PalmaE l 2012 naixia la Fundación Turismo Palma de Mallorca 365. El seu objectiu era atreure turistes tot l’any. L’entitat tenia un caràcter publicoprivat. Estava constituïda per Cort (aleshores en mans del popular Mateu Isern), Autoritat Portuària de Balears, Aena i empreses del sector, com Meliá Hotels International, de Gabriel Escarrer. Va ser en aquell moment quan Palma començà a adquirir l’aparença de parc temàtic turístic. Ho explica l’antropòleg Marc Morell, de la Universitat de Bergen (Noruega): “Optàrem per recuperar-nos de la darrera crisi econòmica mitjançant l’obertura de franquícies de gelattos italians, menjar ràpid, botigues de souvenirs i tendes fashion, que a poc a poc anaren substituint els establiments més tradicionals. El 2017 ja posàrem el crit al cel davant l’onada de creueristes i usuaris de lloguer vacacional”.
Llavors el malestar per la turistització de Palma es manifestà en forma de pintades (‘Tourist, go home’) i amb el naixement d’entitats com Ciutat per a qui l’habita (2016) i la Plataforma contra els Megacreuers (2018). Pel que fa a la lenta desaparició del teixit comercial de tota la vida, Morell assegura, tanmateix, que és un error donar-ne tota la culpa al turisme: “A partir del 2012 es va estendre la moda de fer comandes per internet. Això va significar la mort de molts petits comerços. En canvi, les grans superfícies entomaren l’envestida sense cap problema”.
Al servei del gran capital
El 2010 el petit comerç ja havia començat a intuir els efectes de la mutació de Palma en un gran hotel. La batlessa socialista Aina Calvo inaugurava els carrers de Blanquerna i Fàbrica reconvertits en zones per a vianants –el 1990 ja s’havia fet el mateix amb el carrer dels Oms i ara toca a Nuredduna. Aquestes ‘polítiques verdes’ eren una bona notícia, però, a curt termini, serviren per alimentar encara més la indústria turística. “Els propietaris –assegura Morell– començaren a apujar el preu del lloguer de comerços i només varen sobreviure, sobretot, els de la restauració, que eren els més rendibles. La resta passaren a mans de franquícies, que són multinacionals amb un gran poder adquisitiu. Així, Palma anà perdent la seva idiosincràsia i passà a ser una còpia més d’altres ciutats europees com Amsterdam, París o Barcelona, amb les mateixes botigues i amb els mateixos consumidors”.
L’antropòleg reconeix que aquesta transformació urbana s’emmarca dins el fenomen de la globalització econòmica, on tot està al servei del gran capital i els hàbits de consum han canviat. Qui afronta amb resignació el signe dels nous temps és Miquel Àngel Salvà, vicepresident de comerç de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM): “Aquests darrers anys, ja abans del covid, havien tancat molts de comerços emblemàtics. No podien competir amb els preus de lloguer només assequibles per a les franquícies. A carrers cèntrics com el Sindicat, Sant Miquel o els Oms, de locals que abans pagaven 1.200 euros al mes ara en demanen fins a 8.000. Això és una barbaritat”. L’especulació s’accentuà el 2015 amb l’actualització de la Decret Boyer, que posava fi a dues dècades de renda antiga tant per a habitatges com per a locals comercials.
Un cop dur a la memòria sentimental palmesana fou el tancament, el 2017, del cafè Líric, al final del Born. Obert des del 1894, era molt conegut per les seves animades tertúlies. La pressió immobiliària, però, no és l’única causa de l’adeu d’aquests comerços històrics. També n’hi ha que, tenint el local en propietat, no continuen per manca de relleu generacional. És el que ha passat amb la papereria Casa Roca o la merceria Casa Bet. Ara una altra merceria, Ca Donya Àngela, situada al carrer de Jaume II, amenaça de seguir les mateixes passes. Inaugurada el 1685 i amb onze generacions a les espatles, és la botiga més antiga de Mallorca. Està inclosa en el catàleg d’Establiments Emblemàtics de l’Ajuntament de Palma. En aquest catàleg també hi ha locals que s’han sabut remodelar. És el cas de Ca’n Joan de s’Aigo, amb més de 300 anys d’història. El 2018 inaugurà un tercer local, a les Avingudes.
