Les ombres del que va ser la ciutat més rica del món: un viatge a Potosí

Barcelona«Cada cop que trepitjo aquesta ciutat, descobreixo coses noves. Camines cap al passat, camines cap al futur» explicava Teresa Gisbert a mitjans dels anys 80, quan els van encarregar a ella i a l’arquitecte Luis Prado Ríos el dossier per demanar que Potosí fos declarada Patrimoni Universal de la Humanitat. Candidatura que va ser acceptada, esclar. A Potosí, la història et cau a sobre, a cada passa. En cada detall de les seves precioses esglésies barroques, en els vells palaus i les cares dels quadres religiosos, amb un Jesús blanc i els àngels indis. I en la presència del Cerro rico, que va ser en el seu moment la mina més important del planeta. Tant, que encara avui molta gent ignora que Potosí és una ciutat, i no només una paraula per definir riquesa.

Durant segles, els espanyols van explotar els indis per buidar aquesta mina de plata. I ni així la van extreure tota. Milers de persones van morir-hi, en accident o de malaltia. Indis que eren enganyats, forçats a baixar sota terra, mentre els espanyols que manaven s’enfadaven perquè creien que vivien poc, que morien fàcilment. Com si fos fàcil, baixar sota terra, inhalar gas, passar calor, esllomar-se, tot per aconseguir metalls preciosos. Encara avui els miners hi baixen jugant-se la pell. Ara no els sol obligar un patró, però sí la pobresa, Baixen sense gaires mesures de seguretat, encomanant la seva vida al Tío, el déu que mana sota terra. A l’entrada de la mina, una estàtua feta pels miners representa el Tio en forma de dimoni, amb banyes i un penis gegant. És ple d’ofrenes com cigarros i teles. Els miners, cristians, adoren un déu pagà. Era això el que enamorava Gisbert. Història viva, el passat que no marxa i el futur que avança mirant endarrere.

Potosí és un tresor, encara que pugui ser agressiu al primer contacte. Quan s’hi arriba, el caos et colpeja. Cotxes amunt i avall, gent travessant sense gaire ordre la carretera, gossos sense propietari. No sembla la que va ser una de les ciutats més riques del món, tot i que en els seus anys d’esplendor, el caos devia ser-hi, també. Però fora del centre. Els espanyols van instal·lar unes portes al centre de Potosí que es tancaven de nit. A dins, els blancs i els criolls. A fora, els indis. A dins, qui recollia amb les seves mans perfumades la plata dels sacs. A fora, els qui baixaven a la mina. Avui en dia, les portes es traspassen sempre, tot i que segueixi havent-hi diferència entre els barris perifèrics i un centre que va atrapant-te, a poc a poc. A Gispert li va passar. Aquesta boliviana que recordava els seus familiars parlant català a la llibreria Gisbert, encara oberta, que van obrir els seus al centre de la Paz, va trigar a visitar Potosí, ciutat allunyada fins i tot per a molts bolivians. Arribar-hi costa. I gairebé tothom ho fa per terra, ja que el projecte per tenir un aeroport modern mai tira endavant. A finals dels anys 80 uns militars nord-americans van crear una pista que s’ha intentat convertir en un aeroport, però costa per manca d’espai. Són més de 4.000 metres, i això fa de Potosí una de les ciutats més altes del món. Quan el viatger hi arriba, sol fer-ho amb mal d’altura, el soroche. Li donen infusions de coca i li demanen paciència per superar-ho. El cos s’hi acaba acostumant.

