Els pagesos illencs que abanderaren la democràcia
Després del control ferri patit durant la dictadura, el 1976 un grup de petits agricultors de Mallorca fundà Unió de Pagesos per desmarcar-se dels terratinents i defensar millor els seus interessos, entre els quals hi havia també la lluita ecologista
PalmaLa mort de Franco el novembre de 1975 tampoc no passà desapercebuda al camp. Durant la dictadura la ruralia hagué d’estar sotmesa a les Hermandades de Labradores y Ganaderos, que formaven part del sindicat Vertical, creat a imitació del que ja hi havia a la Itàlia feixista. En l’anomenada Transició, per tant, els petits pagesos també tenien motius de sobra per reclamar el seu torn de paraula i contrarestar així el poder omnímode dels terratinents. A Mallorca, ho farien en el marc del Congrés de Cultura Catalana. La iniciativa, nascuda des de Catalunya i que a casa nostra es presentà el juny de 1976, era ambiciosa: des de diferents àmbits, pretenia fer un gran debat sobre l’estat de la llengua i cultura catalanes arreu del territoris de parla catalana.
Aquell debat nacional també abraçaria l’agricultura. Qui n’estigué ben pendent va ser el pagès Joan Mas Martorell Collet. Amb la seva dona, Joana Tugores, tenia a Montuïri una finca de cinc quarterades on cultivava principalment hortalisses. Tugores, de 71 anys, recorda el seu marit, mort el 2014, a 65 anys: “Ell, quan era fadrí, es dedicava a anar pels mercats a vendre. En casar-nos, però, sentírem parlar de Mercapalma i hi duguérem també els nostres productes perquè tinguessin una millor sortida. Llavors es podia viure bé del camp”. Mercapalma havia nascut el 1973 com a empresa pública amb l’objectiu de promocionar els diferents mercats majoristes de Ciutat. Ja durant el boom turístic alguns petits pagesos s’havien apuntat a abastir els hotels de la costa, on curiosament anaven a treballar joves que fugien de la vida dura de foravila.
Per a Collet, el Congrés de Cultura Catalana fou una finestra oberta al món. “En Joan –diu la vídua– va tornar entusiasmat d’una de les reunions sobre agricultura que s’hi feren. De seguida es posà en contacte amb Unió de Pagesos de Catalunya, nascuda el 1974 en la clandestinitat. Aconseguí que una delegació vingués a fer una xerrada als pagesos d’aquí”. De resultes d’aquelles gestions, el montuïrer fundà el 1976 Unió de Pagesos de Mallorca (UPM). Ho faria amb altres companys de terra que havia conegut al congrés: Toni Galmés Perdut (de Campos), Pep Estelrich Turricano (de Sant Joan), Pere Miralles Malherba (de Montuïri), Jaume Estrany (de Mancor), Tomeu Lliteres (d’Artà), Gori Negre (de Santa Maria del Camí), Tomeu Torres (de Sineu) o Llorenç Rigo (d’Inca).
Dones pageses
Joana Tugores també formaria part del nucli fundacional d’UPM: “Jo vaig ser la primera dona de l’entitat, però amb el temps també s’hi sumarien altres dones pageses que feien feina amb els seus marits. En cap moment em vaig sentir discriminada. No vaig patir gens de masclisme. A mi sempre m’escoltaven. Feia de secretària i, a les reunions, quan hi havia molt d’enrenou, feia callar tothom”. El maig de 1977, gairebé un any després de la seva creació en la clandestinitat, l’associació agrària ja va ser legalitzada. “Vàrem néixer –assegura Tugores– amb la voluntat de fer valer els nostres interessos davant l’Administració, per vetlar, entre altres coses, pel preu de la llet i del gasoil”. A la resta de l’Arxipèlag els petits pagesos s’organitzarien sense estar vinculats a l’entitat mallorquina. Unió de Pagesos d’Eivissa nasqué el 1976; la de Formentera, el 1977, i la de Menorca, el 1978.
