Oriol Mitjà: “Em va impressionar molt com el metge gran que em curava ensenyava al jove”

BarcelonaDe petit Oriol Mitjà volia ser cuiner, però recorda el dia exacte que va decidir que seria metge. Tenia 15 anys, va trencar-se el genoll en una caiguda i va entrar per primera vegada en un hospital perquè li fessin una punció per alleujar la tensió i el dolor que sentia. “Hi havia un metge gran i un metge jove i em va impressionar molt com el metge gran que em curava ensenyava al jove a fer-ho –explica Mitjà–. En aquell moment vaig decidir que volia dedicar-me a una professió que fos entendre el cos humà i guarir malalties”.

En aquella època, doncs, Mitjà deia que seria “cuiner-metge”, i s’entretenia fent “potingues” i imaginant-se barrejant plantes per curar la gent. Vint-i-cinc anys després de tot allò, viu a cavall de Catalunya i Papua Nova Guinea, on investiga la malaltia tropical del pian per erradicar-la. Ha convertit la seva vocació en el seu ofici. 

Ara bé, tot i que tenia clar a què es volia dedicar des de l’adolescència, també va passar “moments de crisis i de dubtes”. “Tenia un professor de física, que era molt barroer, que pensava que tots havíem d’estudiar enginyeria, perquè les matemàtiques i la física eren la manera d’aplicar aquesta intel·ligència abstracta que la societat percep com l’única intel·ligència”. Per sort, diu, tenia un altre professor –com en Merlí, era de filosofia– que trencava esquemes i deia als alumnes que havien de rebel·lar-se contra el que no els semblés bé. I amb aquests referents, Mitjà va optar per la medicina per dos motius: “Primer, perquè no crec que hi hagi un sol tipus d’intel·ligència, i segon, per assumir riscos per canviar la societat”. 

El metge està convençut que cada persona té “fortaleses” en àmbits molt diferents. La seva, assegura, és entendre aspectes de la biologia, i en canvi no és tan bo desxifrant els aspectes de les matemàtiques més abstractes. “No hi ha una carrera millor o pitjor, sinó que hi ha la carrera de coses que tens per la mà. Per això hem de triar el que ens agradi, no el que ens diguin els altres”, resumeix.

Trobar la teva vocació

Per saber trobar la vocació professional, Mitjà recomana als joves que es preguntin quines són les matèries que els fan gaudir més. “Vaig descobrir que estudiant les assignatures que més m’agradaven m’ho passava bé i no m’importava passar-hi hores i hores. Sense adonar-me’n, treia matrícules d’honor quasi sense esforç”, diu. I afegeix: “Si un noi estudia mates i li passen les hores com si res, s’ha de dedicar a les mates. I si està fent llatí i li encanta, és que potser la seva fortalesa va per aquí. Ens hem de preguntar quines són les nostres habilitats i potenciar-les”.

Un cop va triar estudiar medicina, Mitjà sabia que havia de treure excel·lents, perquè la nota de tall era molt alta. “No era un problema: a mi sempre m’ha agradat molt estudiar i sempre he estat molt bon estudiant”, admet. Sí que recorda, però, el desconcert a l’hora de fer la selectivitat –“Et treuen del teu espai de confort, de la teva aula, de la teva escola”–, unes sensacions que es van repetir quan va haver de fer el MIR, l’examen final de la carrera de medicina. 

“Els millors anys”

Els anys de la universitat, diu, van ser els millors de la seva vida: “Havia triat el que jo volia i estava descobrint el món”. Les experiències viscudes en aquella època li van servir per enfocar i triar la seva especialitat. Quan tenia 19 anys va fer un intercanvi d’estudiants a l’Índia i va treballar en una leproseria, un viatge clau en la seva trajectòria laboral. De fet, si ell és metge i s’ha especialitzat en malalties infeccioses també és “per contribuir a fer un món millor” a través de la seva professió, i per això recomana als joves que, triïn el que triïn, siguin ”solidaris i inconformistes” i “lluitin per la transformació social” des del seu àmbit. 

Mitjà vol seguir implicant-se socialment des de la medicina, amb el convenciment que triar una carrera o uns estudis “no t’encasella” en una professió en concret. La feina, diu, pot donar moltes voltes: “Fent medicina pots acabar veient malalts, però també fent gestió, fent d’investigador o fent de conseller”. “La vida ja és això, oi? Anar dibuixant de dos anys en dos anys, pensant sempre què ens ve de gust fer”.

Dossier Triar estudis: Una decisió important, però no definitiva

Següent

Maria Solivellas: “La vocació és important, però se’n poden tenir de diferents”

Anterior

Javier Arranz: “Al principi volia ser pediatre pel fet que la meva germana hagués patit pòlio”

Vés a l’ÍNDEX