Les paraules i les coses

PalmaÉs ben possible que el llibre més emocionant que escrigué Michel Foucault, el de la prosa barroca i la literatura com a convidada entre línies, sigui l’excessiu i a vegades inabastable Les mots et les choses. Un llibre que fou dels més venuts a la França dels anys seixanta i que avui només compta amb lectors especialitzats que s’hi barallen des de l’Acadèmia. L’exercici que ens proposa Foucault des de la primera pàgina pot desfer els embulls que teixeixen el nostre present. O, almanco, ens permetrà pensar-los sota una llum nova.

A la primera pàgina de Les paraules i les coses ens topem amb la literatura, l’autor confessa que el llibre sencer neix d’un text de Borges. De fet, neix de la rialla que provoca llegir aquest text. Foucault fa referència, en concret, a un fragment en què Borges fa una enumeració alfabètica d’un conjunt molt heterogeni d’éssers. I la classificació de Borges provoca la rialla no per les característiques dels éssers, ni per la seva raresa o inversemblança, sinó perquè el fet que formin part d’una mateixa llista sacseja tot allò que és familiar al nostre pensament, a l’ordre que compartim. És la impossibilitat de pensar en un espai on fos possible trobar plegats tots aquests éssers, la que fa riure, perquè convida a la transgressió.

Ens és impensable l’espai comú on podrien conviure tots els éssers que cita Borges, i d’aquesta impossibilitat, que sembla minúscula, en neix una pregunta incòmoda: quins són els fonaments del nostre ordre? És a dir, quins criteris, quins jocs d’identitats i de diferències, de semblances i de contraposicions, hem assimilat com a naturals a l’hora de comprendre el món? De quina manera el costum ha traçat un límit infranquejable que ens impedeix acceptar altres maneres de pensar, altres mirades possibles que quedaran per sempre fora de la nostra sensibilitat?

La llista impensable de Borges fa tremolar la nostra forma de pensar, és una transgressió molt fonda, perquè ens mostra que qualsevol ordre, qualsevol manera d’apropar-nos al món, és resultat d’una operació prèvia, d’un criteri anterior, sovint compartit per un temps i una geografia determinats. Descobrir el vertigen de l’atzar i de l’alteritat, a un lloc on esperam la immobilitat i el costum, provoca la rialla. Descobrir la construcció cultural on esperàvem la natura espontània fa riure fort. Certa rialla que està íntimament lligada a la filosofia, la rialla que volien conjurar els monjos de la pel·lícula El nom de la rosa, la que mostra que no hi ha veritats sagrades, ni ordres eterns (i per ‘ordre’ hem d’entendre allò que fa acceptable una pràctica, allò que fa inqüestionable una veritat).

Aquest és el gest, l’exercici que proposa Foucault a Les paraules i les coses: prendre consciència que qualsevol manera d’ordenar el món és arbitrària, saber que els fonaments de la nostra manera de pensar són històrics i mudables. Que allò que avui és impensable per ventura configura la normalitat d’una altra geografia i d’un altre temps. Que, per tant, no és una lluita estèril, aquesta de voler canviar els ordres intolerables, perquè ni són eterns ni estan justificats. De fet, al llibre, Foucault descriu amb la mirada minuciosa d’un arqueòleg el pas d’una època a una altra, descriu com s’han succeït diferents maneres de pensar el món, a occident. Maneres sovint incommensurables.

Dues realitats separades

Si prenem ara el títol del llibre, Les mots et les choses, podrem mirar d’entendre el que defensa Michel Foucault. Diu que “les paraules i les coses” estan separades per un abisme, no tenen cap lligam natural, les paraules no representen de manera cristal·lina les coses, els fets, els cossos. No tenen una relació estable, són dues realitats que habiten el món per separat i que es posen en relació a partir de l’ordre que funciona a cada època. I és precisament en els moments d’impàs entre una manera de pensar el món i una altra quan es veu més clara la distància que separa les paraules i les coses. És en els moments de ruptura, de canvis en la sensibilitat, en la comprensió, en la manera d’ordenar món, quan sorgeixen els monstres.

Foucault ens posa l’exemple del Quixot de Cervantes, atrapat entre dues ‘èpoques’, entre dues maneres de pensar i de viure el món. Entre dues maneres diferents de posar-lo en paraules. Aquest personatge se’ns apareix a vegades extravagant, a vegades incomprensible, perquè les novel·les de cavalleries són una paròdia a les portes de la modernitat, els gestos del bon cavaller ja no valen com a manera seriosa d’habitar el món. Potser ara també vivim un d’aquests moments monstruosos però fascinants, una multitud de petits gestos ens avisen que estam transitant cap a una altra manera de pensar i de viure. Aquest mes d’agost no acceptam dir besada a un gest intolerable. Malgrat la multitud de Quixots i les seves paròdies desesperades, s’ha acabat, comença a acabar-se.