Imma Puigcorbé Sabata: "Els pagesos no portem barretina, també anem al cine i a la discoteca"

Begudà (La Garrotxa)Imma Puigcorbé Sabata (Les Llosses, 1988) recorda que quan era una nena ja volia curar totes les bèsties de casa. Veterinària rural, neta i filla de pagesos, aquest any ha publicat el seu primer llibre, Vaques, històries d'una veterinària rural, amb el segell de Cossetània Edicions en el qual parla amb passió d'aquests animals i d'una feina arrelada al territori. Actualment viu a Begudà (la Garrotxa), on amb la seva parella també fan de pagesos i és una de les cares visibles de Revolta Pagesa des que el febrer van començar les mobilitzacions del sector.

Sempre havia volgut ser veterinària rural?

— Penso que és un sentiment que no tries. De petita sempre deia: pagesa o veterinària? I per això em vaig fer veterinària rural. No podria estar tancada dins d'una clínica no sé quantes hores al dia. No serviria.

A banda de l'estima pels animals, quines altres qualitats ha de tenir una persona que es vulgui dedicar a aquesta feina?

— T'ha d'agradar estar a fora perquè et mulles, passes fred o calor... També crec que has de tenir molta imaginació perquè el nivell de diagnòstic que tenim és més precari, tecnològicament, que en una clínica. Però, al final, la qualitat més important és l'empatia amb els animals.

La seva agenda és imprevisible? O els animals també tenen una rutina establerta?

— Normalment, tenim una rutina establerta, que són els controls de reproducció, com les ecografies, o les proves sanitàries com és el sanejament, que es diu, que és un control oficial d'algunes malalties. Però a part d'això, que solen ser dues hores i mitja al dia, la resta són trucades i a veure què surt. Una vaca que va de part o un vedell que va coix, per exemple.

Està especialitzada en vaques. Tracta altres animals?

— Poquets. El 90% d'animals que tracto són vaques i després altres remugants, sobretot ovelles i cabres. He tractat alguna altra espècie animal, com gallines o porcs, però és menys probable.

La seva és una feina perillosa? Ha viscut situacions complicades?

— Ho és. Ja no perquè les vaques siguin més o menys agressives, sinó pel pes que tenen. Un cop de cap sense voler et pot fer molt de mal. No pots tractar-les amb una confiança excessiva, sempre has d'estar pendent.

Té una cartera de clients gran?

— Sí, les ràtios de veterinari per nombre de granges són bastant altes. No conec les xifres exactes, però som pocs veterinaris rurals i cobrim molt territori perquè som quatre gats.

Molts vaquers són homes amb llarga experiència en la pagesia. S'ha trobat en situacions de menysteniment per ser dona i jove?

— Sobretot el primer moment quan entres en una granja de nou que sembla que hagis de demostrar ves a saber què. És una mica allò d'"Ei, que soc un pagès de tota la vida fort i valent i no he pogut solucionar això i has de venir tu, menuda i dona, i pretens arreglar-ho". Però, vaja, això passa normalment amb generacions molt més grans que jo, amb pagesos que tenen setanta anys i és una primera impressió. Que després, fet el primer pas, ja està, et sents com a casa.

Comentava que sobretot li passa en granges desconegudes. Aquí dalt, que tothom es coneix, és més fàcil o més complicat treballar?

— En principi semblaria més fàcil, no? Però per a mi és potser més difícil, perquè és com que tens encara més aquest lligam de compromís, que les coses surtin bé, no? Quan un pagès conegut em demana d'anar a treballar a casa seva, per mi és molta pressió. Tens ganes que surtin bé les coses.

Quan una vaca pateix una fractura se l'ha de sacrificar. M'imagino que és una de les decisions més complicades de l'ofici...

— Sí, quan decideixes que no hi ha tractament, que no hi ha cura, és dur. Perquè la feina d'un veterinari al final és curar o ajudar. Aquest punt és el més difícil, no t'acostumes mai a dir-li al propietari que no hi ha res a fer, per exemple, quan una vaca sana de cop i volta es trenca el fèmur.

Com a neta i filla de pagesos, creu que ha canviat molt la vida, al món rural?

— Sí. A l'època dels meus avis hi havia una part molt més cultural. Les granges eren molt més petites i un ramader podia tenir 4 o 5 vaques. Ara, evidentment, s'ha professionalitzat molt més, i la gent ha de tenir molts animals per tal de poder-se guanyar la vida. La gent et diu: «Si amb 20 vaques pogués viure, només en tindria 20». Però per viure els ramats han de ser com a mínim d'unes 70 o 80 vaques de llet. I de carn també, o més. I esclar, vulguis o no això també fa perdre una mica aquest esperit més familiar, més cultural. Una altra cosa que trobo que ha canviat és que abans els animals eren més flacs. La gent passava gana i els animals també.

Creu que, des del punt de vista d'una persona que no coneix l'ofici, es romantitza la vida d'un ramader o d'un agricultor?

— Una mica. No vivim en una cova aïllada i apartats del món. Els pagesos no portem barretina, els diumenges també anem al cine i podem anar a la discoteca i tenim carreres universitàries. Amb això vull dir que som un més de la població, però ens dediquem a cuidar els animals. Tenim la sort de treballar envoltats d'un entorn preciós, i això és romàntic i molt bucòlic, però és una vida molt dura. Quan plou o neva també hi has de ser.

A més de pagesa i veterinària, també és una de les portaveus de Revolta Pagesa. Quina valoració fa de les mobilitzacions de principis d'any?

— Crec que han estat un cop de puny sobre la taula. La pagesia hi som i som un sector essencial. Hem sentit que la societat ens ha donat suport i això ens ajuda a continuar.

Si un lector vol ajudar els pagesos, què pot fer?

— Fixar-se en les etiquetes a l'hora de comprar. Si tens davant un enciam del Maresme o un de Huelva, doncs triar el del Maresme, no? És veritat que molta gent no pot triar gaire el que menja perquè no té pressupost. Si la cistella pot contenir uns quants productes de proximitat, jo crec que ja és un gran esforç. I no només per la pagesia, també pel medi ambient i per l'economia circular. No podem culpar els consumidors de tot. És a dir, hi ha persones que el seu negoci és vendre l'aliment, i al final compra l'aliment més barat i l'acaba venent als consumidors i com a consumidor no pots triar gaire, perquè ells et posen un sol producte i ja està. Una altra cosa que es pot fer, quan anem al món rural, és respectar la feina d'aquests pagesos. És molt fàcil no deixar els fils oberts quan caminem, no deixar el cotxe aparcat a llocs on un tractor no podrà passar... Al final són accions petites però molt importants.

Per la passió amb la qual parla de la feina i de la pagesia, es veuria escollint un altre camí a la vida?

— Tornaria a fer el mateix. Mai hi ha hagut una opció B.