El 1979 UPM ja treia la seva pròpia revista, Mallorca Pagesa. L’agrupació no escatimà esforços per fer sentir les seves reivindicacions. “A principi dels vuitanta –recorda Tugores–, durant una setmana férem una tractorada per les carreteres per protestar contra el preu del carburant. També protagonitzàrem la coneguda vaga de bous. Ens oposàvem que els majoristes no acceptassin la carn dels nostres bous més vells. Volien carn més tendra, rosada. Nosaltres, però, no estàvem disposats a tudar la carn dels nostres animals, que era igual de bona”.
Qui encara avui també recorda aquelles mobilitzacions és Gori Negre, exsecretari general de l’entitat. De 66 anys, regenta la cooperativa Coanegra, d’agricultura ecològica, a Santa Maria del Camí. “En néixer UPM, jo –apunta– tenia una vintena d’anys. N’era un dels fundadors més joves. Aleshores ja militava en plataformes anticapitalistes. Ens venien a visitar activistes polítics, sobretot anarquistes. Els grans propietaris, més escorats a la dreta, no volien saber res de nosaltres. S’acabarien afiliant a Asaja [l’altra organització agrària constituïda el 1989]. En un món agrari encara caciquista, se sentien els amos del camp i sempre es beneficiaven de les subvencions. Per protestar contra aquella injustícia, als anys vuitanta també vàrem ocupar diverses oficines de l’Administració”.
Contra Cañellas
Després de prop de quatre dècades de dictadura, UPM estava decidida a participar en el nou projecte autonòmic. El mateix Collet tindria un paper actiu en una de les primeres cites de les forces de la Transició: la presentació de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Balears, que tingué lloc al santuari de Cura el 13 de març de 1977, a tres mesos de les primeres eleccions democràtiques. Després, del 1987 al 1991, el montuïrer exerciria a l’Ajuntament del seu poble com a regidor independent per a PSM-Entesa Nacionalista –avui el seu fill Joan també és un destacat dirigent de MÉS.
La lluita política d’UPM abraçaria igualment l’ecologisme. El paper de l’entitat agrària en aquest àmbit ha estat estudiat per l’historiador Pere Josep Garcia, autor de la tesi doctoral Sindicalismo en Mallorca durante la Transición (1973-1981), defensada el 2015 a la UNED. “El juliol de 1977 –diu–, UPM, que ja tenia 1.500 afiliats, també se sumà a les lluites verdes per protegir la Dragonera. A partir de gener de 1978 no dubtaren a convocar mobilitzacions contra l’autopista Palma-Inca, que finalment es va fer. Més d’un va rebre fort durant les càrregues de la Guàrdia Civil per dissoldre els manifestants. I a final dels setanta alçaren la veu contra la cimentera Portland de Lloseta, inaugurada el 1966”.
Garcia desmunta la imatge simplista que sovint es té dels pagesos: “Aleshores ells consideraven que l’ecologisme era una manera de defensar el camp. No volien que es construís més pel bé de les seves collites. UPM feu una gran feina. Fou un moviment social més que ajudà a la democratització de la nostra societat”. Aquell activisme dels petits pagesos incomodaria molt el primer president autonòmic, Gabriel Cañellas (1983-1995), d’Alianza Popular. Negre recorda les males relacions que el mandatari conservador, llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques, tingué amb els petits pagesos: “No ens podia veure. Només es preocupà de defensar els interessos dels grans propietaris. Era un home que no venia del camp. Totes les terres que tenia eren de la seva dona, filla d’un important terratinent. I mentrestant, no es cansava de fer-se fotos damunt del tractor i de bravejar de ‘lo nostro’. Tot allò, però, era comèdia”.
Sobirania alimentària
Quaranta-sis anys després del seu naixement, avui UPM és l’agrupació majoritària en el sector. Un dels seus principals reptes és la sobirania alimentària. Ho explica Sebastià Ordines, el secretari general de l’entitat: “Actualment, només prop d’un 15 per cent del que consumim es produeix a l’illa. Perquè augmentàs la xifra, bastaria que s’incentivàs la compra de productes locals. Els pagesos bé farien el cap viu per produir més aliments”. En aquesta línia, la nova Llei de turisme, aprovada al maig, obliga que els establiments turístics ofereixin entre un 3 per cent i un 5 per cent, en funció de la categoria, de productes locals. De moment, però, el govern estatal ha vetat la mesura per considerar-la inconstitucional. Al seu parer, vulnera “el principi d’igualtat i no discriminació dels operadors econòmics”.