Com t’acostumes a alçar la vista i veure el Cerro rico, imponent. Com si protegís la ciutat. Hi ha un munt de llegendes relacionades amb aquest cim. S’explica que divinitats i reis inques van voltar per aquí, però que qui hauria descobert que la panxa d’aquest cim era plena de plata va ser un pastor quítxua, en Diego Huallpa, qui el 1545 va encendre una foguera aquí mentre buscava unes llames que havia perdut. Quan es va despertar al matí, va veure que entre les brases de la foguera brillaven filets d'argent, fosos per la calor del foc. Quan la notícia va arribar a orelles dels espanyols, que ja havien arribat, van trigar poc a prendre possessió del Cerro Rico. Ho faria l'1 d'abril de 1545 el capità Juan de Villarroel. 25 anys més tard, la Villa Imperial de Potosí ja tenia 50.000 habitants. El 1625, la xifra s’enfilava per sobre dels 160.000, més que Londres o París a l’època. Potosí va esdevenir un símbol de riquesa. La plata que s’extreia del Cerro Rico arribava en forma de moneda a tot arreu. A vegades, acabava al fons del mar quan s’enfonsaven els vaixells. A vegades, en lloc d’arribar a Sevilla, acabava en mans de corsaris anglesos o francesos. O dels banquers flamencs o italians, ja que la corona espanyola gastava més del que tenia. I mira que tenia plata, gràcies a Potosí. La llegenda diu que només amb les barres de plata extretes aquí, s’hauria pogut fer un pont fins a Espanya. Altres diuen que el pont s’hauria pogut fer amb els cadàvers dels miners morts a les seves mines.

A Potosí, als espanyols no els faltava de res. Es feien enviar teles, porcellana i roba d’arreu del món, després de llargs viatges. Feien venir artistes, músics o arquitectes, que ensenyaven a joves locals les seves tècniques. La vila va omplir-se de palauets, teatres i especialment, esglésies, més de 35 a mitjans del segle XVII. Feien falta, les esglésies, per fer-se perdonar els pecats, ja que també hi havia bordells de luxe i quan se celebraven les festes locals, es cometien tota mena d’excessos. Això els espanyols i els mestissos, esclar. La major part d’indis s’ho miraven de lluny. O treballaven al servei dels poderosos. Tal era la riquesa de Potosí que es deia que les ferradures dels cavalls eren de plata. O que durant la celebració del Corpus Christi de l’any 1658, alguns carrers del centre van ser desempedrats i coberts de barres de plata. La producció va arribar al seu punt màxim al voltant de l'any 1650, moment en el qual les vetes van començar a esgotar-se i Potosí va entrar en un camí decadent del qual no va poder recuperar-se mai. Per acabar-ho d’adobar, el 1719 una epidèmia de tifus va matar prop de 22.000 persones, i una quantitat semblant van abandonar la ciutat. A inicis del segle XIX, la població havia baixat fins als 8.000 habitants. Dins dels antics palaus on abans es feien balls de màscares, ara hi havia cabres dormint.

Però, de nou, la terra va donar els seus fruits. A mitjans del segle XIX va començar la producció d’estany, que va donar feina a molts miners fins a mitjans del segle XX. Ara queda poca cosa, d’aquell passat miner, tot i que moltes persones segueixen baixant al Cerro Rico, per veure si troben una mica de plata, de zinc o estany. No només hi baixen miners. Ara també hi van turistes, atrets per les llegendes i per poder veure cara a cara el Tío. El turisme ha donat una nova vida a Potosí. Amb l’esforç del govern i ajudes internacionals, s’han restaurat les mansions i les precioses esglésies d'estil barroc que Teresa Gisbert va explicar al món. Especialment, una pintura que es pot veure al Museu de la Casa de la Moneda, en què el vestit de la Verge Maria es converteix en el cim del Cerro Rico, de manera que uneix la divinitat local, la Pachamama, amb el ritual catòlic. Quan Gisbert va veure per primer cop aquesta pintura anònima del segle XVII, va entusiasmar-se. «El culte a la Mare Terra va ser un dels grans esculls per a la cristianització del sud andí, escull que va intentar salvar-se amb la identificació de la Pachamama amb la Verge Maria. A Potosí aquesta identificació de la Verge amb la Pachamana és molt evident. El procés és doble, ja que també s’imposava la idea de la verge sobre aquells turons on eren adorats els apus, déus masculins que formen part de la Pachamama en una estranya dualitat andrògina» escrivia en un assaig els anys 80. La Mare de Déu cristianitzava el Cerro, però a dins va sobreviure el Tío, hereu d’aquelles divinitats d’altres cultes. El passat que no acaba de marxar. Un sincretisme que permetia poder explicar als governadors espanyols que s’havia cristianitzat la població, tot i que per fer-ho es mirava cap a una altra banda quan es feien ofrenes al Tío o es resava en llengua quítxua pronunciant el nom de la Pachamama... agenollats davant la Mare de Déu.

