Pachá: 50 anys del rei de les discoteques d’Eivissa

PalmaLa dona de Ricard Urgell no s’equivocà quan ajudà el seu marit a cercar un nom per a la discoteca que el 1967 havia d’obrir a Sitges. “Posa-li Pachá, que viuràs com un pachá”. A l’antic imperi otomà, aquest era el títol reservat per a un comandament militar o un governador. Avui Urgell, de 86 anys, gaudeix d’un retir daurat. En ple mes d’agost, atén la telefonada de l’ARA Balears tornant de Menorca a bord del seu veler El baile. “Tinc el gust de dir –afirma– que jo no buscava els diners. L’únic que he fet a la vida ha estat treballar, treballar i treballar. Això de viure com un pachá ha estat un somni”. El conegut rei Mides de la nit, de cos robust i d’alegre cabellera blanca, reconeix que és una ‘rara avis’ dins del sector: “Si a la meva edat estic tan bé és perquè no m’he drogat ni m’ha agradat gaire beure”.

El 2017, en complir els 80 anys, Urgell va vendre un imperi que, en ple franquisme, fou la primera franquícia d’oci nocturn a tot l’Estat –avui té més d’una vintena d’establiments arreu del món. “Dec ser –diu– la persona que més discoteques ha obert al món”. Aquest barceloní, nascut el 1937 en el si d’una família de pintors, començà a estudiar la carrera d’arquitectura. Aviat, però, la deixà, seduït pels cants de sirena del boom turístic. La seva vocació d’empresari de la nit se li despertà un dia a la sala Tiffany’s de Platja d’Aro mentre ballava al so de Black is black de Los Bravos. El 1965, a 28 anys, ja obria a Sitges el seu primer bar, Tito’s, amb l’ajuda del seu germà José María Piti. El seguiren Pachá Sitges (1967), el bar Pachito (1969), el Disco Biba (1970), el Lloret de Mar (1971) i el Metamorfosis (1972).

Censura ridícula

La relació d’Urgell amb Eivissa s’inicià el 1968, quan la visità per primer cop en ple moviment hippy. La pitiüsa major, que des de 1966 s’havia obert als vols internacionals, formava part de la ruta que els ‘fills de les flors’, de famílies adinerades, feien amb destinació final a Àsia –alguns d’ells eren desertors de la guerra del Vietnam. En l’Espanya franquista d’aleshores, l’illa blanca de Santiago Rusiñol (1912) era vista com un petit oasi de llibertat enmig de la Mediterrània. A més, era un lloc molt barat que als anys trenta ja havien triat intel·lectuals alemanys que fugien del nazisme, entre ells, el filòsof Walter Benjamin o l’artista dadaista Raoul Hausmann.

Aquells ‘peluts’, com eren coneguts per la població local, es trobaren amb una escassa oferta d’oci nocturn. La diversió la tindrien assegurada amb Urgell, que el 15 de juny de 1973 els proporcionà un Pachá –just pocs mesos després de la seva inauguració esclatà la crisi internacional del petroli, que tant de mal faria al món de la restauració. “Jo –recorda l’empresari– havia festejat amb una noia francesa i viatjava molt a París, on vaig descobrir els boîte de la nuit. Eren bars petits molt familiars, res a veure amb les discoteques, que és un terme que no va aparèixer fins a les acaballes dels setanta. Després d’haver obert el 1967 el Pachá Sitges, va ser el model que vaig voler implantar a Eivissa”.

Per fer realitat el seu nou projecte, Urgell comprà uns terrenys arran de mar, a un quilòmetre de Dalt Vila, que era on es concentraven la majoria de bars: “Hi vaig construir una casa d’estil eivissenc amb una capacitat per a 500 persones. Tot i que em deien que estava massa lluny del centre, ben aviat s’omplí de gent, no només de hippies, sinó també de residents. Hi venien caminant o amb una mobylette. Llavors hi havia pocs cotxes. Es creà un ambient preciós”. Un dels primers grans esdeveniments que s’hi organitzaren fou la Festa Hollywood. Ben pendent dels seus moviments hi havia la policia franquista, la Secreta: “La seva censura era ridícula. A vegades venien i ens cridaven l’atenció per posar cançons pujades de to com Voulez-Vous Coucher Avec Moi Ce Soir (‘Voldria vostè colgar-se amb mi aquesta nit?’)”. La competència a Pachá no trigà a arribar amb nous locals que ja tindrien una estructura pròpiament de discoteques com Amnesia (1976) o Ku (1978), convertida avui en Privilege.

