Operació salvar el 'Diccionari'

PalmaLa Guerra Civil i el franquisme varen ser un desastre per a la cultura en llengua catalana; semblava que amb la censura, l’entorn hostil i la manca de recursos mai no arribaria a bon port el Diccionari català-valencià-balear, l’obra magna d’Antoni Maria Alcover, que, en morir el 1932, havia continuat Francesc de Borja Moll. Però un grapat de persones i entitats, entre ells Maria Antònia Salvà, Josep Pla, Joan Mascaró o la Fundació Joan March, donaren suport a Moll per reprendre’l, fins a la seva culminació, ara fa 60 anys, el 1962. Ho recordam quan se celebra el Dia de Francesc de Borja Moll –10 d’octubre– i quan el Centre Associat a la UNED a les Illes Balears ha organitzat, per als pròxims dies 21 i 22, el curs El poder de las palabras: los diccionarios, esas cajas mágicas (60 años del ‘Diccionario catalán-valenciano-balear’ de Alcover y Moll).

Tot i la primerenca victòria dels colpistes a Mallorca, i la càrrega d’haver estat un dels signants de la Resposta als catalans dels intel·lectuals illencs en favor de la col·laboració mútua, Moll havia continuat fent feina en el Diccionari “més de deu hores diàries” des del 1937, afirma l’historiador de la literatura Damià Pons. Però no va ser fins al 1943 quan –com el mateix Moll recull a les seves memòries– va obtenir dos suports essencials: el del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, que es va traslladar a Palma en ser alliberat –havia estat condemnat per formar part de l’exèrcit republicà–, i el mecenatge de l’industrial català Enric Pérez Capdevila, qui li va fer “un préstec per temps indefinit i sense interessos”. S’havia de tornar en reprendre la publicació del Diccionari, la qual cosa, “en aquelles saons (...) no semblava fàcil”.

A començament del 1948, el matrimoni Moll adquirí la llibreria Llibres Mallorca, que, fins al seu tancament, el 2015, va ser un referent de la nostra cultura a Palma. Pocs mesos després, narra Moll, l’establiment rebia la visita de Josep Pla, qui, a continuació, publicava un article a la revista Destino, posant pels niguls la tasca de formigueta del filòleg de Ciutadella. Aquell contacte “va ser per a mi una injecció de coratge per a la represa de la gran edició”.

Per Llibres Mallorca també hi va passar Miquel Marquès Coll, articulista del Sóller, per demanar “noves” sobre la tasca interrompuda –si bé Moll i Sanchis havien continuant fent feina i ja acumulaven 14.000 quartilles. Moll no s’animava a reprendre’n la publicació “davant la indiferència que semblava general en el nostre públic”. Però Marquès li assegurà que, només a Sóller, podia comptar “amb un centenar de subscriptors”. Allò va decidir Moll, qui va publicar als tres diaris de Palma el manifest –aleshores havia de ser en castellà, per nassos– Obras son amores, on cridava els mallorquins a “sostenir fins al final aquesta empresa d’interès general”.

El ‘Diccionari’, arma secreta al futbol

La conseqüència immediata va ser la creació d’una comissió patrocinadora del Diccionari, presidida per la poeta llucmajorera Maria Antònia Salvà i integrada, entre d’altres, per Miquel Forteza Pinya –autor d’Els descendents dels jueus conversos de Mallorca–, el poeta Guillem Colom i l’intel·lectual Joan Pons Marquès, oncle del futur president del Congrés Félix Pons. Més endavant, s’hi afegirien els escriptors Josep Maria Llompart, Josep Maria Palau i Camps i Jaume Vidal Alcover. El 1949, sortia a la llum el fascicle 39, corresponent al tercer volum, “que havia quedat empantanegat l’any 1937 en el marasme cultural produït per la Guerra Civil”. No es culminaria fins al 1962, amb el volum desè.

El gener del 1950 –relata Moll–, va rebre la visita a ca seva, a Palma, de tres desconeguts: l’estudiós Manuel Blasi i els publicitaris Joan Ballester i Joan Mateu, que s’oferiren per fer una campanya de promoció del Diccionari a Catalunya. I és que el savi de Santa Margalida Joan Mascaró, resident a Cambridge, bon amic de Moll i admirador d’aquella obra, havia transmès el seu entusiasme a l’empresari i filantrop català Rafel Griera. I aquest, a més d’aportar-hi “una subvenció important”, va recaptar el suport d’uns quants amics. Mascaró havia expressat reiteradament a Moll els seus elogis per la feina: “Serà l’obra vostra una obra digna de Ramon Llull”, li va escriure el 1958. També hi va fer modestes aportacions econòmiques.

Aquella iniciativa havia d’arribar a tothom, així que els publicistes posaren un anunci del Diccionari –per descomptat, encara en castellà– al setmanari futbolístic El Once: un espectador comenta “com de bé s’entenen” jugadors catalans i valencians, contra un rival comú. “Sembla”, li explica un altre, que “en lloc d’ensenyar-los la tàctica moderna, els han repartit un fascicle” de l’obra d’Alcover i Moll. “Esperam que quan sorgeixi l’ocasió de formar una altra selecció s’hi agreguin els mallorquins”.

