Els orígens de la fortuna dels Borbons
Alfons XIII, Don Joan i Joan Carles van incrementar el patrimoni familiar fent negocis
BarcelonaEl patrimoni de la Casa Borbó no ha estat mai minso. Tanmateix, els diners sempre van preocupar Alfons XIII (Madrid, 1886 - Roma, 1941), Don Joan (Palau Reial de La Granja de San Ildefonso, 1913 - Pamplona, 1993) i el rei emèrit, Joan Carles de Borbó (Roma, 1938). Una preocupació que no sempre van dissimular. L'escriptor i aristòcrata José Luis de Vilallonga (Madrid, 1920 - Port d'Andratx, 2007), que va freqüentar Don Joan, explica a les seves memòries que l'avi de Felip VI acostumava a acceptar totes les invitacions per anar a restaurants (ell mai les retornava) i que es feien col·lectes per ajudar-lo. "Les col·lectes servien perquè poguessin viure en bones cases, alimentar-se com cal i, naturalment, tenir una barqueta per veure món", escriu Vilallonga.
En cap moment van passar penúries, però la família, sobretot durant l'exili, i aparentment, tenia una política estricta d'estalvi. No va ser un exili curt. La nit del 14 d’abril del 1931, poques hores després que es proclamés la Segona República, Alfons XIII va abandonar Madrid. El monarca, que mai va arribar a abdicar, sinó que va renunciar temporalment a la Corona, va agafar un tren fins a Cartagena i després un vaixell fins a Marsella i ja no va tornar a regnar, tot i que va donar suport a Franco durant la Guerra Civil. Els Borbons no van tornar a Espanya fins més de 40 anys després, i ho van fer per decisió del dictador espanyol, que va optar per saltar-se una generació i acollir Joan Carles de Borbó el 1948, quan tenia 10 anys. A Franco li agradava jugar amb la incertesa i no va nomenar Joan Carles com al seu successor fins al 1969. Finalment, l'emèrit es va poder posar la corona el 1975.
Alfons XIII, segons l'estudi que va publicar Guillermo Gortázar el 1986, Alfonso XIII, hombre de negocios, tenia un patrimoni net més que considerable el 1931: 41 milions de pessetes d'aleshores. "Va multiplicar per cinc el seu capital privat entre el 1900 i el 1931, per mitjà del rendiment dels valors mobiliaris, els interessos de comptes corrents i l'herència de la seva mare, la reina Maria Cristina", detalla Gortázar. El monarca estava ben assessorat. En aquella època, l'aristocràcia estava darrere de moltes iniciatives empresarials i de les grans entitats financeres, i en va saber treure profit. Segons Gortázar, el 1914 dues terceres parts de la fortuna d'Alfons XIII era a bancs de Londres i París, però el 14 d'abril del 1931 es va invertir la situació i tan sols un terç estava a l'estranger.
Sense terres però amb valors mobiliaris
"Alfons XIII no era pas un terratinent, a diferència d'altres monarques europeus o nobles espanyols", explica el professor d'història de la UB i coautor de Les pilotes dels Borbons (Cossetània), Joan Villarroya. "No tenia terres, al contrari que la família reial britànica, el kàiser d'Alemanya o el tsar de Rússia, que van ser els latifundistes més grans dels seus països respectius. La fortuna privada d'Alfons XIII es componia principalment de valors mobiliaris molt diversificats i de convertibilitat fàcil i ràpida", afegeix Villarroya. Segons l'historiador de la UB, en el decurs del seu regnat (1902-1931), Alfons XIII va invertir en accions de 73 empreses molt diverses. La part immobiliària la componien els grans palaus de Miramar (Sant Sebastià), la Magdalena (Santander) i Pedralbes (Barcelona). El primer procedia de les inversions fetes per la seva mare, la reina Maria Cristina, i els altres dos van ser donacions dels municipis.
