El parc de la Riera: més d’un segle esperant

PalmaDes de l’aprovació del Pla d’eixample de Palma de Bernat Calvet el 1901 es preveia fer una gran zona verda al nord-oest de la ciutat i al voltant del torrent de la Riera, la més extensa després del bosc de Bellver. Els plans d’ordenació següents (Jaume Alenyar, 1912; Gaspar Bennàssar, 1916; Gabriel Alomar, 1942) continuaren la idea, així com els plans generals d’ordenació urbana (PGOU) de 1973 i 1985, però sense detallar-ne l’ordenació futura. Aquesta previsió no impedí als propietaris urbanitzar la zona, això sí, limitant-se a l’ús esportiu i recreatiu. Així, es bastiren allà gran part de les grans instal·lacions esportives de Ciutat: el velòdrom de Tirador (1903), el camp de futbol Rafel Puelles (1925), el Canòdrom Balear (1932), l’estadi Lluís Sitjar (1945) i les instal·lacions de la residència militar del Fortí (des del 1945). A més, al costat també hi havia el Frontó Balear (1935). Requalificacions posteriors reduïren el perímetre dels terrenys originals, i des dels anys 70 els espais esportius anirien tancant les seves portes. Avui només les instal·lacions de la residència militar continuen actives.

A final del 2002 l’Ajuntament presentà per a la zona el projecte de la Falca Verda, un parc municipal dissenyat per Manuel Ribas Piera d’uns 270.000 metres quadrats que havia de ser el gran pulmó verd de la ciutat. El 21 de gener de 2007 se n’inaugurà la primera fase: el parc de la Riera, situat a la banda septentrional del perímetre. Quedava pendent una part de la zona nord i tota la banda meridional, on es trobaven el velòdrom de Tirador (tancat el 1973), el Canòdrom Balear (tancat el 1999) i les instal·lacions militars del Fortí (finalment excloses del projecte). Es duria a terme en una segona fase, però la crisi econòmica des del 2008 i els inacabables tràmits d’expropiació varen ajornar el projecte a curt termini. Per una banda, el 2008 es va expropiar el canòdrom, després d’anys de plets amb la propietat iniciats el 1996. Cort va abonar 14,3 milions d’euros, molt més dels 8,85 dictaminats el 2002 pel TSJIB. Per una altra banda, el 2015 s’expropià el velòdrom per un milió d’euros, però una resolució judicial del Tribunal Suprem el 2016 el va taxar en 5,5 milions més interessos. En ambdós casos Cort va haver de pagar més d’allò taxat inicialment, a més dels interessos acumulats.

A final del 2015 Cort va presentar el denominat Bosc Urbà. Aquest projecte descartava el pla de Ribas Piera per a la fase meridional i convertia el velòdrom i el canòdrom en base de l’ordenació de la futura àrea verda. Així es conservaven i reaprofitaven estructures urbanístiques cabdals en la història social i esportiva local, a més de rescatar una altra relíquia singular: un tram de cent metres de l’aqüeducte medieval de la font de la Vila, fonament d’un dels murs perimetrals del canòdrom. Implícitament se’n reconeixia el valor patrimonial, que atorgaria un interès afegit a la futura zona verda i una singularitat fora de dubtes. Una visió precursora, ja que l’esport és un vessant patrimonial encara poc visible, a diferència d’altres àmbits revalorats com l’industrial o el natural.

El velòdrom de Tirador fou inaugurat l’any 1903 i avui es veu com una instal·lació modesta, però d’antuvi fou considerada la catedral del ciclisme espanyol, fins als anys 60. Acollí una infinitat de proves de ciclisme en pista de primer nivell estatal i internacional, fou clau per convertir Mallorca en gran potència d’aquest esport i va convertir el ciclisme en un fenomen de masses local per sobre del futbol, fins que tancà el 1973. Avui és el velòdrom més antic de l’Estat i el dotzè del món. D’altra banda, el Canòdrom Balear obrí el 1932 i no fou, com Tirador, un recinte punter, però sí el principal de Mallorca, i avui és el canòdrom més antic que queda a l’Estat. Va acollir diversos campionats d’Espanya i un embrió de campionat europeu el 1956 que no reeixí, fins que tancà el 1999. Va ser testimoni de la força que l’afició al llebrer va tenir a Mallorca, avui desapareguda.

Nom controvertit

Es preveia que el Bosc Urbà -nom força controvertit, perquè l’espai només abasta 3,5 hectàrees- començaria pel velòdrom, però els tràmits d’expropiació (no fou plenament municipal fins al febrer del 2019) varen obligar a aturar-lo. El febrer del 2017 es va presentar de nou i començant pel canòdrom, però les obres no es varen iniciar fins al juliol del 2018. Es preveia acabar en 12 mesos, però des de final del 2019 resta pràcticament aturat. El pressupost inicial, previst en 853.000 euros, ara ronda el milió i escaig.

Ara per ara el Bosc Urbà, configurat com un dels grans projectes urbanístics de la legislatura passada, no acaba d’arrancar per ajornaments successius, lentitud dels tràmits i, finalment, una preocupant sensació d’inacció i manca d’operativitat. En qualsevol cas, el projecte, unit al parc de la Riera i altres terrenys adjacents pendents, hauria de formar part d’un full de ruta urbanístic a llarg termini, consensuat i definit més enllà de legislatures, governants i ideologies. L’ordenació dels voltants del torrent de la Riera continua com a assignatura pendent i és símbol d’una manca de model de ciutat, gairebé 120 anys després de l’aprovació del pla Calvet. El que hauria de ser una oportunitat per transformar i dinamitzar la ciutat, com va ser el Nerbion a Bilbao o el Túria a València, continua avançant lentament, a empentes i pedaços, en un curs històric de cabdal irregular i mancat d’un horitzó definit.