Paguin per veure el monstre!

Dins la primera meitat del segle XX era habitual que els mariners mallorquins es topassin amb el vell marí (Monachus monachus ), la mítica foca mediterrània. El goteig d’observacions d’aquesta majestuosa espècie arriba fins a la darreria dels anys 60 a les quatre illes. Abans, però, van ser perseguits amb hams, collars de ferro plens de puntes, a pedrades, a cops de bastó, ganivetades i tirs. La majoria van ser pescats de manera accidental, però molts van ser perseguits per la pell, per robar peix, per fer malbé les arts de pesca, però sobretot per una manca de sensibilitat que avui ens costa d’entendre.

A Santanyí, el patró Guillem Trapasser ens contà que pescant amb els seus germans en veia sovint una colla. Ells pescaren molt amb la moruna i el vell marí la visitava per menjar-se el peix. Per desgràcia seva, però, un dia un va entrar-hi a menjar bonítols i no en va saber sortir. Resultà ser una femella embarassada, i allà, damunt l’escar d’en Ferrereta de Cala Figuera i davant una gran expectació, el carnisser li va fer la pell. El greix va ser usat per fer sabó i la pell va ser convertida en estora per un pelleter de la Calatrava. Com que no va quedar gaire fina, acabaren fent-ne corretges per al mul i folraren els rems de la barca. Poc abans, el patró Rafel Beiot n’havia capturat un altre a la cova del Fum i de la pell se’n feren sabates.

Sovint, emperò, els vells marins acabaven exhibint-se per entretenir el públic de l’època. Cap al 1975 un jove i entusiasta naturalista palmesà, Francesc Avellà, va fer un extraordinari treball de recerca de camp arreu de les Illes, documentant desenes de captures i cites. Aquest treball inèdit és una duríssima crònica de la persecució de la foca fins a l’extinció. Avellà liderava anys més tard campanyes de conservació del vell marí als països mediterranis on encara en quedaven poblacions. No cal dir que encara és una de les espècies més amenaçades del planeta.

Exhibit arreu

Vegem-ne alguns casos: el 1931 un guàrdia va matar-ne un prop de la cova Llarga, a Eivissa. Era negre amb una clapa blanca i d’uns 250 quilos. El dugueren al pòsit d’Eivissa i van fer pagar 10 cèntims per veure’l. De la pell en feren bosses. A prop de Maó, uns mariners van agafar-ne un amb el bòlitx i el mataren a cops de timó al cap. L’exhibiren prop del mercat i també feien pagar 10 cèntims per mostrar-lo. La crònica diu que una dona li va arrabassar els bigots perquè deia que llevaven el mal de queixal. Finalment, un comerciant va comprar-lo per alimentar les seves llagostes. Cap al 1933 es capturà un vell marí prop de cala Teulera i va ser portat a Maó; com de costum, feren pagar 10 cèntims a qui volgués veure la bèstia. Entre 1930 i 1935, un tal Perico va agafar un vell marí de set pams a cala Llonga i també va acabar exposat a Maó. Abans, devers el 1921, se n’havia capturat un gran exemplar a cala Blanca (Menorca) dins una almadrava; va anar a pegar a la fira de Ciutadella i s’hi va exhibir per una pesseta.

Comportaments qüestionables

Cap al 1918 un mariner que era damunt na Foradada (Cabrera) va veure un vell marí que jeia arran de mar, li va tirar una pedra grossa a damunt i el matà a l’acte. L’animal va ser transportat a Campos, on el mostraven per 25 cèntims. Un tal Bernat Metge de Santanyí va abatre a tirs un altre vell marí a cala Santanyí. El va dur fins a una portassa de Porreres, on feia pagar 10 cèntims per veure el monstre. Com a reclam, va fer un cartell que deia: “Una foca que s’ha menjat vuit homes”. En Metge va tallar el penis de la foca i el mostrava a les al·lotes. Al cap d’uns dies, el batle va amenaçar de dur-lo a la presó si no en retirava el cadàver, que feia una olor insuportable i provocava les queixes dels porrerencs. Li va treure la pell abans de tirar-lo a la mar de Mondragó.

El 1922 se’n va capturar un exemplar dins una almadrava a Cala Fornells (a la foto). El portaren a Andratx i allà el mostraren per 10 cèntims. El laboratori oceanogràfic l’acabà adquirint. També als anys 20 se’n capturà un a la zona del Barcarès per part d’un tal Barraixet i l’animal acabà exposat al públic a sa Pobla. En aquella mateixa dècada, un temporal va dur un vell marí viu a la platja de la Colònia de Sant Jordi i un home anomenat Jaume Carboner el va matar a ganivetades. Un pic mort, el dugué a mostrar a la fira a Ciutat.

Fins als anys 40 els vells marins podien aparèixer fins i tot a Palma. Aquells anys una foca es va emmallar amb una xarxa bonitolera que el patró Rafel Plata tenia calada a prop del moll Vell. L’animal va ser duit per mostrar al club nàutic, i fins tot se’n feia un anunci a Ràdio Mallorca, en què es deia que era un “peix fenomen”.

A finals de 1958 un guàrdia civil va disparar dos pics a un jove vell marí a cala Tuent. L’animal va morir i va ser duit en barca al port de Sóller per mostrar-lo. Un membre de la Societat d’Història Natural, Lluís Gasull, era al port de Sóller fent de guia turístic i en va poder prendre mides (2,52 m). La pell s’usà per folrar cadires. Fa uns mesos, el patró Fai ens contava que quan ella era jove se’n va capturar un a Portocristo. També va acabar dins una cotxeria de Manacor exhibint-se per uns cèntims. Per sort, no totes les cultures de la Mediterrània han estat tan implacables amb l’espècie, de la qual en queden entre 350 i 450 exemplars al món. Molts pagaríem per veure’ls; això sí, vius i en el seu medi, si és possible.