Una paraula 'inventada' al dia: Quin temacle!
Temacle s’estén com una taca d’oli de les Borges Blanques. Si no ho han sentit mai és perquè no sintonitzen gaire les ràdios musicals (tret de les de clàssica, aquestes són un món a part, en què els locutors competeixen per veure qui parla més a poc a poc). Temacle és un “tema musical de gran èxit i/o de gran qualitat”. Sovint és una paraula hiperbòlica perquè no és infreqüent que el temacle en qüestió sigui una cançó pelleringosa i irritant que no gosarien posar ni a Guantánamo. Tant és, no som crítics musicals. A les ràdios diuen temacle i alguns joves s’ho han fet seu.
Faig una cerca amb el Google i calculo que la paraula devia aparèixer cap al 2012, sobretot en ràdios musicals: Ràdio Flaixbac, Ràdio Trama, iCat fm i altres. Alguns indicis m’assenyalen que el seu origen es podria situar entre els valencians, que són uns grans creadors de llengua –perquè són combatius, festers i no estan obsedits pel bon gust–. Aquestes últimes dècades, el que han fet els valencians amb la llengua mereix el Toisó d’Or i un cap de setmana a Marineland.
Temacle resol una llacuna lingüística que arrossegàvem resignats: és un equivalent del castellà temazo, omnipresent a totes les ràdios musicals en la llengua del costat. Juntament amb temacle, també se sent temarro, temarral i temarracle, totes elles opcions que també són bones. Però alguns, davant d’aquest ventall de possibilitats, comenten reticents que en català genuí –el català de raça ària– hauria de ser gran tema. Com el Gran Khan i el Gran Teatre del Liceu, que molt encertadament no en diem el Liceuarro. Tot seguit ens alerten que els catalans no tenim tanta tendència a sufixar com els castellans. Què hi volen: tenim un locutor esgargamellant-se en una ràdio, li calen solucions expressives i contundents i, no ens enganyem, gran tema és neutre i insípid com un curset parroquial de preparació del matrimoni, en què mai no s’expliquen postures divertides. Només cal contraposar gran novel·la a novel·lassa o gran home a homenot (Josep Pla tenia sentit de l’espectacle). D’altres també defensen com a forma genuïna tros de tema, de la mateixa manera que diem tros d’ase, un intensiu d’ignorant; tros de quòniam, un intensiu de talòs, i tros de persona no-binària, que seria Judith Butler.
Tot abans d’acceptar una paraula nova, perquè, et repeteixen insistents, el català ja té molts recursos propis. Està bé com està. No el toquem gaire. Cap novetat, sisplau. Aquest és el seu temacle d’ahir, d’avui i de sempre.
