El país que vàrem perdre

Palma“Amb la meva terra perduda, jo ja no seré ningú”, escriu l’algerià de família menorquina Albert Camus, premi Nobel de Literatura, el 1958. Encara no l’havia perduda del tot, però intuïa el desastre que arribaria només quatre anys més tard, el 1962: la independència algeriana i l’èxode de prop d’un milió d’africans d’origen europeu, entre els quals desenes de milers de ‘maonesos’, d’ascendència balear. Camus no ho veuria, ja que morí en accident de trànsit el 1960.

La novel·la de Maite Salord El país de l’altra riba, Premi Proa (i publicada per aquesta mateixa editorial), s’inicia a l’Algèria colonial francesa a finals de la II Guerra Mundial –quan havia arribat a ser seu del govern lliure de Charles de Gaulle contra l’ocupació nazi– i finalitza a Menorca l’any del centenari del naixement de Camus, el 2013. Hi juga un paper important la comunitat d’origen menorquí de Fort de l’Eau –ara Bordj El Kiffan–, que continua parlant en català, fins al moment d’haver d’abandonar el seu país.

Les relacions entre totes dues bandes de la Mediterrània han estat constants –i sovint conflictives–, fins als nostres dies, quan ens arriben les seves pasteres. La presa d’Alger pels germans Barba-rossa, el 1516, el convertí en un focus d’incursions contra les costes de les Balears: l’intent de la seva conquesta el 1541 per Carles I, amb una flota que partí des de Palma, fou un fracàs. El seu net Felip III reuní tres esquadres amb el mateix objectiu, també a la costa mallorquina, el 1601, el 1602 i el 1603, sense èxit. Al segle XVIII, el mític ‘capità Barceló’ participà en dues expedicions contra Alger.   

Però també hi hagué intenses relacions comercials. Maria Barceló i Miquel Àngel Capellà, de la Universitat de les Illes Balears, registren com, al segle XV, en cases de Palma es podien trobar objectes com “cuiram bo d’Alger”, “li d’Alger”, “dues estores d’obra d’Orà” i “una capseta nova d’obra de Bugia”. L’historiador Onofre Vaquer assenyala com, a la segona meitat del mateix segle, el nord d’Àfrica “era la destinació més freqüent” de les naus mallorquines. A la segona meitat del XVI, documenta 45 naus amb aquesta destinació, més de la meitat de les quals es dirigeixen a Alger, un 20% a Orà i un 9% a Bugia.

El ‘carrer de Maó’ a Alger

El malson dels periòdics atacs des de la Barbaria cap a les Illes es tancà, segons l’antropòloga Maria-Àngels Roca, amb la conquesta d’Algèria per França, iniciada el 1830 i completada el 1848. Els francesos estimularen la immigració de colons europeus –els anomenats pieds noirs, per les botes dels soldats–, entre els quals hi havia els menorquins i, en menor mesura, altres illencs, coneguts en conjunt com a ‘maonesos’. El 1834, indica la filòloga i traductora Marta Marfany, ja existia un ‘carrer de Maó’ a Alger.

Entre el assentaments dels ‘maonesos’ a Algèria destaquen, segons Marfany, Fort de l’Eau, “creat el 1849-1850 per 45 famílies menorquines”, i Aïn Taia, “creat el 1855 per 967 menorquins”. Segons l’historiador Martí Carbonell, és a l’antic Fort de l’Eau “on podem trobar més evidències del pas dels illencs”, com “casetes fetes de marès, amb l’arquitectura típica” menorquina; l’església, “avui convertida en biblioteca”, i el cementeri, molt deteriorat per culpa del terratrèmol que afectà la zona el 2003”. Fins i tot, els habitants encara són coneguts com aquafortaines, “el mateix que en l’època colonial”.

Amicale Aquafortaine du Souvenir és el nom d’una associació, amb seu a Aix-en-Provence, que perpetua la memòria d’aquells ‘maonesos’ i que celebra una trobada anual dels seus descendents -per descomptat, en terres franceses. Marfany registra que el 1998 alguns d’ells, residents a França des del 1962, encara parlaven el català –‘maonès’– dels seus avantpassats, “malgrat els entrebancs històrics i l’homogeneïtzació de la França actual”.

El 1954 esclatà la revolta contra el domini colonial, que tractava els nou milions d‘àrabs’ –en part, berbers– com a ciutadans de segona, a diferència del milió de ‘francesos’ –descendents de colons–, liderada pel Front d’Alliberament Nacional, amb mètodes terroristes. La República Francesa hi respongué amb una dura repressió, en la qual es feren tristament famosos els paracaigudistes -la qual cosa surt reflectida a la pel·lícula del 1966 de Gillo Pontecorvo La batalla d’Alger.

El professor d’Història Contemporània Antoni Marimon registra el nom de l’eivissenc Joan Torres Torres, que va morir “a causa d’un atemptat a Alger el febrer del 1962”. Cristòfol Seguí Colom, “fill d’una família de comerciants mallorquins establerts a Alger”, va combatre a l’exèrcit francès, i Jean Mendiola, d’origen mallorquí, “va morir en combat en terres algerianes” el 1957.

