Amb pany i clau
Més recentment, la moda o el gust per dur panys i cadenats amb noms d’enamorats a un pont s’atribueix a una novel·la cursi de l’escriptor italià Federico Moccia, 'Tinc ganes de tu', que no es pot llegir de dolenta que és, però que va vendre milions d’exemplars
La idea de simbolitzar l’enamorament entre dues persones amb un pany de maleta, o un cadenat de bicicleta, amb els seus noms gravats, sembla que ve d’una història sèrbia no gaire feliç. Una mestra d’escola anomenada Nada, i un oficial que es deia Reija, s’havien promès, però ell va ser destinat a Grècia durant la I Guerra Mundial, i allà va perdre el món de vista per una jove de Corfú, amb el resultat que va rompre el compromís amb Nada. La mestra abandonada va morir del disgust, cosa que va fer que altres al·lotes de la ciutat, per protegir els seus amors, començassin a dur panys amb els noms dels seus estimats al pont on solien trobar-se la infeliç Nada i el fugisser Reija. Com una penyora, o una ofrena.
Més recentment, tanmateix, la moda o el gust per dur panys i cadenats amb noms d’enamorats a un pont s’atribueix a una novel·la cursi de l’escriptor italià Federico Moccia, Tinc ganes de tu, que no es pot llegir de dolenta que és, però que va vendre milions d’exemplars. Va ser publicada l’any 2006, i l’any 2012 se’n va fer a Espanya una adaptació cinematogràfica, amb el mateix títol i igualment espantosa, que també va tenir un gran impacte. A la historieta de Moccia, els amants lliguen cadenats i panys amb els seus noms a un fanal del pont Milvio, o Milvius, un dels ponts més antics i característics que travessen el riu Tíber, que es troba a la part de dalt de Roma. L’èxit de la novel·la va fer que milers (desenes de milers) de parelles italianes i no italianes volguessin imitar els protagonistes de la història, i de sobte aquell fanal en concret d’aquest pont en particular es va omplir fins al desbordament de panys i cadenats amb noms de persones que s’estimaven intensament i trobaven que aquesta era la millor manera que tenien de dir-s’ho a ells mateixos i al món, que sens dubte necessita saber-ho. L’allau va ser de tal magnitud que va arribar un punt que el fanal corria el risc de caure sota el pes dels cadenats d’amor, que és el nom que va acabar agafant aquesta parafília curiosa. Pragmàtiques i a la vegada sempre partidàries fervents de les collonades més o manco turístiques (arribava gent d’arreu del món, que ja no havien llegit la novel·la ni res, a penjar el seu cadenat del fanal), les autoritats italianes van trobar una solució salomònica. Des de fa un munt d’anys, les parelles que ho desitgin poden entrar en una pàgina d’internet on poden penjar el seu cadenat d’amor digital, tan intangible i eteri com el sentiment que els inflama.
Panys de color vermell
Els panys o els cadenats d’amor poden ser de tots els colors, però sovint són vermells, perquè és el color que associam amb la passió amorosa i/o eròtica. És el cas del cadenat que podem veure en aquesta foto d’Ismael Velázquez, un objecte que serveix de testimoni de l’amor que es professen Joel i Natascha, les persones que hi han gravat els noms. Està fermat en alguna barana metàl·lica que a la vegada es troba en alguna via pública de Palma, i és relativament recent, perquè està datat de dia 3 de febrer de 2024, ara fa un any. Un oceà de cançons ensucrades, i de tots els tòpics de l’amor mal anomenat romàntic, envolten aquesta penyora petita però cridanera, de color cridaner i tipografia embafadora.
La primera consideració que ens feim és que tant de bo tot hagi anat bé entre Joel i Natascha, a pesar que siguin uns cursis de gran calibre. També pot ser que no hagi estat així, i que en un any n’hagin tingut a bastament per descobrir que els molesta trobar els peus freds de l’altre dins el llit. L’amor, ja se sap, és una força inexacta, una magnitud que no es pot mesurar, un vent que tan aviat bufa a favor i fa córrer endavant i volar amunt, com ataca de costat i ens desequilibra i ens fa anar de morros a terra. Però tant si Natascha i Joel, Joel i Natascha, són feliços i mengen anissos, com si es van fotre al llarg de l’any passat una castanya (sentimental) que els ha girat damunt davall, els faríem un mateix prec: que no siguin incívics, que el que tingui la clau acudeixi a aquesta barana, en tregui aquest cadenat i se l’endugui a casa, que no embrutin ni facin mal ús de l’espai públic. Una mica d’urbanitat i de bones maneres, de deixau sortir per poder entrar, de cedir el seient del transport públic a les persones grans i altres que ho necessiten, de no maltractar els espais compartits pels ciutadans. Si volen creure, i fer creure, que són capaços d’estimar una altra persona, que comencin per una cosa més senzilla: cuidar la convivència amb els altres.
