Bea Pászthy: “La pandèmia ha augmentat els TCA, però l’ansietat ecològica i la guerra a Ucraïna també”

BarcelonaBea Pászthy és pediatra i psiquiatra infantil de trastorns de la conducta alimentària (TCA) a la Universitat de Semmelweis, a Hongria. La seva especialitat és l'anorèxia nerviosa i el seu mètode terapèutic, la motivació dels pacients. Defensa que, a través de la intervenció familiar, es poden conèixer i modular els desencadenants de qualsevol conducta anòmala amb el menjar, entre els quals destaquen la falta d'autoestima o la incapacitat a l'hora de gestionar la pressió social, i incidir en els factors que la perpetuen, com els traumes o els conflictes amb els pares.

El món viu un augment sense precedents de TCA entre els joves.

— A Europa cada vegada veiem més nens i nenes hospitalitzats, especialment per anorèxia, i arriben tan greus que molts necessiten un ingrés a cures intensives abans de poder-los oferir qualsevol altra teràpia. A més, cada vegada comencen abans: fa uns anys era molt estrany que infants de vuit, nou o deu anys comencessin amb una anorèxia, però ara està passant, i són casos més severs que deixen les criatures en molt mal estat. 

Què ha disparat els TCA? La pandèmia?

— Sí. El confinament, la mort i la incertesa que ha causat el coronavirus ha fet que molts joves perdin el control de les seves vides, però no només això. Hi ha hagut un gran moviment adolescent de preocupació pel canvi climàtic i s'ha vist que, des que va esclatar l'ansietat ecològica, l'anorèxia ha augmentat. Això ha passat perquè els adolescents han perdut el control sobre ells mateixos i el món que els envolta i no troben una altra manera d'intentar recuperar-lo que deixant de menjar. La guerra russa-ucraïnesa també és una preocupació que arriba a les consultes a Hongria, on jo treballo. Per tant, diria que ara hi ha molts factors que fan vulnerables els joves, també l'estrès i els problemes familiars, que els fan perdre el control.  

Quin és el principal repte a l'hora de gestionar els desordres alimentaris?

— Pensi que en un TCA emmalalteix la ment i el cos, i són trastorns molt complexos. Entendre la seva dimensió biològica, psicològica i social és clau, però també hi ha un rerefons genètic que cal explorar. La personalitat hi influeix molt, també, i els condicionants socials tenen un gran impacte.

Se n'ha parlat molt, del paper de les xarxes socials i la pressió que exerceixen en els joves. Com influeixen?

— És un desencadenant importantíssim. Està clar que els que passen més temps a Instagram tenen més distorsions de la seva imatge corporal i, per tant, més insatisfacció amb el seu cos. Els infants i els adolescents es troben en la seva etapa més vulnerable i ara l'entorn virtual els confon, els barreja la realitat i la falsedat. Ara amb un filtre et pots canviar la cara o aprimar el cos i continuar ensenyant suposadament una imatge teva. Però no són cossos reals ni realistes. De fet, l'anorèxia sovint afecta noies perfeccionistes, que són brillants a l'escola i que tenen un alt rendiment en les extraescolars. Són persones que s'obsessionen amb tenir el cos més perfecte i oferir la millor imatge d'elles mateixes. I quina imatge corporal els ensenyen a aspirar? Cossos molt prims.

I aquests infants i adolescents busquen l'acceptació a través de l'assoliment d'aquesta perfecció?

— A Budapest hi ha una escola amb uns resultats acadèmics excel·lents, però en una mateixa classe de 30 joves tenim quatre alumnes amb anorèxia que es pensen que han de competir per ser els més prims. Volen controlar la situació, ser perfectes, els números u, únics. Ara les xarxes són el seu parc infantil: tots porten els mateixos vestits, escolten la mateixa música. El món virtual es converteix en un gran poble per als adolescents. I el rendiment escolar ja no els serveix per validar-se. El seu valor passa per com es veuen i, per això, hem de tenir cura dels nostres fills i ajudar-los perquè se sentin dignes i valorats per ells mateixos. Si no els perdrem, perquè els TCA són una amenaça vital. 

