A la Fira Internacional de Turisme de Fitur, celebrada recentment a Madrid, només s’ha mostrat la cara rutilant del paradís: postals d’encant on els somnis hedonistes es fan realitat. No és or, però, tot el que llueix. Ho assegura l’analista sociolaboral Rafel Borràs: “Ja està bé de fer-nos creure que vivim del turisme quan la realitat és que o bé malvivim del turisme o bé el turisme viu de nosaltres. El benestar que ens proporciona el nostre monocultiu turístic queda qüestionat des del moment que, a dalt de casa meva, tenc gent d’Airbnb que no em deixa dormir”.
Borràs situa l’expansió del lloguer turístic industrial en la legislatura de Jaume Matas (2003-2007): “Fins aleshores hi havia un pacte social entorn de l’espai turístic. La gent llogava cases, però es respectava l’espai residencial. Matas inicià el canvi d’usos d’apartaments en hotels. Després, devers el 2015, es desfermà l’especulació immobiliària amb la irrupció de companyies com Airbnb. Ara sobretot Mallorca i Eivissa semblen cada vegada més un resort que expulsa els seus treballadors. A Palma ja tenim gent que, els mesos d’estiu, ha de dormir als cotxes de l’aparcament de l’aeroport”.
Cada any el Govern treu pit davant les xifres rècord de turistes. Silencia, però, unes altres dades més incòmodes. En la majoria dels casos, els illencs han de destinar més d’un 50% del seu salari a pagar el lloguer o la hipoteca d’un habitatge digne, un dret que, malgrat que està recollit a la Constitució, es vulnera flagrantment en nom del neoliberalisme. Els salaris tampoc no són per tirar coets. Segons l’Agència Tributària, tres de cada deu treballadors de les Balears cobren al mes prop de 736 euros. En total, més de la meitat de la població activa de casa nostra fa feina per menys de 1.500 euros al mes. Els informes de Càritas i la fundació Fodessa són igual d’alarmants: 243.000 persones es troben en risc d’exclusió social a Balears, la qual cosa representa un 21,5% del conjunt de la població. A tot això hi hem d’afegir que els preus de la cistella de la compra es troben aquí entre els més cars d’Espanya.
Tanmateix, entorn de la nostra ‘gallina dels ous d’or’ s’han creat molts de mites que Borràs s’encarrega de desmuntar: “Sempre es diu que abans del turisme ens moríem de fam. Això és mentida. Historiadors com Carles Manera ja han destacat l’important paper que anys enrere tenien a casa nostra indústries com les de la sabata”. Bé és cert que el boom turístic dels seixanta fou una activitat econòmica innovadora, on qualsevol es podia guanyar millor la vida que al camp o en una fàbrica. A partir, però, del 1973, amb la crisi internacional del petroli, els salaris i el cost de vida mai més tornarien a ser iguals. La situació s’agreujà arran de la crisi del 2007, que encara arrossegam. “Aleshores -afirma Borràs-, mentre la població patia les polítiques d’austeritat, el sector turístic es presentà com el salvador, i per això ha gaudit de tants de beneficis de les administracions públiques”.
Explotació laboral
El desembre del 2015 emergí amb força la cara fosca del paradís. La Policia Nacional desarticulava una trama d’explotació laboral que afectava una vintena de bars de Palma. Va ser gràcies a la valentia d’un treballador, que denuncià jornades d’11 hores sense contracte amb sous de 600 euros mensuals. L’informe policial també relatava casos de relacions sexuals a canvi d’una feina. “Mentre es produïen desnonaments per impagaments d’hipoteques o de lloguers -recorda Borràs-, la gent era explotada de mala manera”.
El 2015 també va ser l’any en què es començà a mobilitzar un altre sector víctima de l’explotació laboral, les cambreres de pis, conegudes com les Kellys -el nom prové del joc de paraules ‘ las que limpian ’. Qui coneix de prop la seva situació és Ernest Cañada, coordinador d’Alba Sud, un centre d’investigació especialitzat en turisme responsable amb seu a Barcelona. El mateix 2015 publicà Las que limpian los hoteles (Icaria Editorial), on recollia el testimoni d’una trentena de cambreres de tot l’Estat, també de les Balears. El llibre formava part d’una campanya internacional per la dignificació de la feina d’aquest col·lectiu. “En el seu cas -assegura- el problema no és el sou, que ve marcat pel conveni col·lectiu, sinó la sobrecàrrega de feina. Han de fer un nombre determinat d’habitacions en un marge reduït de temps. Això els genera greus problemes de salut, no només físics, sinó també psíquics. Moltes tenen una sobredependència de la medicació per poder aguantar la feina. Després, s’han de fer càrrec de les seves obligacions familiars”.
Segons l’investigador, la precarització del treball de les Kellys té greus conseqüències en la seva participació civil: “Una persona que té una jornada tan extenuant difícilment prendrà part activa d’una associació de pares i mares o de veïns”. Vet aquí el triomf del capitalisme: aconseguir que el treballador es resigni i que ni tan sols tingui forces per rebel·lar-se contra la seva alienació. Arran de la crisi econòmica iniciada el 2007, moltes Kellys es convertiren en l’única font familiar d’ingressos en quedar els seus marits obrers a l’atur.
Cañada, tanmateix, avisa que, dins l’hoteleria, hi ha col·lectius encara més precaris que les cambreres de pis, sobretot en la restauració: “El procés de deteriorament del conjunt de les classes treballadores va en augment. El creixement del nombre de turistes no s’ha traduït en un increment de la renda mitjana. És un model d’èxit que ens condemna a vides precàries”. Tanmateix, el mantra oficial diu que vivim en una de les comunitats més riques d’Espanya.
