Els olímpics illencs del 36 que salvaren la vida

PalmaÉs una de les grans epopeies de la Guerra Civil que deliberadament el franquisme volgué desterrar de la memòria col·lectiva. Ara, però, l’investigador llucmajorer Pau Tomàs Ramis l’ha rescatada de l’oblit en el llibre Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou. Expedició a l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936 (Galés Edicions). La seva exhaustiva documentació li ha valgut el premi Mallorca d’assaig 2020. Tomàs estigué a temps d’entrevistar els últims supervivents d’aquella heroica comitiva, avui ja morts. El sorprengué molt el que li digué la filla d’un d’ells: “Ma mare no en va parlar mai. Només ho feu quan va ser molt gran i va començar a perdre el capet. I era de l’únic de què parlava. Havia passat molta de por”.

Tot començà l’última setmana d’abril de 1931. El Comitè Olímpic Internacional (COI) es reuní a Barcelona per decidir la seu olímpica dels XI Jocs de l’era moderna, que s’havien de celebrar a principi d’agost de 1936. La ciutat comtal hi havia presentat la seva candidatura. Feia dos anys que havia acollit l’exitosa Exposició Internacional, amb la qual, tal com ja havia passat amb l’Exposició Universal de 1888, s’havia donat a conèixer al món amb imponents infraestructures.

Quan el COI aterrà a Barcelona, tan sols feia una setmana que s’havia proclamat la Segona República. L’ambient a tot Espanya era d’eufòria. Els representants olímpics, tanmateix, es mostraren recelosos d’aquell jove govern popular. Al final, però, a causa del reduït nombre d’assistents a les sessions, es decidí que les votacions es farien per correu. El veredicte es donà a conèixer el 13 de maig a Lausanne (Suïssa). La ciutat seleccionada fou Berlín –el 1916 ja havia d’acollir els jocs, però la Primera Guerra Mundial en forçà la suspensió. Obtingué quaranta-tres vots, mentre que Barcelona només setze.

Resposta antifeixista

El 1931 el sistema polític que hi havia a Alemanya era la República de Weimar, instaurada el 1918. El COI la veia amb bons ulls. Diferent fou a partir de 1933 quan Adolf Hitler, cap del Partit Nacional Socialista, assumí el poder i proclamà el Tercer Reich. “En aquell moment –assegura Tomàs– s’entengué que mantenir la designació de Berlín com a seu olímpica suposava la legitimació del nazisme, ja que les seves tesis supremacistes vulneraven el vertader esperit olímpic de pau i solidaritat. El 1934, al Mundial de Futbol celebrat a Itàlia, ja s’havien viscut escenes d’exaltació feixista amb Mussolini a la llotja”.

A mesura que s’apropava la data d’inici dels Jocs Hitlerians, cada cop eren més les veus que animaven a boicotejar-los. Davant l’immobilisme del COI, a final de 1935, la Internacional Roja Esportiva (IRS) impulsà a París el Comitè Internacional per a la Defensa de l’Esperit Olímpic (CIDEO). L’objectiu era organitzar una contraolimpíada a la de Berlín. Al cap de dos mesos, se sumà al projecte la Internacional Esportiva Obrera Socialista (ISOS). El març de 1936, després de la victòria del Front Popular, es creava a Espanya una secció del CIDEO, que impulsà una campanya per tal que el govern de Manuel de Azaña retiràs la subvenció concedida a les delegacions que havien de viatjar a Berlín.

Aleshores, a marxes forçades, també es començà a treballar en la celebració d’uns jocs esportius obrers que contrarestassin els alemanys. No era una idea nova. La primera Olimpíada Popular s’havia celebrat el 1921 a Praga. Al darrere hi havia associacions vinculades a l’esport que volien reivindicar les essències de fraternitat i justícia social de la classe treballadora. No compartien la filosofia del moviment olímpic, d’ideologia burgesa, inaugurat quaranta anys enrere amb els Jocs d’Atenes (1896). Aquells havien estat els primers de l’era moderna que, després de quinze segles d’oblit, s’havien restablert per iniciativa de l’aristòcrata francès Pierre de Coubertin.

A mitjan abril es decidí que Barcelona, l’antiga rival de la candidatura de Berlín, seria la seu d’aquella rèplica antifeixista que se celebraria del 19 al 26 de juliol. “Hi havia –assegura Tomàs– un ambient polític favorable, amb una Esquerra Republicana a la Generalitat molt connectada amb la classe obrera, molt més que els republicans espanyols amb els pagesos andalusos o madrilenys”.