En un TCA sempre pensem en una noia molt prima, però un jove amb sobrepès que perd 15 o 20 kg en un període molt curt de temps i sense cap mena de control també està lluitant amb un desordre alimentari. 

— Gràcies per aquesta pregunta. Un terç dels nens i adolescents a Europa té sobrepès o obesitat i aquesta condició també posa en perill la seva vida. No ho fa en deu dies com passa amb l'anorèxia, sinó que l'ombra de l'obesitat és llarga i pot comportar malalties cardiovasculars, càncers i malalties òssies en el futur. Tot i això, no ens centrem tant en l'obesitat com necessitarien aquests nens. Estan invisibilitzats. A més de les pressions, de vegades també són víctimes de l'assetjament i la seva manera de sortir és deixant de menjar i aprimar-se. Però un infant o un jove no pot baixar de pes sense el suport i el seguiment de la família. Els enviem al pediatre, alguns reben una dieta o algunes indicacions per fer esport, però no hi ha cap intervenció familiar o una psicoteràpia adequada.

Sembla que, com que perden pes, ens n'hem d'alegrar.

— Exacte! Però no el poden perdre de qualsevol manera. Encara que tinguin obesitat, no poden perdre 20 o 25 kg sense control. No rebre els nutrients que necessiten tindrà implicacions en el desenvolupament del seu cervell i de la seva personalitat.

Hi ha gent que està destinada a patir un trastorn alimentari? 

— Hi ha persones més vulnerables que d'altres, però no necessàriament l'han de desenvolupar. Ara bé, sí que estan més exposades a factors de risc. També sabem que en bessons idèntics augmenta el risc d'anorèxia, o que si la mare ha patit un TCA o el pare té característiques de l'espectre autista, com ara rigidesa cognitiva o poca flexibilitat mental, els fills tenen més vulnerabilitat a l'anorèxia. Hi ha una constel·lació de símptomes molt complexos i que hem d'analitzar a partir de factors de predisposició, de precipitació i de perpetuació. Al seu torn, aquests factors s'han d'entendre en l'àmbit individual, familiar i grupal. Saber què hi ha darrere dels símptomes és clau i així és com jo treballo, identificant totes aquestes circumstàncies que nodreixen el TCA. Si fem bones preguntes, si aprofundim en el desordre, és possible descobrir-ne les arrels. 

En l'anorèxia, només la meitat dels afectats es recuperen, ja que la majoria tenen recaigudes i arrosseguen moltes seqüeles.

— L'altre puntal de la intervenció és incentivar la motivació. L'anorèxia és una epidèmia silenciosa que no permet a l'afectat expressar com se sent realment. La regulació emocional és un problema característic del TCA i és el trastorn psiquiàtric més mortal a tots els països europeus i als Estats Units i Austràlia. La persona amb un TCA acostuma a tenir una gran falta de motivació, perquè va perdent pes i no el vol guanyar de nou. Per fer teràpia, però, la motivació és la clau, com ho és donar informació sobre el trastorn a la família. A tots els explico de cap a peus quines coses dolentes es fan al cos, perquè han d'entendre que el TCA només representa el 5% d'ells. L'altre 95% és un infant o un adolescent meravellós que ha de superar els pensaments anorèxics.

Ha vingut a Barcelona i ha visitat la unitat de TCA de l'Hospital Universitari de Bellvitge, que és referent a Catalunya.

— Sí. Estem preparant una col·laboració entre el meu equip de recerca a Semmelweis i el que lidera el doctor Fernando Fernandéz-Aranda, que és un membre molt reconegut i estimat arreu del món per la societat d'investigadors i terapeutes en desordres alimentaris. Em fa molt feliç que els meus estudiants de psicologia i de doctorat puguin aprendre d'ell.