El coordinador d’Alba Sud és molt crític amb els empresaris: “Hi ha una lògica molt a curt termini d’amagar el cap sota l’ala. Se cerquen compensacions amb petits increments dels salaris a través dels convenis col·lectius. Però això no ha significat un major benestar. Ara el sector empresarial turístic tot d’una s’ha posat a criticar l’increment del salari mínim que acaba d’aprovar el govern espanyol. Asseguren que la mesura afectarà l’ocupació. Això és mentida, tal com es demostrà amb l’anterior increment del salari mínim. El problema és que volen aspirar a uns guanys cada cop més alts. No pots aconseguir un èxit turístic sempre sobre la rebaixa dels costos laborals”.
Abandonament escolar
La demanda de mà d’obra al sector turístic ha fet que els darrers 23 anys la població balear cresqués més del 50%. El 1996 érem 750.000 habitants i el 2019 superàvem la xifra d’1.150.000. Aquest creixement espectacular ha afectat seriosament el nostre sistema educatiu. Així ho assegura Joan Amer, professor de la UIB i membre del grup de recerca Grup d’Investigació i Formació Educativa i Social: “Balears és la comunitat amb el major percentatge de població estrangera, un 21%. També és la comunitat amb el percentatge més alt d’alumnat estranger, prop d’un 15%. Això vol dir que hi ha un nombre important d’al·lots que s’incorporen tard a l’ensenyament. Són al·lots que necessiten adaptacions i que no van curs per any. Això evidentment afecta els resultats acadèmics. L’escenari en què fan feina els professors a casa nostra és molt complex. I les institucions tenen pocs recursos per gestionar-lo”.
Sovint es parla de fracàs escolar. Seria, però, més adient parlar de fracàs social, ja que els alumnes amb dificultats solen ser víctimes d’un entorn familiar hostil, amb problemes econòmics o amb pares absents per culpa de jornades laborals maratonianes. Amb aquests condicionants, des del 2013 Balears es manté com a líder en abandonament escolar. Un 24,2% dels joves d’entre 18 i 24 anys deixa els estudis sense títol de Batxillerat ni de Formació Professional (FP). Els cants de sirena del sector turístic són massa irresistibles.
Amer lamenta la trajectòria històrica del model turístic impulsat pel desenvolupisme del franquisme: “Als anys seixanta la gent feia feina sense haver de menester gaire formació, la qual cosa va generar una espiral perversa. Així, els fills d’aquests empleats també veieren que no necessitaven cap mena de titulació, de manera que abandonaven l’escola i es col·locaven en un mercat amb molta d’oferta d’ocupació”. “Mentre no hi hagi -conclou el professor de la UIB- un major requeriment de qualificació, no canviarà res. Ens hauríem d’emmirallar en el País Basc, que té uns percentatges molt alts de treballs qualificats i molt baixos d’abandonament escolar. La clau és una FP prestigiada”. Vet aquí la cara B del paradís que mai no sortirà a Fitur.
‘Likes’ letals
E l 1930 el nostre il·lustre hoste Robert Graves avisava el seu amic W. K. T.: “No publicitis Mallorca! Potser algun dia voldràs venir-hi. I encara no està desbordada”. Avui, noranta anys després, l’Arcàdia perduda de l’escriptor britànic ja és un dels racons més turistitzats del món. El 1973, en ple boom turístic, Balears rebia quatre milions de turistes; l’any 2000, 11 milions i mig, i el 2018, gairebé 16,6 milions. La irrupció d’internet ha acabat per matar el paradís. Paratges d’encant com el caló del Moro (Santanyí) o Cala Varques (Manacor) abans tan sols eren recollits per les guies turístiques. Ara són publicitats per les xarxes socials amb autofotos d’egos ansiosos de likes terapèutics que, atès que provoquen la massificació, s’han convertit en letals per al nostre principal atractiu turístic.
La democratització dels viatges low cost ha inoculat a molts el virus de la dromomania, el desig irrefrenable de córrer món. Així s’ha banalitzat el turisme, la indústria legal, segons els entesos, més depredadora que existeix fins al moment. Els antics viatgers de mirada escrutadora i curiositat infinita han donat pas a turistes que visiten llocs com a golafres. “Ja m’he fet Barcelona, París i Viena”, diuen, com si viatjar fos un producte de consum més. S’ha fet realitat la profecia feta el 1914 per Miguel de Unamuno a la seva novel·la Niebla : “La mania de viatjar ve de topofòbia i no de filotopia; qui viatja molt va fugint de cada lloc que deixa, i no cercant cada lloc al qual arriba”.
L’obsessió de viatjar per evadir-nos naixeria el segle XIX de la mà del britànic Thomas Cook, el pare del turisme de masses. El 1841 va noliejar un tren amb un grup de persones des de Harborough a Leicester per assistir a un congrés d’ajuda a alcohòlics. Aleshores, preveient que es tractava d’una activitat amb molt de futur, va decidir crear una agència de viatges, considerada la primera de la història, avui en fallida.
El 1967 ja fou declarat l’any internacional del turisme. Va ser a petició de l’ONU amb la lloable intenció de “contribuir a una major comprensió entre tots els pobles del món [...], per despertar una millor estimació dels valors propis de les diferents cultures i contribuir així a reforçar la pau en el món”. Avui tal ingenuïtat ha quedat del tot desvirtuada atesa la degradació de l’acte de viatjar. Els nous rodamons són nòmades de la indiferència, víctimes d’un carpe diem horacià mal entès. Ja ho va dir Proust: “La vertadera felicitat no consisteix a trobar noves terres, sinó a veure amb altres ulls”.