Els barrets de les 'cholitas'

A Potosí, els elements sincrètics són a tot arreu. Es poden veure en temples com la Torre de la Companyia de Jesús, amb una impressionant portada, o a la façana de l’església de San Lorenzo de Carangas, on divinitats precolombines com el sol i la lluna comparteixen espai amb Jesús. O en les faccions de la cara de les estàtues d’àngels i sants, les mateixes faccions que et trobes fent un cafè a la plaça 10 de Noviembre, el cor de la ciutat. Cultures barrejades, com passa amb la roba de les dones indígenes, les cholitas, que porten una mena de barret d’inspiració europea semblant al bombí anglès. Un barret pensat per a homes britànics ha acabat al cap de dones bolivianes, que el porten al mig si són casades i una mica tort si són solteres. Ningú sap ben bé com va néixer aquesta moda, però així és la barreja cultural andina.

Les cholitas van amunt i avall per la plaça d’armes, el vell centre de poder, amb l’ajuntament i la Catedral. No gaire lluny es troba la Casa de la Moneda, la imponent fàbrica de la qual van sortir bona part de les monedes espanyoles d’Amèrica. Pels seus passadissos i sales es van veient monedes, màquines i obres d’art que permeten fer-se una idea, de com va arribar de ser de rica, aquesta vila que sembla enfilar-se fins als núvols, tot i que als túnels del Cerro Rico es pot baixar gairebé fins a l’infern.

I és que al Cerro Rico encara s’hi pateix. Mentre els turistes formen part de grups organitzats per baixar-hi fent una excursió, a altres pous baixen miners explotats, com explica en el seu excel·lent llibre Potosí el periodista basc Ander Izagirre, que va fer servir com a fil narratiu la història d’una nena de 12 anys que baixava a treballar sense contracte, sense mesures de seguretat i sense cap mena de conveni que regulés les hores que treballava. I com ella, centenars de nens i nenes, que segueixen baixant a la panxa de les muntanyes per quatre rals, jugant-se la vida com ja van fer-ho els seus avantpassats quan els espanyols els hi van obligar. Sempre que hi ha riquesa, darrere s’hi amaga desgràcia. La sort d’uns és el patiment d’altres. Aquells anys en què Potosí va ser una de les ciutats més riques del planeta, amb balls, concerts i luxe, va deixar milions d’indis morts, entre les mines, la repressió i les malalties. “Aquella societat potosina, malalta d'ostentació i malbaratament, només va deixar a Bolívia la vaga memòria de la seva esplendor, les ruïnes de les esglésies i palaus, i vuit milions de cadàvers d'indis. Qualsevol dels diamants incrustats a l'escut d'un cavaller ric valia més, al capdavall, que el que un indi podia guanyar en tota la seva vida, però el cavaller es va escapolir amb els diamants. En els nostres dies, Potosí és una pobra ciutat de la pobra Bolívia: «La ciutat que més ha donat al món i la que menys en té», com em va dir una vella senyora potosina, vestida amb un quilomètric xal de llana d'alpaca, quan conversàvem davant del pati andalús de casa seva. Aquesta ciutat condemnada a la nostàlgia, turmentada per la misèria i el fred, és encara una ferida oberta del sistema colonial a Amèrica: una acusació. El món hauria de començar per demanar-li disculpes”, escrivia Eduardo Galeano, que la va visitar mentre escrivia Las venas abiertas de Amèrica Latina. L’acusació, però, segueix vigent, sense que arribin les disculpes. I en l’actualitat encara moren miners per culpa dels nombrosos accidents en un Cerro Rico que ha quedat tot foradat per dins. Com si l’avarícia dels homes, corcant l’interior de la muntanya, amenacés que un dia el cim s’enfonsi. De moment segueix imponent sobre un mar de cases de fang i ferralla, aquelles on viu la població modesta de Potosí. A la mateixa zona on vivien els miners fa quatre segles, quan cada nit les portes de la ciutat es tancaven per allunyar els pobres dels rics.