Orfes adolescents: “Aprens coses amb dolor quan no és el moment”

PalmaLa mort prematura d’un pare o una mare capgira la vida d’un fill adolescent perquè copeja la transició cap a l’edat adulta. La psicòloga Iraïs Seguí ho compara amb el procés de construcció d’un edifici: “La part més perillosa és quan es fa el ciment i amb les persones passa el mateix perquè a aquesta edat és quan construeixen el que seran a un futur”.

Les responsabilitats i prioritats d’una persona molt jove canvien quan mor un dels progenitors (o els dos). I n’esdevenen de noves. La realitat obliga els joves a adquirir i desenvolupar de cop unes habilitats impròpies en aquesta franja d’edat, com per exemple fer-se càrrec sense coneixements ni formació dels tràmits administratius derivats de la mort. A més d’haver de gestionar el dol i els sentiments que afloren en dir adeu a un pare o a una mare massa prest i per sempre. “I aquí és quan et ve el món damunt perquè has d’aprendre i fer moltes coses amb dolor quan realment no és el moment”, diu Maria Salvà, una al·lota de 23 anys que va perdre el seu pare quan en tenia 19.

El de Jaume Pellicer va morir a 56 anys quan ell, com na Maria, també n’havia complit 19. Davant aquesta situació, es va aferrar a la rutina i prioritzava el benestar dels seus familiars més propers i també afectats davant de la seva gestió i acceptació de la pèrdua. “La meva màxima preocupació era com estaven ma mare, el meu germà i els meus padrins. És com si passassis més pena per com se senten els altres que per com ho fas tu”, explica. De la mateixa manera, explica que va continuar amb les classes de la universitat i també sortia amb els seus amics perquè “l’única solució que hi havia era sortir-ne”. “Saps que només hi ha un camí i per a poc a poc que vagis sempre aniràs en la mateixa direcció”, afegeix.

No obstant això, explica que la mort sobtada i prematura del seu pare li va provocar la sensació “d’haver perdut l’oportunitat de parlar de segons quines coses amb ell”. “És un sentiment de conèixer-lo com a pare, però no com a persona”, afegeix.

Gestió emocional

Després de la mort d’un pare o una mare “has de construir il·lusions totalment noves i això és molt difícil”, troba Pep (que no vol dir el seu llinatge) i que va perdre sa mare i son pare el 2020 amb només tres mesos de diferència. “T’acostumes a fer noves rutines i passes temps amb persones que t’estimen d’una manera pareguda, però no és el mateix”, afegeix.

Tot i això, segons explica la psicòloga Seguí, l’absència d’un (o dels dos) progenitors fa que els joves estableixin relacions més estretes amb familiars o inclús amb persones que no pensaven fer-ho mai. “La relació que jo tenia amb la família del meu pare era boníssima, però ha augmentat exponencialment i amb ma mare també, perquè ho vàrem passar junts l’un devora l’altre demanant-nos sempre com estàvem”, diu Jaume. Per la seva banda, Maria agraeix el suport incondicional que va tenir de sa mare. “Ella va fer molta feina darrera el meu germà i jo”, recalca.

“Hi ha molta solidaritat entre tots els que ho hem viscut i tenir-la quan estàs sotmès a un dolor tan intens conforta perquè veus que no estàs tot sol i que tothom segueix amb la seva vida”, confessa Pep. En el mateix sentit, Maria recorda que si anava a algun lloc i es trobava amb una persona a la qual també li faltava el pare o la mare, sempre l’escoltava i l’Iraïs Seguí l’ajudava molt. “Un dia a Santanyí, un al·lot em va agafar pel braç i em va dir que ell tampoc tenia pare. Em va explicar el que havia sentit i com ho havia fet per superar-ho i em vaig sentir reflectida. En canvi, Jaume admet que, encara que conegués gent que hagués passat per la mateixa situació que ell, cercava la força dels més propers. “L’energia me la donaven ells, no la gent que també ho havia passat”, subratlla.

Mirades que jutgen

“Després que t’hagi passat una cosa d’aquestes la gent no et mira igual”, lamenta Maria. Jaume també ho sentia. “Notava que quan estava assegut a un bar i passava algú conegut, jo era el punt de fixació”, diu.

En paral·lel, Maria assenyala que una de les preocupacions que tenia quan sortia de casa perquè no volia estar-hi tancada era que la gent pensàs que no estava dolguda. “Sabia cert que hi havia persones que pensaven: mira-la fa un mes que s’ha mort son pare i és a fer una cervesa”. La pressió social és, segons la psicòloga, el motiu d’aquest sentiment: “Durant l’adolescència i durant la transició a l’edat adulta et penses que tothom que et veu xerra de tu”.

Paperassa

Després de la mort d’un progenitor, l’Administració té uns terminis establerts per resoldre, entre d’altres, l’impost de successions o sol·licitar les darreres voluntats; burocràcia que xoca amb la gestió emocional del dol. “En sis mesos ho has de presentar tot i no et deixen assimilar que acabes de perdre un pare”, considera Salvà. En el mateix sentit, Seguí ratifica que “a nivell administratiu, no es respecten els temps emocionals”. “És com si et diguessin: ‘tu fes passes i després ja ploraràs’”, afegeix.

Fer aquesta paperassa “pot ser molt complicat si no n’estàs acostumat. I si tens 18 o 19 anys és impossible. Comences a pensar i ara on vaig i ara què faig?”, asseguren des d’una assessoria.

A més, quan se’t mor un familiar “ningú t’ofereix un gestor ni cap tipus d’assessorament”, retreu Pep. “Això és una manera de privatitzar l’Administració sense dir-ho. En aquests casos viu del sector privat perquè la gent que té possibles va a despatxos d’advocats o a gestories, però la classe mitjana queda desprotegida i li passa per damunt”, denuncia.

Per altra banda, al·lega que l’administració “hauria de normalitzar la manera de comunicar-se amb la ciutadania”. “La gent no està bé psicològicament i la sotmeten a prendre decisions transcendentals”, afegeix. Per la seva banda, Maria conta que una vegada al banc es va posar a plorar i va demanar a la treballadora que li parlàs amb termes que ella pogués entendre. Els pares estaven separats –motiu pel qual l’administració rebutjava la implicació de la mare– i el germà feia feina a fora, per tant, ella era l’única que podia assistir presencialment a presentar tots els documents. “Em feien xerrar a mi perquè deien que ma mare no tenia ni veu ni vot. Em ficaven dins una sala i començaven a dir paraules tècniques que no havia sentit mai”, exposa.

Tot plegat s’hi suma que hi ha “moltes persones que sis mesos després de la mort del familiar encara estan en xoc, assegura la psicòloga. “I, tot i això, han de decidir moltes coses en un estat que no les deixarien ni anar a fer feina”, subratlla.

Altrament, Maria admet que no només és l’Administració pública que posa traves en la superació del dol, sinó també les empreses privades. “Quan feia mesos que mon pare havia mort i que havíem presentat el certificat de defunció a totes les entitats on ell estava subscrit, encara n’hi havia que ens seguien cobrant cada mes”. Per evitar aquest fet, després de quatre anys de la mort del pare, segueix revisant el seu correu per si rep alguna notificació de pagament errònia. “Si no, se n’aprofiten de tot”, diu.