Palma, una conversa entranyable

El verd de la branca del ficus i el ramatge d’un arbre del carrer emmarca les figures de les dues dones, col·locades d’una manera ideal: la de la dreta, que escolta, una mica més avall que la de l’esquerra, que li xerra. La de l’esquerra va amb bata i du ulleres, i té darrere seu les persianes del balcó, d’un verd esvaït que rima sense problemes amb el dels vegetals.

Les dues veïnes conversen de balcó a balcó, des de les seves tribunes delimitades pels faristols que són les baranes. Elles són més eloqüents que els diputats del Parlament o del Congrés, les seves paraules són més transcendents que les dels capellans damunt la trona, la seva gesticulació és tan artística com la de les estrelles de la música pop quan són a l’escenari. A la vegada tot és perfectament banal, humil, fins i tot vulgar si entenem que, de vulgars, en som tots quan som a casa nostra (alguns ho són també quan surten al carrer). Les dues dones, de fet, són en un espai intermedi entre casa seva i el carrer. Els balcons (a cadascuna el seu) les protegeixen, però també les exhibeixen, les deixen a la vista de tothom. Veuen i a la vegada són vistes pels altres.

El món no s’acaba en els balcons de les dues veïnes, que són els de dos primers pisos (tal com solen ser les finques de pisos de Ciutat; si fossin de Barcelona, segurament serien dos entresols): el món continua per avall, a partir del rètol en català d’un forn i cafeteria que assenyala el límit, el trànsit, entre dues realitats: l’Olimp dels balcons habitats per les veïnes i el món platònic de les ombres, per on es mouen els transeünts que van a comprar el pa o que s’aturen a prendre un cafè i una pasta, o qui sap si un gelat al local de baix. Les persones que van i venen caminant per damunt la vorera, o que passen per la calçada de pressa dins el cotxe, o enfilats a una moto, o dins un bus de l’Empresa Municipal de Transports, a pesar del disgust del regidor de Mobilitat de l’Ajuntament de la ciutat, un trol que lamenta que els ciutadans vulguin colcar gratis (els serveis públics no són mai gratis, annerot; els pagam amb els nostres impostos). L’ordre en la imatge, ja ho dèiem, és ideal: també els cabells de les dues protagonistes, que han passat per la perruqueria i s’han fet el pentinat curós, metòdic, però còmode i sofert, que els exigeix el dia a dia.

La llum d’estiu

S’estableix una altra rima entre l’estampat de flors de la bata d’una veïnada, la brusa blanca de l’altra, i la llum d’estiu que cau damunt elles i els seus balcons. La llum d’estiu, a Mallorca, és melosa quan cau damunt foravila o vorera de mar; en els paisatges urbans, en canvi, sembla un filtre que dona a les coses aquesta tonalitat suau i torrada. Hi va lligada, indestriable, l’olor d’estiu, que és una olor una mica àcida, inesperada, que feim les persones durant els mesos de calor (els adults; els infants fan olor de croqueta de pollastre), fins i tot quan anam nets i polits. La llum fa olor i les olors desprenen claror i humitat: a l’estiu mallorquí tot són sinestèsies, i segurament per això molts el troben feixuc.

De què xerren les dues veïnes? Josep Pla té un llibre titulat Barcelona, una discussió entranyable, que és un llibre de records de la Barcelona dels anys deu del segle XX, els anys d’estudiant de l’autor. Aquestes dones, sense proposar-s’ho, repassen en viu, i de viva veu, les estampes dels anys vint de la Palma del segle XXI. Naixements i morts, casaments i separacions, viatges i retorns, desil·lusions i esperances. Costums que es perden, noves maneres del jovent. El recompte, l’inventari i el balanç entre allò que se’n va i allò que queda. Per lligar-ho tot, i fer-ho més bo de pair, el comentari sobre el temps: enguany és més bo de dur, però aquests dies ha pitjat fort. Sí, però a les nits es pot dormir, que ja és molt. Nosaltres ja no encenem l’aire condicionat, perquè em constipa.

Els poderosos passen i moren, els seus triomfs són oripell i vanaglòria. Un dia no gaire llunyà Putin, i Trump, i els monstruosos pallassos de l’extrema dreta de tot arreu seran a penes un record incert en els vespres d’hivern i les seves llargues hores de foscor. Les dues veïnes, per contra, reprendran cada estiu la seva conversa, el seu cant de balcó a balcó, com els grills o les cigales.