Salvà insisteix, tanmateix, que, en el cas del petit comerç, David no pot competir amb el Goliat de les franquícies: “No pots posar portes al camp. Sempre estarem en una situació de desavantatge perquè ells són molt més forts i tenen una manera més agressiva d’arribar als clients”. El vicepresident de PIMEM-Comerç assegura que ara la prioritat és fer front a la competència de grans superfícies, com Fan Mallorca, situades a l’extraradi de Ciutat: “La gent ja no ve a Palma perquè li resulta més còmode anar a aquests llocs, on s’hi pot estar tot el dia menjant i comprant sense pagar per aparcar. Al centre, en canvi, quatre hores d’aparcament et surten per prop de quinze euros. Ara, amb tot, hi ha bona sintonia amb l’Ajuntament. El batle José Hila ens ha promès bons d’aparcament per atreure clients”.
“Terrassacràcia”
Una persona que ha fet de notari de la metamorfosi que ha patit Palma els últims anys és el periodista Carlos Garrido. Ha recollit en dos llibres els seus articles publicats a Diario de Mallorca: ‘Palma íntima’ (La Foradada, 2008) i ‘Metáforas de Ciudad’ (Ifeelbook, 2014). “A mi –diu– ja em passa com als vells. Quan passeig pel centre ja no hi veig el que hi ha, sinó el que hi havia”. Garrido, natural de Barcelona, confessa amb pena que ja no reconeix la ciutat que l’acollí l’estiu del 1975, a 25 anys: “Jo vaig venir aquí a fer el servei militar. En acabar, vaig començar a col·laborar a Diario de Mallorca. Llavors Barcelona era una ciutat grisa i antipàtica. Palma, en canvi, era molt humana. Tothom es coneixia, podies aparcar devora ca teva i fer vida de bars”.
El 2015 Garrido va llegir amb estupor un estudi publicat per la prestigiosa revista britànica The Times, que assegurava que Palma era “un dels millors llocs per viure”. “Això –s’indigna– és mentida. Fora de les Avingudes, et trobes una ciutat degradada, bruta i insegura i amb col·lectius no integrats. L’Ajuntament només ha invertit en el centre, on ja no hi ha construccions normals. Tot són edificis de luxe”. El periodista lamenta els efectes de la globalització econòmica: “Tot és caríssim i la vida s’ha empobrit molt. Cada pic la gent fa feines més precàries. Així ens trobam amb la paradoxa que la llibertat ara consisteix a anar a fer un beure a una terrassa. Aquest és l’únic oci barat que ens queda amb les vides tan insatisfactòries que duim”.
Aquest palmesà d’adopció no s’està de criticar el que qualifica de “terrassacràcia”: “A l’Ajuntament ja li va bé que hi hagi terrasses pertot perquè així recapta més impostos. A Barcelona ja hi ha bars on, per seure en una terrassa, has d’agafar número, com si fos una carnisseria”. Garrido té clar que Palma no ha sabut defensar els seus trets identitaris més importants: la Palma gòtica, amb la Seu com a epicentre, i la Palma dels patis. “Tampoc –diu– no s’ha posat en valor la ciutat marítima, que s’ha convertit en una zona pija i de tardeo”.
Rutes per a la nostàlgia
Ara el nou focus d’especulació immobiliària és el Nou Llevant, a l’entrada del passeig Marítim. El guia cultural Tomàs Vibot mira de reüll tots aquests canvis. Du 23 anys d’ofici. “El que trob més a faltar a Palma –assegura– és el caliu humà. Una part dels edificis històrics estan buits, uns altres s’han reformat en hotels i uns altres estan en mans d’estrangers”. El públic a qui Vibot explica les petites grans històries de la capital balear és bàsicament mallorquí i de totes les edats: “Intent ensenyar aquella Palma que resisteix a l’embat turístic. Sovint ens aturam en alguna botiga històrica del carrer de Colom o de Jaume II i xerram amb els seus propietaris perquè ens contin anècdotes del barri. Cada vegada, però, amb el tsunami de les franquícies, en van quedant menys. És impossible competir amb Amazon”.
