Omelas

PalmaFa relativament poc temps vaig descobrir Els qui se’n van d’Omelas d’Ursula K. Leguin, un tresor literari i intel·lectual amb gran valor filosòfic, integrat dins el llibre Les dotze direccions del vent (Raig Verd, 2022). En el preàmbul, Leguin desvetlla les fonts literàries i filosòfiques que han inspirat aquest relat de ciència-ficció i que són la novel·la Els germans Karamazov (1880) de Dostoievski i la conferència del pragmatista William James publicada amb el títol d’El filòsof moral i la vida moral (1891).

La paraula ‘Omelas’ es correspon amb la localitat de Salem llegida a l’inrevés. Evidentment, es tracta d’una elecció carregada d’intencionalitat tan històrica com literària vinculada a la bruixeria i la caça de bruixes. Omelas, com sabeu, és el nom elegit per l’escriptora Leguin per referir-se a una ciutat imaginària, un “país de conte de fades”, en realitat una utopia distòpica, on tota la població és feliç amb l’excepció d’una criatura. Les paraules insubstituïbles de Leguin descriuen els habitants d’Omelas com a feliços, pacífics, alegres, contents, satisfets i generosos, però no ximples. A més, ens diu que són irreligiosos, tenen al seu abast drogues que no generen addicció, i estan governats per un estat mínim i poques normes i lleis. L’ideari d’aquesta gent no és gens utopista, perquè suposadament ja viuen dins una utopia, tanmateix, desmentida per l’existència de la figura distòpica d’un nin o una nina esclavitzada.

Dilema ètic

Leguin introdueix la idea central del conte a través d’una versió del dilema del “boc expiatori” de James, en què una criatura de deu anys viu en complet aïllament, en condicions inhumanes dins una cambra soterrània, minúscula, fosca, bruta i sense llum, que és “deficient mental” (avui diríem que té una discapacitat intel·lectual). Però deixa a la interpretació del lector si aquesta “deficiència” és natural o adquirida a causa de la malnutrició i els maltractes físics i psicològics rebuts. Tampoc no aclareix si és nin o nina, encara que si fos una nina acumularia també el pes històric de l’opressió masclista sobre l’esquena, i per tant, una injustícia més gran. En qualsevol cas, aquesta situació planteja un dilema ètic perquè tots els omelans saben que és allà i que hi ha de ser, perquè la seva felicitat, la bellesa de la seva ciutat, la saviesa i la prosperitat, així com l’abundància d’aliments i, fins i tot, el bon temps, en depenen. Leguin diu que no es pot fer-hi res, que si els omelans traguessin l’infant del lloc nauseabund en què viu, li dirigissin una paraula amable o la cuidassin com es mereix, la felicitat de milers de persones s’acabaria immediatament.

En resum, el dilema que dona sentit a la història queda plantejat de la següent manera: es pot prescindir de la felicitat de milers de persones a canvi de la possible felicitat i el benestar d’una sola? I convida a fer altres preguntes filosòfiques igualment rellevants. Sabent el que sabeu, voldríeu viure a Omelas? Estaríeu d’acord amb Aristòtil que l’objectiu de la vida humana consisteix a cercar la felicitat? Potser abans de respondre convindria separar l’alegria i altres emocions de la felicitat, sota el convenciment que la felicitat no es pot reduir a consells de manual, encara que sovint el sentiment de desesperació en un món cada vegada més injust i infeliç condueix a adoptar acríticament les receptes pseudofilosòfiques que ofereixen els injuriats llibres d’autoajuda.

Leguin es lamenta del fet que no interessa reflexionar sobre la felicitat, perquè es considera que “només el dolor és intel·lectual”. En aquest punt convé dur-li la contrària i adoptar l’actitud filosòfica d’intentar definir la felicitat, però agafant un camí alternatiu. Si l’autora s’aproxima al concepte de manera abstracta, i s’hi refereix com la capacitat de discernir el que és necessari i destructiu del que no ho és aplicant un criteri de justícia, l’alternativa seria pensar en què consisteix la felicitat a través d’exemples de petites coses que us fan feliços. Potser us apropeu més a la felicitat si pensau en un somriure d’un infant, la satisfacció de la feina ben feta, la bona companyia, l’amistat o una conversa sota el cel estelat. Ben segur que la felicitat que acompanya aquests gestos i accions provocarà al mateix temps la satisfacció d’aprendre a conèixer-vos millor, sense censura i amb l’atreviment que dona l’ànsia d’autoconeixement.

Atreviu-vos a respondre amb sinceritat què faríeu si haguéssiu nascut a Omelas, és a dir, què faríeu si fóssiu ciutadans d’aquesta ciutat i la vostra felicitat depengués del sofriment d’un sol ciutadà, d’una nina indefensa. Justificaríeu el sacrifici d’una nina amb l’argument utilitarista que actuar bé consisteix a triar allò que beneficia a la majoria, o sou de la idea que mentre hi hagi algú infeliç no es pot ser feliç?

El ventall de solucions al dilema es pot anar ampliant. Una altra solució condueix fins a Maquiavel i la justificació instrumental dels actes polítics, resumida en la coneguda sentència que mai no va escriure, però que reflecteix amb bastant exactitud el seu realisme polític, aquella que diu que “el fi justifica els mitjans” i que provocaria sens dubte un gran enuig en Kant i els moralistes del deure. Una altra manera de fer front el dilema seria gaudir de l’harmonia i la felicitat. En aquest cas, convindria ignorar l’origen de la felicitat. Podríeu ser feliços vivint en la ignorància? Potser sou del parer que la solució més convenient seria oblidar-se de la causa que garanteix la felicitat, aleshores podríeu demanar-vos si l’oblit és el mecanisme de defensa més eficaç per fer front a una realitat trista i miserable que costa acceptar? I si la millor opció fos adoptar un negacionisme tranquil·litzador capaç de silenciar la veu ètica interior, el daimon socràtic? A qui beneficiaria deslligar la consciència de les causes socials del dolor? Des de l’anarcocapitalisme interessa atribuir el sofriment als errors i les males decisions personals. I si la mala consciència no us deixàs viure i no hi hagués alternativa? Potser cobraria força la idea desesperada de desfer el compromís social i elegir el suïcidi.

Transformar el món

Ben pensat, l’opció més radical seria rompre el pacte social i abandonar la ciutat per evitar que la felicitat depengui del patiment d’un innocent. Però això, és possible? De ver pensau que es pot abandonar el món? No seria més raonable transformar-lo perquè sigui més just? Potser pensau que els valors morals que haurien de guiar la conducta més enllà de qualsevol frontera o prejudici egoista haurien de ser estímuls d’experiències futures. I si com diu Leguin citant a James, els ideals més elevats i transcendents ens duguessin a ser revolucionaris?

En darrer terme, Leguin ens empeny a decidir si ens conformam amb el món que ens ha tocat viure o aspiram a una societat més lliure, justa, feliç i digna, sense cap mena d’exclusions, amb el benentès que cadascú té el seu propi Omelas a l’interior, que l’ànima està dividida pel combat inacabable entre llibertat, bondat, felicitat i justícia i els seus contraris, i pel conflicte que enfronta els ideals positius entre si. El sentit d’Omelas va més enllà de l’ànima, és social i està representat per la tensió entre el món aparent que amaga enormes desigualtats i injustícies, i les accions o omissions que l’afavoreixen. El final d’Omelas és tan obert com l’evolució social i ens convida a ser responsables del futur. Sabríeu com continuar el relat de la vostra vida i el de la vida en comú?