Riuades

Al país on la pluja no sabia ploure: el trauma dels valencians amb les riuades

El País Valencià ha viscut tres grans temporals en els últims setanta anys que han deixat una forta empremta en la memòria

Un carrer d'Alzira, negat pel trencament de la Presa de Tous
31/10/2024
4 min

BarcelonaDimarts 29 d’octubre del 2024. Aquesta data quedarà ja inscrita, amb lletres indelebles, en la memòria del País Valencià, al costat de dues més: 14 d’octubre del 1957 i 20 d’octubre del 1982. És el nostre particular trauma.

Octubre, definitivament, és un mes perillós en terres valencianes. L’any 1957 les pluges torrencials a les conques mitjana i baixa del Túria van provocar un desbordament del riu al seu pas per la ciutat de València, amb importants maleses humanes i econòmiques. Van ser dues crescudes, la primera de matinada i la segona, molt més virulenta, a les dues del migdia. La primera onada va ser estimada en 2.700 m³/s i una velocitat de 3,25 m/s. La segona onada es va calcular en 3.700 m³/s de cabal màxim instantani i una velocitat de 4,16 m/s.

Com a resultat d’aquella riuada, el franquisme va desviar el llit del Túria –en l’anomenat Pla Sud–, que ara voreja la ciutat i transcorre per una llera més ampla, capaç de desembocar els aiguats en la mar sense massa destorb.

La pantanada de Tous

Aquell trasbals hídric, però, va quedar en la memòria dels valencians, que el van reviure un quart de segle més tard a la comarca de la Ribera, quan les pluges en algunes zones de la vall d’Aiora i la Canal de Navarrés (fins a 700 mm/dia) van rebentar la presa de Tous i van ocasionar una gran riuada del riu Xúquer, que van negar quasi 300 quilòmetres quadrats de superfície a la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Pobles com Gavarda i Beneixida van quedar completament destruïts, fins al punt que es van haver d’alçar en uns altres emplaçaments de nova planta. Inspirat en aquell desastre, el cantant Raimon va crear la seua tristament famosa cançó Al meu país la pluja, que comença de manera perfectament significativa: “Al meu país la pluja no sap ploure/o plou poc o plou massa./Si plou poc és la sequera./Si plou massa és la catàstrofe”.

I ara, de nou, un mes d’octubre, una DANA colossal, erràtica, imprevisible, atzarosa, ha colpejat les comarques centrals del País Valencià. I ha provocat desenes de morts i unes maleses econòmiques i humanes impressionants: ponts destruïts, rius desbordats, carreteres tallades, trens aturats, gent que ha hagut de passar la nit als seus vehicles...

Com que som a l’època dels mòbils, de seguida les xarxes socials i les televisions han emès tota classe de vídeos testimoniant la commoció i el daltabaix. Entre aquest material, es feia viral de seguida en X una vella piulada del Partit Popular de la Comunitat Valenciana que ara adquiria un aire de premonició sinistra. Al missatge els populars es vantaven, al poc d’arribar al Govern de la Generalitat (2023), d’haver desmantellat la Unitat Valenciana d’Emergències, creada per l’anterior administració de Ximo Puig. “És el primer pas de la reestructuració del sector públic empresarial anunciada pel Govern valencià”, acabava el text. I sí, aquesta “reestructuració”, amb l’asèpsia del llenguatge burocràtic, certificava les mancances que ara s’han evidenciat de manera luctuosa i letal.

El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, durant un acte oficial dimarts 29 al migdia, durant la DANA.

Quan escric aquest article la xifra de morts reconeguts supera les noranta persones. Els desapareguts, incomptables. Els mitjans de comunicació anunciaven l’arribada dels primers cadàvers a la Ciutat de la Justícia de València, que faria de morgue improvisada. El lloc que durant els darrers anys ha vist desfilar tota mena de cossos corruptes, els protagonistes de dues dècades de saquejament del PP de les arques de les institucions valencianes (Zaplana, Olivas, Alfonso Rus...), ara s’obria per certificar un altre octubre terrible, però les persones que hi acudien sense vida no tenien cap culpa de res.

Efectes del canvi climàtic

“Qui portarà la pluja a escola?/Qui li dirà com s’ha de ploure?”. Potser els negacionistes del canvi climàtic ens hi poden donar alguna lliçó magistral. Mentrimentres, només queda seguir atents a la impotència dels meteoròlegs de totes les cadenes, mentre expliquen que una DANA és intrínsecament imprevisible, i que aquesta continuarà, i que en vindran més, i hi haurà més terrabastalls, convulsions i desastres. Que les DANA mediterrànies són ja com els huracans tropicals...

Que aquesta vegada ha sigut diferent ho he notat de seguida pels missatges que m’arribaven al mòbil. Amics de dos continents afirmaven haver vist a les notícies el diluvi i em preguntaven si estava bé. Els he tranquil·litzat: a la Plana de Castelló, aquesta vegada, la pluja s’ha comportat. Però l’any passat per aquestes dates hi vam viure un esclafit tèrmic, un autèntic tornado que va provocar destrosses innombrables.

Tot és incert, tot és insegur. No sabem què passarà demà. Però quan vindrà un altre octubre, mirarem el cel amb impotència, intentarem desxifrar la densitat dels núvols, farem memòria i potser alguns, si encara hi creuen, es posaran a resar. El món ha canviat i nosaltres amb ell. I la pluja no sap ploure.

stats