Pacients que no poden esperar

BadalonaRamon Milimelis porta una tireta al nas. Diu que durant la seva convalescència li han posat fins a tres màscares diferents d'oxigen. "Una era com un monstre i em va provocar aquesta ferida", afirma mentre s’abaixa la mascareta, que li tapa part de la cara, per mostrar l'apòsit. El Ramon és un dels pacients ingressats a l'Institut Guttmann, a Badalona, part de les instal·lacions del qual s'han reconvertit de la nit al dia en un hospital per a malalts de coronavirus.

L'home parla des del llindar de la porta de la seva habitació a l'hospital, mentre aquesta periodista pren notes a uns quatre metres de distància, situada estratègicament al passadís. La responsable de premsa de l'Institut Guttmann lliura al Ramon un document perquè el signi i doni el seu consentiment per a l'entrevista, però li diu que el deixi dins de l'habitació, i també el bolígraf que utilitzarà per fer la rúbrica. En el moment que els toqui, ja no serà possible treure'ls, estaran contaminats.

El Ramon ha de consultar el calendari per recordar quin dia el van hospitalitzar: "El 23 de març", acaba dient. Té 53 anys, és hipertens i assegura que mai havia trepitjat la consulta d'un metge fins que a principis d'aquest any va tenir un petit ictus i després, al març, va començar a sentir-se malament: va estar una setmana a casa amb febre i malestar general. "Però com que no tenia tos, no li donaven importància", afirma, referint-se a un dels símptomes clars del coronavirus.

Assegura que es va cansar de trucar al 061 demanant ajuda –inicialment la Generalitat recomanava que els malalts es quedessin a casa i truquessin a emergències– fins que, desesperat, es va plantar en un centre d'atenció primària. Allà li van diagnosticar una pneumònia que li afectava els dos pulmons i van determinar el seu ingrés immediat. Després va resultar que tenia coronavirus.

Diu que el pitjor ha sigut estar tant de temps aïllat, i també veure que cada dia empitjorava més i que ningú podia fer res per frenar el seu deteriorament. "No podia respirar, tampoc tenia ganes de menjar, el cap embotornat, diarrea... Crec que ho he tingut tot, menys tos", enumera. Ara, en canvi, té bon aspecte, ja pot caminar i espera que aviat li donin l'alta. Igual que el seu company d'habitació, Joaquín Peña, de 79 anys, que ha tingut més sort: només fa deu dies que el van ingressar i inicialment només tenia els símptomes d'un refredat, encara que després també li van haver d'aplicar oxigen. L'hospitalització, admet, li va caure com una galleda d'aigua freda. "Des de llavors prenc una pastilla per dormir. Hi dono massa voltes", confessa.

L'Institut Guttmann està just a tocar de l'Hospital de Can Ruti, a Badalona. Això explica, en part, que hagi viscut un autèntic terratrèmol durant les últimes setmanes. El centre es dedica a la rehabilitació de pacients que han patit un dany cerebral o neurològic i que de cop i volta tenen una discapacitat severa. Malgrat això, amb l'emergència sanitària pel coronavirus, l'institut va considerar que no podia quedar-se de braços plegats i que també havia de fer alguna cosa.

"Vam donar d'alta precipitadament la meitat dels nostres pacients, els que estaven en millor situació, per disposar de llits lliures", explica el director de l'institut, Josep Maria Ramírez, que confessa que esperava que malalts neurològics d'altres hospitals fossin transferits al Guttmann per esponjar aquests centres. Però, per a la seva sorpresa, l'Hospital de Can Ruti els va derivar pacients de coronavirus. "Al nostre personal se li van posar els pèls de punta. En tres dies van haver d'aprendre el que no està escrit", assegura.

Amb tot, l'institut ha pagat un preu molt alt: 43 dels seus sanitaris s'han contagiat o tenen símptomes de covid-19, els pacients neurològics que es van quedar al centre han estat confinats a les seves habitacions i hi fan allà la rehabilitació com poden, i els que van ser donats d'alta s'han hagut d'adaptar i seguir el tractament a través de videoconferències.

Ibis Banguera, de 46 anys, és una de les pacients neurològiques que es van quedar al Guttmann. Està postrada en una cadira de rodes i fa exercicis amb una pilota per recuperar mobilitat a les mans. Fa dos mesos, explica, se li van començar a adormir els peus, després li va passar el mateix amb les mans i se li va acabar paralitzant mitja cara. D'aquesta manera, de la nit al dia, va quedar immòbil, el dolor es va apoderar de tot el seu cos i fins i tot li van haver de practicar una traqueotomia perquè li faltava l'aire, s'ofegava. Li van diagnosticar síndrome de Guillain-Barré.

"Quan vaig arribar a l'Institut Guttmann anava intubada, no podia parlar, ni tan sols agafar el mòbil amb la mà", descriu la dona, que confessa que ha plorat molt durant aquestes setmanes. "No sabia què en seria de mi", murmura amb llàgrimes als ulls. Perquè els malalts de coronavirus no podien esperar, però és que ella tampoc.

"La clau de la rehabilitació és començar al més aviat possible i que sigui intensiva", afirma Josep Maria Ramírez, que admet que no poden continuar gaire més temps així. La meitat dels llits de l'institut continuen ocupats amb malalts de coronavirus i el seu pavelló d'esports –que també s'utilitzava per a la rehabilitació– està ple de més llits, preparats per rebre possibles casos de covid-19 més endavant. Mentrestant, els pacients neurològics als quals van donar d'alta precipitadament truquen cada dia al Guttmann suplicant tornar-hi per reprendre el seu tractament. "Potser no hi haurà un col·lapse sanitari amb el coronavirus, però sí amb la resta de pacients", vaticina Ramírez.