Palma just abans de la mort de Franco (I)
PalmaPer als ciutadans de Palma que varen viure la guerra i la postguerra, la situació que vivia la ciutat el 1975 era impensable. Després de 35 anys, els joves de Palma que havien viscut la postguerra tenien entre 60 i 70 anys. Del malson havien passat a una situació econòmica esperançadora gràcies al fenomen del turisme; igual que en l’àmbit polític, atesa la greu malaltia i posterior mort del dictador. Els fills dels homes i dones que havien patit la Guerra Civil ara tenien entre 20 i 30 anys i estaven bolcats a canviar les coses. Encara que no havia acabat la dictadura, se’n veia venir el final. Lluís Llach el 1970 a l’Auditòrium, recentment inaugurat, cantava: “Vull aquell vaixell que, segur i valent, trenca les tempestes i se’n va al ponent i no té por als vespres ni al llampec roent. Així serà el teu, així serà el meu”.
El cop d’estat del juliol del 36 quedaria com una gran ferida, mal tancada encara avui, que reviu quan la toquen malament. Ho sabríem més endavant quan les llibertats varen ser més sòlides. Ara, abans de la transició política, tothom volia mirar cap al futur. El règim del terror no s’oblidava, però, per a aquells que no eren a la presó o no havien patit directament els cops del règim dictatorial, es deixava dins el calaix d’una memòria mig destruïda. Els vençuts de la guerra del 36 s’estaven recuperant i tenien optimisme pensant que les llibertats polítiques podien ser recuperades i, així, poder fer un país millor. A la nostra terra hi va haver alguns actes esperançadors a l’hora de recuperar la dignitat de la nostra llengua i cultura amb el reconeixement de Francesc de B. Moll, que seria nomenat el 1975 doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona.
Però els vencedors continuaven dominant les institucions, encara que ja veien com el seu món s’acabava i temien que la conquesta de les llibertats que vindria els demanàs comptes. El 23 de novembre de 1974 el delegat sindical, Francisco Payá Agustí, va demanar al batle de Palma, Javier de la Rosa, que l’edifici de la Casa del Poble s’enderrocàs perquè estava en males condicions, cosa que resultava del tot inexacta, com demostra la fotografia de l’edifici per aquells anys. No havien passat ni dos mesos que, el 9 de gener de 1975, cinquanta-un anys després de la seva inauguració, es va enderrocar la Casa del Poble que March havia donat a la Federació de Societats Obreres de Palma per fer accions sindicals i culturals. S’havia enderrocat com a política de ‘terra cremada’, segurament per prevenir un retorn de l’edifici al moviment obrer lliure.
La ciutat havia crescut molt durant aquests quaranta anys, com també ho havien fet les ciutats espanyoles dinàmiques i costaneres. La ciutat antiga s’havia abandonat bastant, però també s’havien fet algunes intervencions importants com la de Jaume III o la protecció de les murades. La lluita pel parc de la Mar veuria els seus fruits més endavant, però la manifestació, per a la qual diverses entitats socials havien demanat permís, va ser denegada pel governador civil. Era l’estiu del 1975, essent també batle Javier de la Rosa. Això demostrava que la ciutat estava viva i que hi havia persones com Antoni Tarabini que s’arriscaven pel bé comú pagant amb la presó. També ell, més tard, recolliria els fruits d’una vida dedicada a millorar la seva ciutat.
Una altra mostra de l’abandonament de la ciutat antiga i de les reformes que havia proposat Alomar els anys 40 era la degradació dels barris més antics i populars, com el del puig de Sant Pere. El 18 de juliol de 1975 es varen esbucar dos edificis del carrer de la Pólvora i hi moriren una dona i tres nines. De la Rosa va haver d’encarar el problema per eliminar 37 habitatges ruïnosos, cercar alternativa als seus habitants i posar en marxa un procés de rehabilitació del barri. Aquest procés no s’iniciaria fins molt més tard amb el primer ajuntament democràtic, essent batle Ramon Aguiló.
Les idees de reforma interior d’Alomar es varen anar millorant, estancant o pervertint, com la de la plaça Major, on l’especulació econòmica va fer brotar un aparcament subterrani que destrossà la plaça que teníem i que era un lloc de trobada estimat pels ciutadans. Per un altre costat, si bé cal dir que el barri de Jaume III s’havia consolidat i era també un lloc ciutadà estimat, la Riera continuava abandonada pels seus propietaris: el Ministeri de l’Exèrcit.