Perquè els seus usuaris es facin una idea dels canvis que ha patit Palma, Vibot sol utilitzar elements retrospectius com pot ser un text literari: “Llegim autors que parlen de barriades on se sentia jugar nins. Ara, però, no hi sents ningú i has d’anar alerta que no et passi un cotxe per damunt”. És amb la gent més gran quan aflora inevitablement la nostàlgia: “Em diuen: ‘Quina pena! Aquí hi havia un negoci de tota la vida que ja no hi és!’”. Com si fos un visionari, el 1986 el fotògraf Jaume Gual ja capturà aquest món comercial, avui a les darreres, en el llibre Façanes de botigues de Palma.
“Ara –es resigna Vibot– el centre històric s’està convertint en un gran plató turístic, sense ànima social. Aquella Palma que era un poble gran ara és un lloc de serveis i anònim, el que els sociòlegs anomenen un ‘no-lloc’”. Com a consol, el guia cultural s’aferra a dos bars emblemàtics que planten cara a la turistització: el bar Toni i el bar Plata, prop de la plaça de Santa Eulàlia. Són com l’aldea d’Astèrix enmig de la globalització.
Enmig de la lenta despersonalització de Palma (ara amb més de 400.000 habitants), hi ha iniciatives que lluiten per preservar-ne la idiosincràsia. El gener del 2013, durant les festes patronals, es constituïa la confraria de Sant Sebastià al voltant del bar Espanya (antic Can Vinagre), al carrer dels Oms. Inspirada en la que ja hi havia al segle XVI, el seu objectiu era dotar la festa d’un caire més participatiu. Un any després, a redós de la confraria, naixia el col·lectiu Orgull Llonguet. Un dels seus fundadors va ser Jaume Vich, il·lustrador de Melicotó, una empresa de camisetes mallorquines, de caràcter reivindicatiu. “Volguérem –diu– crear una identitat festiva. Consideràvem un error que tot el pressupost municipal es destinàs a pagar grans concerts”.
Orgull Llonguet prengué com a model la subversiva comissió de festes del barri de la Calatatrava, que va tenir un important paper dinamitzador durant la Transició –fou l’artífex de la recuperació de la Rua de Carnestoltes. La nova entitat agafava el nom d’un panet associat a les classes benestants de Palma, ja documentat el segle XIX per l’arxiduc Lluís Salvador. Es creu que tindria un origen francès. “Era –assegura Vich– un producte icònic que estava desapareixent de molts de forns de Ciutat. Llavors impulsàrem la campanya ‘Salvem el llonguet’ a les xarxes socials. Davant el ressò mediàtic que tingué, el gremi de forners i pastissers de les Illes Balears no dubtà a col·laborar amb nosaltres”.
Aquell nou signe d’identitat gastronòmic seria el fil conductor de les conegudes Llonguetades. “Cada 18 de gener –recorda el seu antic promotor–, un dia abans de Sant Sebastià, animam la gent a quedar amb els seus amics a diferents bars per menjar llonguets”. Orgull Llonguet completaria la iconografia de la festa adoptant un mocador groc amb diferents lemes combatius en cada edició i fent una cercavila amb tres caparrots singulars: Pep Toni (un xeremier encara viu), Miquel Pujol (el popular pastisser del Forn de sa Pelleteria, mort el 2014) i Bel Rotllet (una carismàtica dona dels carrers de Ciutat de la postguerra, traspassada el 1973). El col·lectiu també faria una rèplica, per treure’l a passejar, del drac de na Coca, el famós rèptil que atemoria la supersticiosa Palma del segle XVII.
El 2015, un any després d’haver animat la gran festa d’hivern de Palma, Orgull Llonguet es proposà crear-ne una de nova a l’estiu. Ho feu amb la recreació de la batalla, amb pistoles d’aigua, entre Canamunt i Canavall, els històrics bàndols nobiliaris de Ciutat de final del segle XVI. Orgull Llonguet es manté al marge de qualsevol subvenció de les administracions. Ara intenta mantenir viu el seu esperit reivindicatiu tot l’any. “Nosaltres –conclou Vich– representam la veu de la Palma que no volem que desaparegui per culpa de la turistització. A més, hem aconseguit dignificar el sentiment de pertinença a una ciutat que la Part Forana sempre havia vist amb menyspreu”.