PalmaEls anys 70 del segle passat, malgrat que es varen fer molts de desastres arquitectònics, algunes coses es varen fer bé, com la Cambra de Comerç al carrer de l’Estudi General, un edifici nou però ben encaixat al barri de la Seu, obra de Pere Garau el 1971. També un edifici públic, l’institut Antoni Maura, obra d’Antoni Alomar, el 1974. Ambdós arquitectes eren fills de persones que, com hem explicat en altres capítols, havien fet molt per Ciutat. Un altre edifici rellevant és el de l’Institut Oceanogràfic, obra de Vicenç Roig el 1973, que es posa sempre com a exemple de bona arquitectura contemporània. Les tres obres esmentades s’expliquen a la important guia d’arquitectura del Col·legi d’Arquitectes de Balears. Tres grans cases més (Can Olesa, Can Catllar i Can Vivot) eren declarades monuments nacionals.
Malgrat que la crisi del petroli afectà el turisme, la vida nocturna de Palma continuava vibrant a la plaça de Gomila. El 1973, Marlene Dietrich actuava a Tito’s i, per animar la indústria turística, l’Auditòrium acollia el 1975 el nou festival Musical Mallorca, finançat per RTVE, en un intent de fer reviscolar el Festival Internacional de la Cançó, que havia desaparegut uns anys abans. Així i tot, la cosa anava cap avall. El 1975, la mítica discoteca Sgt. Peppers, on havia actuat Jimmy Hendrix uns anys abans, es va vendre a Bartomeu Cursach, del qual també haurem de parlar més endavant.
La vida literària i cultural a Palma continuava sent intensa. El 1970 s’inaugurava la biblioteca de la Fundació March Servera, una eina clau per a la recerca sobre Ciutat i consultada moltes vegades per fer aquesta biografia. Robert Graves presentava a la llibreria Tous la seva novel·la Adiós a todo eso. Calders exposava les seves escultures a la galeria Pelaires. El 1973, Llorenç Villalonga publicava la seva novel·la ‘Andrea Víctrix’ i el 1974 li concediren el premi Josep Pla, com a Baltasar Porcel, que l’havia guanyat el 1970 amb l’emblemàtica novel·la Difunts sota els ametlers en flor. La nostra llengua continuava donant els seus tímids fruits i, d’una manera una mica sorprenent, el maig del 1975 el Consell de Ministres aprovà que el mallorquí fos ensenyat a l’EGB.
Les dones continuaven conquerint espais de protagonisme i de lluita, com Maria del Mar Bonet, que actuava el 1972 a l’Auditòrium davant Joan Miró, que es va oferir a fer-li la portada del disc següent. Va sortir el 1974 amb poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la presentació de Salvador Espriu. La connexió Palma-Barcelona tornava a generar iniciatives excepcionals.
El 1974, Miró exposava a la galeria 4 Gats, oberta el 1973 per Ferran Cano, net d’Emili Darder. Un cicle històric havia acabat després de 35 anys de patiments, lluites i transformacions que havien fet de Palma –una altra vegada– una ciutat excepcional… malgrat la dictadura franquista.
Amb aquesta pàgina acaba la tercera part de la Biografia de Palma. A la quarta (i darrera) part, ens endinsarem en l’emocionant període de la transició democràtica. Veurem com tot canviarà cap a una ciutat més especuladora i més turística, fins a arribar a la situació actual, en què la zona històrica està a punt de morir d’èxit turístic, mentre en moltes barriades creixen la desigualtat i l’anomia social.