sorprès l’oposició de la vicepresidenta Carmen Calvo, del PSOE, i fins i tot de molts grups feministes, alguns dins del PSOE però alguns fora del partit, en el sentit de considerar que aquesta llei podria trencar el blindatge que tenien les dones en les lleis que ja s’havien aconseguit d’igualtat?

— La veritat és que sí que costa molt d’entendre. El conveni internacional de referència, que Espanya va ratificar, incorpora les dones trans i fins i tot les violències que es produeixen per raó de la identitat de gènere i de l’orientació sexual com a part de la violència de gènere que els estats tenen l’obligació de garantir i de protegir. Per tant, els estats tenen l’obligació d'adaptar al seu marc constitucional els tractats que firmen. Catalunya ja té un marc normatiu transinclusiu, per tant, aquí és un debat que ve una mica forçat.

El problema és que una cosa és el marc i l’altra la pràctica. La vicepresidenta socialista diu compte, que per la porta de l’autodeterminació del gènere no vingui algú que és home a dir ara soc dona i això faci que pugui gaudir dels beneficis de les lleis que hem aconseguit fins ara de protecció de les dones.

— És molt difícil dir que les dones gaudim de beneficis perquè precisament hi ha aquestes lleis, per atacar o per compensar desigualtats. És igual això com quan es diu que la identitat de gènere es presenta com un sentiment i sembla que un dia et despertes sentint-te home o dona i l’altre, no ho sé, elefant o bolígraf. Que li passa a vostè? Perquè a mi no m’ha passat mai. Com que a mi no m’ha passat mai i segurament a vostè tampoc, vostè té clara quina és la seva identitat de gènere. Com també la tenen les persones trans. Per tant, aquests arguments s’assemblen massa als arguments transfòbics que utilitza l’extrema dreta. I tots aquests aprofitaments de la llei, que serien un frau de llei, ja estaven previstos en qualsevol llei. I no és Espanya el primer país a reconèixer la lliure autodeterminació de gènere si ho acaba fent finalment.

A quina edat una persona hauria de poder autodeterminar-se sense presència dels pares per exemple o sense que un jutge ho autoritzi?

Ens fem nostres les reivindicacions del col·lectiu trans. I hi ha una qüestió que sovint també es barreja en aquest debat, en què s’acusa de voler hormonar. Precisament l’enfocament dels col·lectius trans és cap a una acceptació dels diferents cossos en els diferents processos que pugui implicar fer una transició de gènere. És la societat la que acaba exigint que una persona que fa el trànsit s'hagi d'assemblar al que esperem que és una dona o que és un home; per tant, el treball que s’ha de fer va més enllà també, no és només el fet de posar una edat o amb quin acompanyament, és que també les administracions públiques, amb treball conjunt amb les entitats i els mitjans de comunicació, entenguin que tots els cossos i totes les maneres d’expressió de gènere són normals, són tan normals com persones hi ha en aquesta societat.