PalmaEn l’època de Cirer, 2003-2007, s’impulsaren a Ciutat projectes públics encaminats a configurar una ‘megaciutat’ d’àmbit internacional: el museu Es Baluard, el metro, el Palma Arena, Can Domenge, Son Espases, el Palau de Congressos, l’ampliació de l’aeroport, la recollida pneumàtica, la fallida Òpera al port de Palma i les fallides torres de l’Estadi de Son Moix de l’empresari Vicente Grande. Tot i que en quasi totes es requeria la participació de l’Ajuntament de Palma, i encara que la batlessa n’estava ben informada, les noves infraestructures foren impulsades, en la seva pràctica totalitat, per Jaume Matas, llavors president del Govern balear.
Aquests equipaments volien posicionar la ciutat en un entorn global competitiu de grans esdeveniments i intensificar el turisme urbà. Totes varen ser obres polèmiques de principi a fi… i encara ara. Tot i tenir, en la majoria dels casos, una oposició ciutadana rellevant, s’anaren obrint camí avalades per una situació econòmica molt intensa i especulativa, com ja hem comentat en capítols anteriors.
Palma passava a formar part de les ciutats globals on, com diu Garcia Vázquez, el consum d’espai es feia per interessos econòmics en un entorn internacional favorable als grans edificis. Bancs, promotors immobiliaris, empreses multinacionals de l’oci i el turisme, així com minoristes locals i administracions locals, teixien una xarxa intensa d’interessos privats que utilitzaven recursos públics.
En moltes d’elles, hi havia l’objectiu ocult de cobrar comissions il·legals, que es repartien les persones que lideraven les obres i els partits que les sustentaven: el PP i UM. Quasi totes acabaren als jutjats amb condemnes que encara duren. Sovint, el seu finançament suposà sobrecostos extraordinaris que acabaria pagant –i encara paga– l’Administració pública.
Una de les obres més polèmiques va ser l’hospital Son Espases, abanderada per la cessió de sòl que gestionava Rodrigo de Santos, regidor d’Urbanisme en temps de Fageda i protagonista d’un dels escàndols polítics més sonats d’aquella època. La seva vida nocturna era la contrària a la que predicava: la seva afecció a acudir a prostíbuls homosexuals la pagava amb la targeta de crèdit de l’Ajuntament, cosa que Catalina Cirer va afirmar no haver sospitat mai fins que va esclatar l’escàndol el març del 2008.
Totes aquestes grans obres que es feren a Palma, com a moltes altres ciutats espanyoles en aquells anys de mania constructora i corrupció política, són encara molt discutibles pel que fa al servei que donen a la ciutat i per la hipoteca tan gran que varen causar a les finances públiques durant molts anys. Amb els cents de milions d’euros que costaren, s’haurien pogut solucionar en part dos grans problemes de Ciutat: edificis escolars i habitatges públics.
Les obres s’executaven a gran velocitat, a excepció del Palau de Congressos, que patí la crisi econòmica del 2008 i no es pogué inaugurar fins al 2017. De totes, la més espectacular va ser la no realitzada: l’Òpera al port de Palma, projecte de Santiago Calatrava que fou presentat la primavera abans de les eleccions del 2007 i que no aconseguí evitar que Catalina Cirer passàs a l’oposició, mentre Aina Calvo s’alçava com a nova batlessa de Palma.