"Et poses panxa postissa, ingresses i et donarem un nadó en adopció"

Barcelona"Si no pots tenir cap fill, et poses una panxa postissa, fas les visites al metge de manera normal, ingresses i et donarem un nadó en adopció. No ho has de dir a ningú, només al teu marit". Aquestes són les paraules que va dir una infermera de la Clínica La Alianza de Girona, avui Clínica Onyar, a la Paquita fa més de 50 anys. Havia tingut problemes amb els embarassos, havia perdut tres criatures, i la infermera, amiga de la família, va plantejar aquesta possibilitat. Al cap d’un temps, i després d’haver tingut una filla sana, la Paquita va veure com li desapareixia una criatura acabada de néixer. Sana i forta. Just abans de rebre l’alta com li havia anunciat el metge. Al quart dia, sense cap preavís, li van dir que la nena havia mort i no l'hi van deixar veure mai més. El naixement i la seva hipotètica defunció no consten enlloc. A la família Sitjà sempre han tingut clar que van robar-los la filla, que ja tenia nom: Lourdes. I ho saben perquè a ells mateixos els havien ofert la possibilitat d'obtenir un nadó robat.

El cas de la família Comas

Fa uns dies, a Dolors Sitjà li van fer arribar el reportatge de l’ARA sobre el germà robat que busca la família Comas. Un nen que va desaparèixer sense deixar cap rastre el 1965, també a la Clínica La Alianza. La Dolors es va posar en contacte amb una de les germanes Comas per continuar plegades la cerca dels seus familiars desapareguts –ja són diverses famílies que van viure situacions similars i han anat contactant darrerament entre elles–. La dels Comas i la dels Sitjà són dues experiències amb molts punts en comú.

En el segon cas la nena va néixer a finals del gener del 1970. La Paquita havia perdut tres fills per una incompatibilitat de RH amb el seu marit, però es va sotmetre a un tractament i va poder tenir una criatura, la Dolors. Quan la filla estava a punt de complir els 5 anys, va néixer la seva germana Lourdes. El bebè estava en perfecte estat, pesava 3,5 kg, però les infermeres i monges de la Clínica La Alianza van dir-li que seria millor posar-la a la incubadora. Així doncs, van separar la nena de la mare, que reposava en una altra cambra. "Ens deixaven veure la nena, però una infermera ens anava advertint que no agaféssim gaire afecte a la criatura perquè quan són tan petits sovint semblen sans i empitjoren d’un dia per l’altre", explica la Dolors. La família va demanar que la bategessin, igual que havien fet amb la filla gran només néixer, però mossèn Ramon no s’hi va avenir.

Sense bateig ni documents

La Roser té 86 anys. En fa 51 estava a la clínica al costat de la seva cunyada. Recorda com, al tercer dia després del part, el doctor Frigola els va dir que estiguessin "tranquils" perquè la nena estava "perfecta" i que l’endemà podrien marxar a casa. Res més lluny de la realitat. L'endemà van comunicar al pare que la petita Lourdes havia mort. No els van deixar veure la nena. Van insistir que anessin a casa i oblidessin aquella filla "rossa i d'ulls blaus". "Imagino que el seu aspecte físic la feia molt atractiva per donar-la en adopció", assumeix la Dolors, que va veure com la seva mare "no ho va poder pair mai", perquè "va tenir clar des del principi que li havien robat" i "va convertir-se en un tema tabú". "Llavors no vam sospitar res", admet la Roser amb pena. Amb el pas del temps el que va passar durant aquells dies ha pres una nova dimensió. "Si la nena estava tan bé com deia el doctor, per què no ens la deixaven tenir dins l'habitació?", es pregunta tot rememorant les "voltes pel passadís" d'aquella monja que les "vigilava tota l'estona" fitant-les de "reüll".

Tot i que la família tenia nínxol al cementiri, la criatura no hi va ser enterrada. Per això no la volien batejar?, es pregunten ara a la família, conscients que si l'haguessin batejat l'haurien hagut d'enterrar allà. No van saber-ne mai més res. La mare va marxar de l’hospital sense cap paper que acredités que havia donat a llum una nena; tampoc la teòrica defunció.

Fa un parell d’anys, la Dolors va intentar rebuscar en el passat familiar, a la recerca de la germana que havia arribat a veure de ben petita a l’hospital. La Clínica La Alianza no tenia constància de res, tampoc el Registre Civil de Girona. Van repassar gairebé dos anys d’historials –des de principis del 1969 fins a finals del 1970– i no hi havia cap naixement ni defunció associats a la seva mare. La Lourdes no existia. La idea que fos un nadó robat va anar agafant força, es repetien els patrons que moltes altres famílies havien denunciat. I, a més, ells sabien que tot allò passava perquè des de la mateixa clínica els ho havien ofert. A ells, a una família modesta i treballadora de Girona. Què no es podia aconseguir, per tant, amb diners?