Manejant els fils d’aquella incipient oferta nocturna hi havia Carlos Martorell, fill d’un afamat cardiòleg català. El 1970, a 26 anys, deixà la seva carrera d’advocat a Barcelona i, imbuït per l’esperit hippy, s’instal·là a Eivissa, on acabà fent de relacions públiques. En aquesta nova feina l’ajudaren molt els contactes que tenia a la ciutat comtal amb el Bocaccio. La mítica sala de festes havia nascut el 1967, en ple franquisme, com a centre de reunió la intel·lectualitat del moment, de disciplines diverses, la coneguda Gauche Divine –el local estigué obert fins al 1985.

Els disjòqueis que ‘mataren’ els músics

El 1980, de la mà de Piti, el germà d’Urgell, Martorell ideà una iniciativa que acabaria donant fama mundial a Pachá: la festa Flower Power. Inspirada en la música hippy, es convertí en el gran esdeveniment de l’estiu pitiús, punt de trobada de la jet set, que acabaria fent d’Eivissa la seva nova Marbella. El plat fort de la cita cosmopolita encara és la recreació del videoclip que el 1969, des del llit d’una suite, protagonitzaren John Lennon i Yoko Ono cantant l’himne per la pau Give peace a chance.

El 2000 Martorell també tingué la idea de crear una porta secreta perquè les celebritats d’alt nivell poguessin accedir a la discoteca sense ser vistes pels seus fans ni pels paparazzis. La nòmina de convidats VIP és ben nodrida: la supermodel Elle MacPherson, el dissenyador Valentino, el pilot Ángel Nieto, la influencer Paris Hilton, l’actor Leonardo DiCaprio, el futbolista Cristiano Ronaldo... El 2016 el gran relacions públiques de la nit eivissenca retratà tot aquell món rutilant a la novel·la Réquiem por Peter Pan en Ibiza.

El club de les cireres

Ben aviat Pachá tingué un logo propi pel qual seria internacionalment reconeixible: un penjoll de cireres. Urgell n’explica l’origen: “Jo em dedicava a constituir moltes societats per a les discoteques que creava. Una d’elles es deia Manzana SA, en record de l’Apple Corps dels Beatles [era el nom que el 1968 fundà el quartet de Liverpool per als seus múltiples negocis]. Cercava una altra fruita per batiar una nova societat. I, per recomanació d’una empresa nord-americana, vaig triar les cireres”.

L’encarregat d’elevar aquella fruita a icona sensual fou el fotògraf oficial de Pachá, el barceloní Toni Riera. Havia arribat a Eivissa el 1973, a 23 anys, per rentar tassons al flamant local. Al cap d’un any, però, ja deixà els fregalls per la càmera, amb la qual signaria els cartells més vistosos de la discoteca. Un d’ells fou el primer pla de dues boques femenines amb llavis pintats de vermell, compartint un penjoll de cireres. També molt recordat és el que elaborà a partir d’una foto que el 1972 feu durant un viatge a Amsterdam. Hi apareixia un hippy passejant per un parc i mirant atentament la seva filla petita, que portava un biberó a la mà.

Al cap de quatre dècades, Riera rebria una visita inesperada: la de la nina de la instantània del famós cartell. S’havia reconegut en alçar la vista mentre ballava en la festa Flower Power de Pachá. Li digué que ella nomia Radha i que el seu pare era l’actor holandès Sandy van der Linden Radha, que el 1973 participà a la pel·lícula Love comes quietly amb Barbara Hershey. El 2016 la foto adoptaria la forma d’una escultura de bronze al port d’Eivissa en homenatge al passat hippy de l’illa. La peça, obra de la gironina Ció Abellí, es titulà Pare i filla caminant.

Havent fundat el Pachá eivissenc, Urgell no aturà de viatjar pel món per continuar innovant en el sector de l’oci nocturn. A Nova York, li agradà molt el model d’Studio 54, un antic teatre que entre el 1977 i el 1986 acollí una revolucionària sala de festes. El 1980 el català faria el mateix amb el teatre Barceló de Madrid. El local es digué Pachá Madrid i es convertí en el temple de la movida madrileña –venut el 1996, l’establiment tancaria les portes el 2013.

Mentre l’imperi d’Urgell s’anava ampliant, tot l’oci nocturn eivissenc s’acabà omplint de gogós amb poca roba i sucumbí al món de les drogues, que tantes víctimes es cobrà. Com a nous mestres de cerimònies, aparegueren els discjòqueis. Aquell ambient s’allunyava completament de la concepció que el pare del club de les cireres tenia de la màgia de la nit. El darrer cop que, després de jubilar-se, visità el seu local d’Eivissa fou fa dos anys: “En vaig sortir amb mal de panxa. No m’agradà gens veure com s’ha degradat tot a mans dels djs, que ja no fan música, sinó renou. Són una vergonya. A més, ja no hi ha famosos, sinó gent vulgar”. Urgell assegura que ja no reconeix Eivissa: “Quan hi ha tanta de gent, tot perd la seva essència. L’illa ha mort d’èxit. Jo, però, tinc la sort de viure a Santa Gertrudis, al nord, que es manté al marge de la massificació”.