Aurora Picornell

El 4 de juny, a la Casa del Poble de Palma, es constituí el Comitè Provincial pro Olimpíada Popular. Havia de captar aspirants molt diversos. No debades, els jocs barcelonins no només havien de tenir un caire esportiu, sinó també folklòric. De fet el gruix de la delegació mallorquina estaria format per cantants d’orfeons, membres de balls de bot i geganters. D’esportistes tan sols n’hi hagué trenta-sis: cinc ciclistes, sis boxadors, nou atletes i setze futbolistes. La majoria de futbolistes eren de l’Atlètic Balears. “Es diu –apunta Tomàs– que la directiva del Mallorca vetà els seus jugadors a sumar-se a l’expedició. No debades, es tractava d’un club de classe benestant que desconfiava d’una competició promoguda per les esquerres”.

Finalment la comitiva olímpica estigué formada per més de 600 persones, espectadors inclosos. Salpà el vespre del 18 de juliol a bord de la motonau Ciudad de Barcelona. Entre els expedicionaris, hi havia Joan i Llibertat Picornell, que hi anaven com a membres d’un orfeó. “La seva germana Aurora –recorda l’investigador–, destacada dirigent comunista, també s’hi havia d’embarcar. Al final, però, s’estimà més quedar a terra per preparar la resistència. Ja li havien arribat notícies de l’aixecament militar que hi havia hagut el dia abans al Marroc”.

Avui en dia encara hi ha el dubte de si el Día del Alzamiento s’avançà per boicotejar els jocs antifeixistes de Barcelona. “Tanmateix –recorda Tomàs–, el cop d’estat no va sorprendre ningú. Feia mesos que hi havia una escaldada de violència alimentada per la dialèctica de la Falange de puños y pistolas”. Al moll de Palma l’acomiadament va ser apoteòtic, amb molts de punys en l’aire. En total, a Barcelona s’hi esperaven uns 5.000 esportistes d’arreu del món i uns 20.000 visitants. “Molts dels brigadistes internacionals –afirma l’estudiós– que donaren suport al bàndol republicà eren olímpics que ja es trobaven a la ciutat comtal”.

El vaixell olímpic no arribaria a atracar al port de Barcelona. Informat dels tirotejos que ja hi havia, feu mitja volta. A l’altura, però, de la Dragonera, rebé una comunicació per ràdio de la motonau Ciudad de Tarragona, que, procedent de Maó, també transportava assistents a l’Olimpíada popular. Fou informat que Mallorca havia caigut en mans dels feixistes. Aleshores, amb les provisions ja sota mínims, l’opció fou arribar al port de Tarragona.

Represàlies

Tres dies després els illencs fondejaren al port de Barcelona. La majoria hi quedà embarcada a l’espera d’esdeveniments. A principi d’agost un centenar d’ells se sumà a l’expedició del capità Bayo per recuperar Mallorca i les Pitiüses. A principi de setembre, en fracassar la missió, els milicians olímpics, igual que la resta de companys, foren acollits en una escola de salesians del barri de Sarrià. I a principi de 1937 la Generalitat els oferí allotjament a Vic en la seva condició de refugiats de guerra. “Al cap d’uns mesos –apunta Tomàs–, gràcies a la mediació de Creu Roja Internacional, els illencs pogueren començar a comunicar-se per carta amb els seus familiars de Mallorca, de qui no sabien res. L’angoixa era absoluta”.

Mentrestant, però, ja hi havia hagut mallorquins que havien aconseguit partir a Menorca, que restà fidel a la República fins pràcticament el final de la guerra. D’altres s’hagueren d’incorporar a l’exèrcit republicà. I una minoria, en caure Barcelona el 26 de gener de 1939, decidí travessar els Pirineus. Fou el cas de Llibertat i Joan Picornell. El 1940, davant l’amenaça del nazisme, Llibertat partí cap a Mèxic. El seu germà, en canvi, acabà en un camp de concentració, d’on seria alliberat el 1945 pesant 35 quilos. “En una carta –recorda l’investigador– la mare d’Aurora Picornell lamentà que la resta de la família no hagués pujat al vaixell olímpic. A Mallorca, a part d’Aurora, foren assassinats el seu pare i dos germans més”.

Els qui també pogueren donar gràcies al vaixell olímpic foren Miquel Rigo i la seva dona. “Ella –ressalta Tomàs– havia resultat ferida en l’atemptat falangista de la Casa del Poble produït el 4 de juny de 1936. El 19 de juliol els anaren a cercar a casa i no els trobaren”. En acabar la guerra, la gran majoria dels olímpics optaren per tornar a Mallorca. “Aquí –assegura l’estudiós– els ‘molestaren’ i els feren sentir vigilats. Els deien que, si tornaven a sortir de botador, anirien per ells. També n’hi hagué que hagueren de passar comptes davant d’un tribunal militar per no haver acudit a la cridada a files en el seu moment”. Havent criminalitzat la dictadura l’Olimpíada Popular, els supervivents d’aquella proesa contra el feixisme hagueren de viure amb por la resta dels seus dies.