A Catalunya es va formar una altra comissió patrocinadora, presidida pel galerista Joan Antoni Maragall, fill del poeta. Aquell mateix 1950, per primera vegada, s’instal·lava al passeig de Gràcia de Barcelona, per la festa de Sant Jordi, la parada del Diccionari i de les publicacions de l’editorial Moll, que 25 anys més tard encara s’hi posava cada 23 d’abril. El maig següent, Moll donava una conferència sobre la història de l’obra a la Caixa de Jubilacions i Subsidis de la Indústria Textil, a la capital del Principat: “Era la primera vegada que, després de la guerra, es feia un parlament públic en català”, diu Moll.

El 1951, per promocionar el Diccionari, es va organitzar una exposició explicativa que va fer la primera parada a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona. A València es va instal·lar a la planta baixa de l’Ajuntament –òbviament, franquista–, amb el suport tant del batle com del president de la Diputació. Va ser tal l’èxit que Sanchis Guarner va haver de repetir deu vegades la seva xerrada sobre el material exposat.

Menéndez Pidal i les calaixeres

Vint anys després del seu decés, el creador del Diccionari, Antoni Maria Alcover, es podria haver tret l’espina del desacord que havia viscut, el decenni dels 20, amb el catalanisme oficial. Josep Puig i Cadafalch, qui, com a president de la Mancomunitat, s’havia enfrontat agrament amb ell, ara presidia una conferència de Moll. El febrer del 1952 es retia a Barcelona un homenatge al Diccionari i a Alcover, amb els parlaments en català –“cosa raríssima en aquells temps”, subratlla el filòleg menorquí a les seves memòries– i amb un reconeixement públic “d’aquell home que (...) havia mort amb la falsa fama d’enemic de Catalunya”. El 1961, el mateix Moll ingressava a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, aquella mateixa de la qual el primer president havia estat Alcover, fins que el varen destituir.

L’exposició del Diccionari va viatjar també a Mallorca: va ser instal·lada al palau de la Diputació, ara del Consell –per descomptat, aleshores també franquista. Maria Antònia Salvà i el diputat provincial Joan Taix pronunciaren els seus discursos –relata Moll– “en la nostra llengua catalana, que ressonava públicament en aquella sala per primera vegada d’ençà de la Guerra Civil”. El governador civil, Gonzalo Fernández de Castro, “intervingué enèrgicament per resoldre dificultats que certs funcionaris posaven a l’autorització d’aquells actes”.

Aquesta exposició va recórrer un bon grapat de localitats –Sóller entre elles–, però va ser a Lleida on es presentà una dificultat: el govern civil autoritzava la xerrada de Moll, sempre que fos en castellà. Així que ell va al·legar una sobtada afonia. “Tothom es va assabentar de la causa vertadera” i els assistents es desplaçaren “a un cafè cèntric, on férem llarga tertúlia que va ser molt més útil que qualsevol conferència”, afirma Moll. Un pic més, la prohibició es convertia en “bona propaganda”.

No va ser l’únic entrebanc. Ressuscitant velles polèmiques, aquells que eren més fabristes que Pompeu Fabra –qui establí les normes ortogràfiques del català– encetaren una campanya contra l’Alcover-Moll, que consideraven poc adient per al gran públic, recomanant, en canvi, el diccionari normatiu del mateix Fabra. Moll va haver de desplegar les seves habilitats oratòries i diplomàtiques per deixar ben clar que ambdós eren eines valuoses i compatibles.

Joan Mascaró va ser un propagandista infatigable del Diccionari davant dels germans Joan i Bartomeu March. Al primer, de qui havia estat tutor, li escrivia el 1951 que “en el món de la nostra cultura aquesta obra té la grandesa i importància que la del vostre pare”, el financer Joan March Verga, “en el món comercial”; afirmava que una obra comparable al Diccionari Oxford, patrocinat per l’Imperi Britànic i els Estats Units, “es fa a Mallorca per una sola persona”, Moll, i l’animava a pagar l’obra, que “seria la manera de fer-vos immortal”.

Pel que fa a Bartomeu March, ja el 1949 hi havia aportat diners, segons una carta de Mascaró, que li assegurava que “si jo pogués, li donaria cinc o sis milions”. La mediació de Mascaró va donar fruit. El novembre del 1956, la Fundació Joan March va aprovar una aportació que, fins a la culminació del ‘Diccionari’, arribaria a 300.000 pessetes, una quantitat més que respectable que contribuí a l’arribada a bon port. El 1959, l’il·lustre lingüista Ramón Menéndez Pidal, amb noranta anys, va voler visitar Moll a ca seva: segons conta el ciutadellenc, pujà sense aturar-se els tres pisos i, en arribar-hi, “no volgué seure, sinó mirar les calaixeres” del Diccionari: aquells més de tres milions de cèdules que havien servit per fer realitat el somni de mossèn Alcover.