Françoise Desnoyer, resident a Mallorca de fa més de 50 anys, va tenir un dels seus germans destinat a Algèria per prestar el servei militar durant el conflicte. “La gent a França no entenia què fèiem allà”, recorda. “El que volíem era que allò s’acabés”. El general De Gaulle, tornat al poder com a president d’una nova república –la cinquena– arran de la crisi algeriana, es va adonar de la impossibilitat de mantenir la situació: els Acords d’Evian del març del 1962 establiren la celebració d’un referèndum, en el qual, evidentment, guanyà la independència per àmplia majoria.

Enfront del que consideraren una traïció, una part dels algerians europeus i un sector dels militars constituïren l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS, les seves sigles en francès). La seva posició radical –Algèria ha de mantenir-se francesa, sense concessions a l’enemic, l’‘àrab’– l’encarna un dels personatges més entranyables de la novel·la de Salord, el restaurador Michel Bisset. A la pel·lícula de Fred Zinnemann del 1973 Xacal, adaptació de la novel·la de Frederick Forsyth, els dirigents de l’OAS encarreguen a un assassí professional un atemptat contra De Gaulle –a qui, efectivament, intentaren matar. “No som terroristes, som patriotes”, afirmen, amb l’argument habitual dels terroristes.

Un mallorquí a l’OAS

Segons Marimon, va formar part de l’OAS Lluís Garcia Barranco, nascut a Esporles el 1926 i emigrat a Alger el 1949, que “va participar en diversos atemptats”. A partir del 1962, es refugiaren a l’arxipèlag ‘francesos’ d’Algèria “sense cap vincle familiar amb les Illes Balears”, d’alguns dels quals “no hi ha dubte sobre el seu rebuig a la política de De Gaulle” i que eren vigilats per la policia de Palma.

Albert Camus ja havia denunciat aquelles injustícies que generarien el desastre. Quan era un jove periodista de 26 anys, el 1939, en la sèrie de reportatges Misèria de la Cabília, recull les condicions de vida inhumanes de la regió i aposta per l’escola com a eina de integració: “Els cabilencs tendran més escoles el dia que s’hagi suprimit la barrera artificial que separa l’ensenyament europeu de l’ensenyament indígena; el dia, en fi, que, sobre els bancs de la mateixa escola, dos pobles destinats a entendre’s comencin a conèixer-se”.

Justament un mestre és el protagonista del seu relat breu L’hoste, en el qual es basà el llargmetratge del 2014 de David Oelhoffen Lluny dels homes, que reflecteix la situació algeriana el 1954: ‘àrabs’ i ‘francesos’ que han combatut plegats a la II Guerra Mundial ara combaten entre ells. Camus estudià amb companys indígenes a l’escola primària, en canvi a l’ensenyament secundari “aquests constituïen l’excepció i eren sempre fills de notables rics”.

En aparença, els uns i els altres conviuen raonablement bé: obrers ‘àrabs’ i ‘francesos’ viatgen barrejats al tramvia, i la mesquita blanca i l’estàtua del duc d’Orleans comparteixen la plaça del Govern d’Alger. És una dona ‘àrab’ qui ajuda a donar a llum la mare de Camus en la seva narració autobiogràfica El primer home. Els veïns d’escala, al barri pobre de Belcourt, són el senyor Tahar i el seu fill Omar. La mare del seu amic Pierre té “dues empleades, una d’àrab, l’altra francesa”. Quan Algèria crema de violència, un colon li assegura que els únics que els comprenen són els ‘àrabs’. “Estam fets per entendre’ns. Tan estúpids i brutals com nosaltres (...) Encara ens matarem una mica (...) Després començarem a viure de nou entre homes”. Camus es troba amb un ‘àrab’ a França amb “aquesta fraternitat de dos exiliats”.

A El primer home, esclata una bomba al carrer quan el protagonista –Camus mateix– visita la seva mare: Catherine Sintes Cardona, dona de fer feines, analfabeta i pràcticament sordmuda. Ell surt al carrer i salva un ‘àrab’ de ser linxat per furibunds ‘francesos’. El seu amic Saddok és ara terrorista, però el rep a casa “perquè el dret d’asil és sagrat”. “Estàs d’acord amb els bandits?” –és a dir, el Front d’Alliberament Nacional–, li demana l’oncle. “Amb els altres àrabs sí, amb els bandits, no”. El 22 de gener del 1956, Camus crida –sense èxit– a una treva en què els combatents es comprometin a respectar i protegir la població civil: “Siguin els que siguin els orígens antics i profunds de la tragèdia algeriana, hi ha un fet que roman: cap causa justifica la mort de l’innocent”.  

Tot i que, en teoria, podien quedar a la nova Algèria, només entre abril i setembre del 1962, assenyala l’historiador Guy Pervillé, 865.000 descendents d’europeus parteixen cap a l’exili. D’ells, 600.000 s’instal·len als departaments del sud francès. Només 506 accepten quedar-hi. “La majoria de menorquins nascuts a Algèria, ja molt afrancesats, passaren gairebé tots a la França metropolitana”, assenyala Marimon. Havien perdut el seu país.