La Segona República li va confiscar part dels seus béns, però Franco li va tornar el patrimoni el 1938. "Quan Juan Balansó, periodista i escriptor especialitzat en monarquia, va preguntar a un intendent de palau perquè la família feia col·lectes si tenia aquest patrimoni, li van contestar que preferien preservar un fons intocable i sacrosant per a situacions extremes. Balansó, com ell mateix va explicar, no entenia quina situació podia ser més extrema per una dinastia que el desterrament", afirma Xavier Casals, professor de la Universitat Ramon Llull, i autor de Franco y los Borbones. Historia no oficial de la corona española (Ariel).
"El problema que va tenir Alfons XIII és que va marxar a l'exili amb tots els seus fills solters. Necessitava tenir dot per casar-los a tots i això implicava una política "d'estalvi" perquè no hi havia cap perspectiva de recuperar la Corona en un període curt de temps. Tampoc era fàcil perquè tenia quatre fills i dues filles. Tant el primogènit, Alfons, com el més petit, Gonçal, eren hemofílics, i les seves filles Beatriu i Maria Cristina podien ser portadores del gen de l'hemofília (la malaltia la transmetien les dones i la desenvolupaven els homes). L'infant Jaume es va quedar sord quan tenia dos anys i no va poder parlar, un greu impediment per regnar. Només l'infant Joan gaudia d'un perfecte estat de salut", detalla Casals. El 1933 Joan esdevingué l’hereu. Segons la reina consort, Victòria Eugènia (Balmoral, 1887 - Lausana, 1969), ella va haver d'ajudar amb els dots perquè el rei exiliat encara no havia pogut posar ordre als seus problemes financers. En concret, segons el seu relat, va haver de vendre's alguns braçalets i collarets de perles. "Alfons XIII no les va passar gens magres. Organitzava i anava a festes a Canes i a la Costa Blava, es passejava per Roma, Suïssa, París i Àustria, caçava per tot Europa, jugava al casino...", detalla Villarroya.
El 15 de gener del 1941, Alfons XIII va cedir els drets dinàstics al seu fill Joan de Borbó i va morir poc després, el 28 de febrer, al Gran Hotel de Roma. Joan de Borbó, que va abdicar sense haver regnat mai el 14 de maig del 1977, va morir l'1 d'abril del 1993. Abans de fer-ho es va vendre alguns immobles, com el Palau de la Magdalena de Santander, una donació que el municipi havia fet a Alfons XIII, i que Joan de Borbó va vendre al consistori democràtic per 150 milions de pessetes. Va deixar en testament una fortuna de 1.100 milions de pessetes, que incloïa 728,75 milions dipositats en bancs estrangers i importants propietats immobiliàries.
Franco i el control de les coca-coles
Malgrat tot, al rei emèrit el van preocupar força els diners des de la més tendra infància. "Va passar una infantesa força trista, tancat en un internat suís, i el 1948 va venir a Espanya per educar-se sota la tutela de Franco mentre la seva família era a Estoril. El mateix rei emèrit explica que el servei de Franco fins i tot li controlava les coca-coles que es bevia i les trucades de la princesa Sofia a Grècia", destaca Casals. "El periodista Jaime Peñafiel va explicar que, quan va signar el seu contracte estel·lar amb la revista ¡Hola!, el va trucar Joan Carles i el va desconcertar: «Jo creia que era per oferir-me una entrevista, i per sorpresa meva, va ser per preguntar-me quan cobraria». De fet, José García Abad, biògraf del rei, atribueix l'obsessió del monarca al desassossec que va viure quan era jove", afegeix Casals.
El 2022, Felip VI va publicar un codi de conducta de la Casa Reial. "Es pot entendre que, quan es va decidir fer un codi així, va ser perquè algunes de les conductes que s'hi prohibeixen anteriorment es toleraven", afirma Casals. Entre altres coses, el codi diu que no s'acceptaran regals o serveis en condicions avantatjoses, ni s'acceptarà ni se sol·licitaran directament o indirectament en benefici propi retribucions, gratificacions o favors per influir en qüestions internes o externes.