Ordines assegura que la pandèmia serví per donar a conèixer més el producte de ‘quilòmetre zero’ entre la població. “De resultes d’aquells mesos de confinament –apunta–, hi ha grans superfícies com Lidl que no han deixat de comprar-nos. S’han adonat que els seus clients troben la fruita i la verdura més bona collida el dia abans”. L’actual representant dels petits pagesos no oblida que el lliure mercat no es pot prohibir. Fa, però, la següent reflexió: “El problema que tenim a Mallorca és que ens arriben productes a molt baix preu, sobretot de la Península i, per tant, de mala qualitat. Aquí els costos de producció són més elevats. I al final és normal que qualsevol producte nostre sigui més car que un de fora”. El portaveu d’UPM també ataca les importacions estrangeres, que atempten contra la sostenibilitat del planeta: “El dia que el petroli sigui tres vegades més car que ara, ens adonarem que dur un producte de l’altre cap de món ens costa un ronyó. Llavors valorarem més el que tenim aquí devora”.
Des de final dels anys noranta, els pobles de les Illes no han aturat de crear noves fires, convertides en el millor aparador de la pagesia. L’actual oferta ‘firaire’, filla de la societat de consum, no té res a veure amb la que hi havia fa més de cent anys. A Mallorca, la més antiga és la de Sant Marc, a Sineu (al primer diumenge de maig), documentada des de 1318. La segueixen la del Dijous Bo (la tercera setmana de novembre), que de manera oficial se celebra des de 1807; la de Santa Maria del Camí (al maig), datada del 1866, o la de Porreres, nascuda també a final del segle XX.
Un testimoni directe del boom de les fires fou l’historiador Mateu Morro, autor de nombrosos llibres, entre ells, Pagesos (Documenta balear, 2005). Del 2000 al 2003 fou conseller d’Agricultura i Pesca del Primer Pacte de Progrés. “Molts municipis –apunta– tenien ganes de cercar elements singularitzadors. Està molt bé explotar allò propi perquè la gent ho conegui. Era una tendència que ja existia a Catalunya”. El llistat de fires temàtiques que han sorgit les dues darreres dècades és llarguíssim: la de la mel a Llubí (a final de novembre); la de l’arròs pobler (a final de novembre); la de la flor a Costitx (a principi de maig); la del caragol a Sant Jordi (al maig); la dels esclata-sangs a Mancor de la Vall (a final de novembre); la de l’oliva a Caimari (tercera setmana de novembre); la de les matances a Sineu (segona setmana de desembre), etc.
“A la gent –recalca Morro– ja li va bé que hi hagi tantes fires. És una bona excusa per sortir a passejar. És una pena, però, veure com avui ja totes s’assemblen massa. Durant el boom turístic ja s’organitzaven balls de cossiers, balls de bot i espectacles de flamencs per entretenir els visitants”. L’historiador assegura que el primer polític a intuir les possibilitats electorals de les fires va ser Maria Antònia Munar, la líder d’Unió Mallorquina i presidenta del Consell de Mallorca entre 1995 i 2007. “Sempre que podia anava a alguna per fer-se la foto pertinent. Això després ho explotarien altres polítics. És una manera de folkloritzar les fires”.
Gabriel Cañellas, el primer president autonòmic (1983-1995), no estigué a temps d’explotar el ganxo electoral de les fires. “Ell, però –recorda Morro–, també tendí a folkloritzar la pagesia des d’un populisme conservador. Li agradava organitzar dinars d’arròs brut amb la gent major dels pobles, davant dels quals reivindicava ‘lo nostro’. Era una expressió que s’alimentava de tòpics i rere la qual no hi havia cap voluntat de dignificar el camp balear i de projectar-lo en el futur”.