Oriol Bonnin: “Estar malalt és de les coses que més iguala totes les persones”

PalmaHa tingut més de 10.000 cors a les mans. Oriol Bonnin (Barcelona, 1946), més de 25 anys després de posar en marxa el primer servei de cirurgia cardíaca a les Balears, afirma que no s’equivocà instal·lant-se a Mallorca i deixant enrere una trajectòria que, en pocs anys, l’havia duit a ser part de l’equip que va fer el primer trasplantament de cor amb èxit a Espanya, a ser el cirurgià a qui Johan Cruyff va confiar el cor i a convertir el Sant Jordi en centre de referència en cirurgia cardiovascular, servei que dirigia. Ara, la Universitat de les Illes Balears té damunt la taula la proposta de concedir-li el doctorat Honoris Causa. Jubilat de la pràctica de la cirurgia en la sanitat pública -opera a la Quirón-PalmaPlanas-, hi deixa una herència inqüestionable: l’equip de l’hospital de Son Espases que ell ha dirigit fins que s’ha jubilat té una de les taxes de mortaldat més baixes del món en bypass coronari i la més baixa de l’Estat.

Que en la darrera dècada hàgiu fet més de 300 bypass l’any i que durant tres anys seguits tingueu una taxa de mortaldat del 0% i els altres hi hagi una mitjana d’entre un 1% i un 1,5% és un gran èxit personal?

Un cirurgià no fa res tot sol. No és falsa modèstia. L’èxit està en l’equip que he dirigit i del qual encara faig part, però també en tots els serveis paral·lels que han de treballar conjuntament. És clau estudiar els riscos que hi pot haver dins el quiròfan i en el postoperatori. I sobretot és essencial l’experiència d’haver-ne operats molts. La seguretat i l’agilitat en cirurgia venen de la pràctica diària. Estar al voltant d’un 1% de mortaldat és una taxa molt baixa en bypass, però el malalt ha de saber que corre un risc que no es pot menystenir. Sempre dic que si tinguéssim aquesta probabilitat en pujar a un avió, potser no volaríem.

Entre els comentaris que fan de vós a les xarxes, en destaquen dos. El primer, “m’ha salvat la vida”.

Jo no parlo de salvar vides, sinó de solucionar el problema al malalt. Com a professional, el que has de procurar és tornar la salut al pacient perquè pugui gaudir el màxim possible de la vida.

Els vostres pacients diuen reiteradament “és una excel·lent persona”. És important en el quiròfan?

Fa molts anys vaig llegir un article de José Ortega y Gasset en el qual afirmava que la medicina no és una ciència, sinó que és una professió destinada sobretot a tenir cura del pacient. I és clar que la medicina ha d’aplicar els avenços tècnics i científics, però això també ho podria fer un robot. El metge ha d’escoltar i ajudar el malalt a superar una fase crítica que no és només d’un òrgan, sinó també mental i emotiva. La malaltia coronària és un cop molt fort per al cervell.

Sou cirurgià. El darrer és operar?

No, depèn de la patologia. Nosaltres, sistemàticament, fem sessions medicoquirúrgiques perquè és molt important que cirgurgians i cardiòlegs valorin el malalt conjuntament. Jo soc un cirurgià cardíac que ha comprès molt bé el que han suposat els stents i les angioplàsties perquè abans vaig fer cardiologia, però no sempre són la solució. S’ha de valorar en quins casos aniran bé les tècniques no quirúrgiques i en quin és millor operar. I sempre s’ha de fer el que és millor per al pacient, no el que al metge li convé més. Totes les espècies defensen el seu territori, però en medicina la prioritat ha de ser la defensa del malalt.

Per què ens referim al cor quan parlam de sentiments?

El cor, millor que altres òrgans, transmet les emocions i els sentiments. Un disgust, tot i que el processi el cervell, el notes al cor. Però el cor aguanta molt, és un òrgan extraordinàriament fidel, capaç de bategar fins i tot després de la mort cerebral. El cor és l’últim que diu prou.

La mort ens iguala a tots. En la malaltia som diferents?

Estar malalt és de les coses que més iguala totes les persones. N’he operat de totes les nacionalitats, de totes les condicions i, essencialment, tothom és igual. Ets un ésser humà malalt i totes les altres coses passen a un segon terme. Quan estam malalts, ens assemblem tots.

I el cirurgià és igual si opera Cruyff o qualsevol altra persona?

Dins el quiròfan has d’oblidar amb qui estàs. Les preocupacions venen per la complexitat del problema. No importa qui sigui. He dit molts cops “ara no som el teu amic, som el teu metge”. Al malalt li has d’explicar el que representa l’operació i donar-li un període de reflexió. Sempre dic: “Si no n’està segur, pensi-s’ho”. Així ho vaig fer amb Cruyff, li vaig dir què li havien de fer i que ell havia de triar qui volia que l’operàs. Va contestar de seguida: “Tu”.

Si en comptes d’instal·lar-vos a Mallorca ho haguéssiu fet a Nova York, us hauríeu fet ric.

No he fet la professió pensant a fer-me ric. A les Balears, a principis dels 90, no hi havia cirurgia cardíaca i els malalts havien de venir a Barcelona, amb tots els riscos del desplaçament. Després d’operar Cruyff em demanaven per què me n’anava. I jo pensava: seré més necessari a Mallorca. No em vaig equivocar. Vaig venir a posar en marxa el servei i molts anys hem operat més de 600 malalts. Era una aventura, però calia. Potser tinc un esperit aventurer que no coneixia.